A l’escola, si plou no es surt al pati, es fa joc a l’aula o al passadís. Seria un debat interessant valorar la decisió tan arrelada de no sortir al pati quan plou, sí, però el deixarem per a un altre moment. Però, què passa quan ha plogut? Doncs que a vegades tampoc hi sortim. I jo sempre penso que quan decidim no sortir al pati perquè ha plogut, no som conscients de les oportunitats d’aprenentatge que estem deixant perdre. Així que, l’última vegada que va ploure, i un cop havia parat, vam sortir al pati de pedres.
Vaig dir als nens i nenes que s’abriguessin, que sortíem al pati perquè havia parat de ploure.
Al pati hi ha un sorral, una cuineta, un tronc per fer equilibris i un espai d’herba artificial on, normalment, juguen amb construccions o hi fan verticals i acrobàcies. En aquest pati quan plou s’hi fan bassals i, per tant, pot haver-hi una mica de fang.
Estàvem sols, tot el pati per a nosaltres sols, quin privilegi. A poc a poc, els infants van anar temptejant el terreny, provaven de fer alguna cosa i acte seguit em miraven per veure quina era la meva reacció. Jo els deixava fer i els acompanyava des de lluny. Sí, és preciós sortir al pati quan plou, però si les famílies no hi estan acostumades i els abrics tornen tots enfangats, llavors s’han de donar explicacions.
L’estona va transcórrer sense conflictes i, encara que sembli mentida, ningú va acabar xop i ningú es va haver de canviar un cop vam tornar a l’aula. És clar que no hauria passat res si algú hagués caigut accidentalment dins d’un bassal, són coses que poden passar…; canviem de roba i seguim. Però no, no va passar res d’això. El que sí que va passar va ser que a poc a poc, a cada nou descobriment, els nens i les nenes van anar construint nous aprenentatges i van anar fent connexions, de les que tant parlen els currículums d’educació, entre un aprenentatge i un altre.
Un grup de nens va trobar un vaixell que havia quedat enterrat entre els cubells i les pales, el van posar dins un bassal per veure si el vaixell «s’aguantava».
–Que sura?– els vaig preguntar.
–De moment no, perquè toca al terra, ara ho estem investigant.
No vaig dir-los res més, van agafar les pales i rascant el fons van aconseguir fer més profund aquell bassal.
El vaixell flotava, ho havien aconseguit, les seves cares de satisfacció ho deien tot. Altres infants jugaven a la cuineta, omplien bols, gerres i gots amb culleres i pales. Servien l’aigua de la gerra, remenaven l’aigua de l’olla, colaven l’aigua amb el colador i descobrien que les pedres quedaven a sobre. Alguns s’arremangaven i feien boles de fang o intentaven tapar els bassals amb les pedres del voltant.
Vaig fer fotos i vídeos de tots aquests moments i en pujar a l’aula els vaig projectar a la pissarra digital. Els protagonistes explicaven els descobriments i la resta escoltaven atents i expectants com mai. Amb això, s’expressen, s’escolten i tornem-hi: aprenen. Què més podem demanar?
Xènia Colom, tutora de primer de primària del Col·legi Escolàpies, el Masnou.
