Com ensenyants i educadors tenim el deure de recordar, d’explicar el que va passar. Tenim el deure de recuperar el que van fer les mestres de la República: aquest és el millor homenatge i la millor manera de recordar-les. Recuperant i millorant els canvis que van introduir en el poc temps que van poder fer-ho.
El proppassat 19 de gener van tenir lloc a Subirats unes jornades de recuperació de la Memòria Històrica; enguany centrades en recordar i homenatjar a les Mestres de la República. Va ser una manera de posar en lloc preeminent unes dones (i també homes) que van dur a terme una lluita antifeixista, antipatriarcal, implicades amb els moviments socials, de lluita contra el caciquisme.
Avui que parlem força d’innovació va bé fer-nos ressò de les persones que van començar amb l’escola mixta per avançar vers la coeducació; que van transformar les metodologies escolars tot aprofitant els coneixements i les propostes de Montessori, Freinet i d’altres. Als anys trenta l’ensenyament a Catalunya era equiparable i en la majoria de casos superior, a qualsevol altre país.
Recordar la terrible repressió que van patir (inhabilitacions per ensenyar, exili, assassinats) dóna idea del canvi revolucionari que van impulsar. Malgrat els esforços de la dictadura la seva tasca ha perdurat i a partir dels anys seixanta del segle passat s’ha anat recuperant.
 |
| Arxiu històric de l’Ajuntament de Barcelona (Escola del Mar) |
Utilitzaven els principis de la pedagogia activa de l’Escola Nova, inspirada en l’institut escola de Josep Estalella i la Institucion Libre de Enseñanza, de Ferrer i Guàrdia. Les seves aportacions són ben conegudes, experimentació de les ciències, sortides i excursions, correspondència escolar, dansa, interpretació, trobades amb altres escoles, coordinació entre Mestres… Apostaven per l’art i la música, per la lectura lliure, per l’aprofitament de l’entorn natural, amb alumnes agrupats per edats… (una novetat per l’època que avui es posa en qüestió, hom avança…)
Volien preparar els alumnes per a la “vida social”, en el fons intentaven que l’escola fos el vestíbul de la vida civil, que formés íntegrament el noi i la noia, no solament en la seva futura integració en la societat, sinó com a element responsable, conscient del seu deure de canviar allò que ho mereixés, i d’aquesta manera aconseguir una societat més equilibrada.
Com ha escrit Salomó Marquès: L’escola REPUBLICANA d’haver tingut continuïtat hauria comportat un nou model de ciutadà i a la vegada de país. La institució escolar, de fet, es nodrirà d’alguns dels mètodes d’ensenyança (com el de Freinet) que implícitament fomentaven els valors de la pròpia República. L’exili de mestres republicans el 1939 va representar la marxa d’un estil d’educació que es resumeix en l’expressió “Nosaltres els ensenyàvem a pensar, no pas a emmagatzemar”.
Però a les jornades, organitzades pel Centre d’estudis de Subirats, també es va recordar i homenatjar els soldats republicans que van defensar, a les darreries de la guerra (gener 1939) el govern legítim; que es van jugar la vida, i bastants la van perdre, per facilitar la fugida cap a França de milers de persones.
La República va intentar un cavi de tota la societat: l’ensenyament va ser unes de les joies, un dels projectes més emblemàtics; la transformació social que impulsava abastava molts d’altres aspectes laborals, agraris, religiosos… tot per millorar la situació i la vida de les persones amb més dificultats i sotmeses al caprici dels poderosos. Hem de fer referència als esforços de la societat civil, que en diem ara, per ajudar també als aprenentatges; la tasca dels ateneus obrers, impulsats per anarquistes i socialistes, presents també a moltes zones rurals, van fer baixar la taxa d’analfabetisme.
Per tot això, davant l’aixecament militar promogut pels poders econòmics que veien perillar els seus privilegis, gran part de la població va sortir a defensar-la, tot i posar en perill la seva seguretat, la seva vida i la de la seva família… també per això la repressió va ser tan terrible i sagnant.
Si volem fer una educació integral, si volem fomentar el pensament crític de l’alumnat és necessari recordar els nostres avantpassats: les seves lluites, els seus esforços per canviar la societat, la terrible repressió que van patir, les vivències dels vençuts que no saben on estan els cossos dels seus familiars morts o assassinats i enterrats en foses comunes o deixats a la intempèrie a mercè dels animals (alguns van ser enterrats pels pagesos de la zona).
Uns vençuts que van viure molts anys, potser tota la vida callant, convivint amb els assassins… les ferides no es curen tapant-les perquè s’infecten; es curen netejant-les. Encara no hem aconseguit netejar les ferides que mal tancades mantenen una situació de malestar que es transmet a les següents generacions, ja estem arribant als besnéts dels assassinats pel franquisme.
Com ensenyants i educadors és la nostra responsabilitat ajudar a netejar les ferides, ajudar a recuperar l’ impuls per transformar l’escola, primer pas per transformar la societat a favor de les persones que més ho necessiten. Segurament tindrem més temps que els mestres de la República per poder fer-ho; però no podem esperar: ho necessitem.
Joan M. Girona
Mestre i psicopedagog.
Membre del Consell de Formació de Rosa Sensat
