És ben coneguda la dita que diu que sovint allò urgent no deixa espai per allò important, i dins l’escola aquesta afirmació es fa més evident que enlloc.
Quan i com es pot abordar l’estat físic i emocional de mestres i educadors/es en la seva tasca diària d’acompanyar infants i joves? Quantes vegades es perpetuen hàbits negatius o aprenentatges superficials per no disposar de les eines i el temps per transformar l’espai i el procés amb noves mirades?
Sota aquest plantejament l’artista i professor Raimon Àvila va portar fins a la 54 Escola d’Estiu de Rosa Sensat tècniques i aprenentatges de consciència corporal per al professorat i l’alumnat, que es nodreixen de la seva experiència impartint classes de consciència corporal a l‘Institut del Teatre, l’Esmuc i a l’Espai Philae (Teatre i consciència).
La teva formació posava el focus en el professorat, i no tant en l’alumnat.
Sí, i per què posàvem el focus en el docent? La idea és que moltes de les coses que passen a l’aula tenen a veure amb com està la persona, corporal i anímicament; una cosa que ningú discutirà però a la que se li dóna poca importància. Anàvem a ser capaços d’observar (i tenir el coratge d’observar) com a docents com estem: tant a nivell emocional com a nivell físic i tensional, i com això repercuteix. D’aquí la importància de tenir unes eines per poder canviar això. Les eines que hem treballat tenen a veure amb allò que bloqueja i allò que desbloqueja. A vegades amb la millor de les intencions donem pautes als estudiants que en comptes d’ajudar-los, els bloquegen més. Això prové molt de l’experiència en arts escèniques, que és l’àmbit en què jo he donat classes. En arts escèniques això és especialment sensible en els processos de creació i muntatge d’obres; com que hi ha molta sensibilitat perquè els actors i les actrius saben que en certa forma es juguen la pell en escena, les coses que normalment bloquegen es poden disparar més fàcilment i les que desbloquegen són més útils, per això hem anat afinant molt en aquest sentit, quines pautes ajuden o no ajuden, que normalment són les que dona el director/docent.
És a dir, que la formació anava dirigida a treballar la consciència corporal del docent i alhora a donar pautes perquè això es traslladi als estudiants d’una manera positiva.
Exacte, i també hem reflexionat sobre quines estem fent sense adonar-nos que no són positives. La segona part ha tractat sobre eines concretes que milloren l’estat tensional i anímic del docent, concretament el que és alliberar el coll: la consciència de les tensions en el coll i com deixar-lo anar com una eina potent per canviar el teu estat tensional i emocional. Això entronca amb una sèrie de tècniques conscients, bàsicament la tècnica Alexander i altres que diuen que segons com està el coll a nivell tensional, està la resta del cos. És molt útil adonar-se’n per poder-ho canviar.
Per altra banda hem treballat les sensacions de centre o d’arrelament i suport. El cos pot centrar-se , i això té una repercussió. Per exemple, si estàs donant una sessió, una classe o un assaig descentrat, tot acabarà per descentrar-se. Això no vol dir que hagis d’estar centrat i controlat sinó que has d’estar centrat i fluid, o has de tenir un suport. I aquestabarreja entre el que està alliberat, el que flueix i a la vegada està sòlid és important a l’hora de gestionar com estem i què transmetem.
També hem parlat de la persecució de resultat i la necessitat de crear les condicions perquè passi. Això és una estratègia o manera d’enfocar el que estem demanant a les classes que és molt important, perquè a vegades les persecucions de resultats s’encallen en elles mateixes, simplement perquè creen una tensió que no es fa possible, mentre que crear les condicions és molt més útil.
Per canviar determinats hàbits no has d’anar a buscar un nou hàbit sinó d’entrada, deixar de fer l’hàbit perjudicial.
Vols dir que posen el focus en el resultat i no en el procés d’aprenentatge?
Clar, però no només en el procés sinó en crear les condicions. Què fas que facilita que passi el que vols que passi no és anar directament a forçar-ho. Molt sovint són estratègies indirectes. Això en arts escèniques és molt clar però hem reflexionat fins a quin punt també era clar en altres àmbits d’ensenyament.
Al teu llibre “Moure i commoure” parles de l’acte del “deixar de fer”. Ho relaciones amb la consciència corporal però també té molt a veure amb la formació dels mestres i l’escola, que vol transformar-se però en canvi continua repetint els mateixos patrons una vegada i una altra. A què et refereixes quan parles d’aprendre a “deixar de fer”?
En la tradició de formació d’actors apareix aquesta idea, una molt important és la de Jerzy Grotowski en el que ell anomenava “aprenentatge per via negativa”, que implica fixar-se molt més en allò que interfereix i que t’està bloquejant o impedint que surti, per exemple, la teva organicitat, la teva interpretació autèntica, la teva veritat interior… el que vulguis. Com actor és molt més important treure allò que interfereix perquè aleshores surt sol, que no pas anar a buscar formes artificioses de fer-ho, perquè aleshores surt fals. És per això que aquest treball per via negativa és tan important. Per altra banda hi ha la tècnica Alexander que treballa això també enfocat a la veu, però que té una aplicació molt general, que es refereix al mateix: per canviar determinats hàbits no has d’anar a buscar un nou hàbit sinó d’entrada, deixar de fer l’hàbit perjudicial. És un plantejament que té moltes repercussions, és senzill però té moltes repercussions.
És senzill però difícil d’aplicar.
Efectivament.
Si portem tot això cap a la banda de l’alumnat: com afecta o quines implicacions té en l’alumnat l’actual concepció i organització de les escoles? Els espais, ritmes, distribució de les aules, l’obligació de romandre quiets… Creus que això bloqueja determinades coses del procés d’aprenentatge?
Sense conèixer molt bé l’àmbit tinc la impressió de que cada cop és més important potenciar singularitats i el que és diferent en cada estudiant, i les coses que pot aportar de manera única i especial. Això significa que s’ha de ser molt flexible en el que s’està donant (ja sé que s’estan fent moltes coses en aquest sentit), però s’ha de ser més flexible perquè segurament hi ha qui necessiti moure’s més i se li ha de donar aquest espai, o el que té uns talens molt especials en altres camps ha de trobar en això un motor per enfortir-se. Això no vol dir que no hagi d’aprendre el que no li surt bé d’entrada sinó que respectarem molt la seva singularitat, perquè en el fons les aportacions que fem després en la nostra vida professional cada cop són més des d’aquesta singularitat, i en el terreny artístic per descomptat. No serveix de res reproduir o copiar coses que ja s’han fet. El que està aportant veu pròpia, creativitat pròpia, plantejaments nous etc., sempre (i cada vegada més) serà més valorat, perquè les màquines ja s’encarreguen de lo altre.
En relació a això que em preguntes dels espais, sí, com més àgils millor, i sí que sembla que l’aprenentatge en moviment sempre és millor, l’aprenentatge movent-se sempre és millor i més si són varis inputs a la vegada: música, colors, si entra per diversos sentits a la vegada, si entra emocionalment… en la mesura en què ja sabem això, com més permetin els espais aquesta diversitat d’estímuls i possibilitats, millor. Crec que s’està començant a aplicar força, per exemple en tots els plantejaments de treballs per projectes.
Les arts són una assignatura encara força marginal a l’escola: quin benefici o quins aprenentatges nous poden introduir-se si es dona major pes a les arts dins l’àmbit escolar?
Les arts proporcionen unes competències que després tothom demana: intel·ligència emocional, comunicació, treball en equip, creativitat, funcionament intuïtiu… Després sempre sentim: “necessitem que siguin professionals que sàpiguen comunicar, que treballin en equip etc.” i és quan dius: “I on ho feu?” És clar que pots ensenyar la història o les ciències d’una determinada manera, però és que en l’art és així, és així per nassos. Sempre hauràs de treballar en petits grups, amb una peça que s’ha d’incorporar, on tot i tothom sumarà i on tothom donarà el que pugui perquè allò visqui i que sigui intuïtivament viu i creativament viu.
Alhora, les arts, o millor dit els i les artistes, es coneixen molt a sí mateixes, perquè si no són capaços de fer-ho veuen que no avancen com a artistes, sobretot en arts escèniques. Hi ha un moment en què dius: ara està fallant alguna cosa, i veus que ho estàs fent tu. I això implica entrar dins teu i generar coneixement, i aquest coneixement és molt valuós.
Quan incorpores l’element artístic les coses ja comencen a anar per una altra banda, on tot funciona emocionalment, s’obre, es desbloqueja.
Consideres que la pràctica de qualsevol art ajuda a lluitar contra l’esperit individualista que sovint promou l’escola amb elements com la competitivitat, l’avaluació numèrica etc.?
Evidentment. Hi ha pel·lícules, per posar un exemple, “Los chicos del coro”, en què sempre veus que és una cosa que motiva a tothom, que tothom s’implica, que no surten a competir sinó que volen que l’altre també canti bé. És increïble i a més el que passa és que no se sap mai fins on arriben els seus efectes. Quan incorpores l’element artístic les coses ja comencen a anar per una altra banda, on tot funciona emocionalment, s’obre, es desbloqueja, apareixen valors d’autenticitat i amor… Els estudiants d’arts escèniques cada vegada són més generosos emocionalment i surten millor preparats, al menys al nivell en què jo els he tractat: tenen més autoconeixement, poden parlar amb facilitat de les seves emocions… Després no sé si es perverteixen, però surten alumnes magnífics, professional i humanament. Això també ho veig en els més menuts, i crec que en general anem cap endavant. Abans no hi havia la cultura emocional que hi ha ara.
