Si un adjectiu ha de definir aquest curs que està a punt d’acabar és intens. Intensitat provocada pel gran nombre d’interpretacions, d’accions i de presa de decisions que s’han hagut de fer a les escoles pel poc suport de les administracions, a més de les contradictòries notícies que es van donar a l’estiu i als primers mesos del curs. D’aquestes informacions i del que ha significat per a les escoles n’hem anat parlant en aquest espai de la revista al llarg dels darrers números.
Per aquest fet, en l’editorial present volem posar en valor els aspectes més notoris i sobresortints que han succeït de manera força generalitzada a les escoles bressol i als parvularis. I a l’editorial proper esmentarem les qüestions que no han estat a l’altura de la qualitat que les mestres ens exigim i exigim.
Aquest curs ha estat tot un repte pel que ha significat de trencament de molts principis pedagògics que s’havien anat incorporant i acomodant al llarg dels darrers anys. Davant de les contrarietats paleses les mestres i les educadores, i després de diversos intents, han sabut crear, reinventar i assumir contextos de relació i d’aprenentatge adaptats a les mesures sanitàries.
La primera valoració en positiu és que molts equips educatius (no tots!) han descobert la inherent capacitat d’equip per fer els canvis pensant en els infants i aconseguint reformular majoritàriament la manera de fer a l’escola, sense caure en absurditats metodològiques individualistes i conductistes. Força equips educatius han avançat en el consens, el diàleg i la presa de decisions des de la maduresa de la reflexió, per no caure en la descoordinació i el malestar que també s’han viscut en alguns centres. Aquest fet ha comportat canvis a partir del convenciment del que s’ha valorat com a més rellevant per als infants. En aquest sentit, la presència constant d’un adult de referència, sobretot a la primera infància, ha permès establir uns vincles més forts, més reals, més segurs, i unes relacions de confiança més properes, que han permès gaudir del temps tranquil i lent. Les mestres han pogut mirar més als ulls dels infants, estar ben a prop i atendre i preocupar-se més a fons dels neguits que embolcallen cada nena i cada nen, tenint cura de les petites coses de cada dia. I aquesta mirada cap a la individualitat s’ha reflectit de manera equilibrada en el col·lectiu, cohesionant grups.
En la mesura del possible, s’ha obert l’espai de les estances perquè l’exterior es pogués integrar en aquest temps de calma. S’ha modificat l’actitud de les mestres en valorar les zones exteriors, com els patis i les terrasses, com a espai de vincle i d’aprenentatge. Són extensions de les estances que cal cuidar i organitzar, tant pels materials que s’hi posen com pel gaudi dels jocs de pertinença al grup, i sense horaris que marquin la disciplina i la necessitat de parcel·lar el temps. És un espai exterior que ha deixat moltes vegades de ser compartit amb infants més grans, com conquerint un terreny conegut i més buit, però no suficientment arrelat.
I anant més enllà, i per complir amb la ventilació obligatòria, s’ha guanyat poder passejar i estar-se més a l’aire lliure, als parcs i jardins propers de l’escola, cosa que hauria de quedar-se per sempre. Aquestes sortides són una font inspiradora d’experimentacions i descobertes inèdites, que poden tenir seguiment de retorn a l’escola.
Les famílies, dins de les limitacions que hi ha per les distàncies i els impediments per entrar a les estances i a l’escola, han agraït l’esforç dels mestres per seguir donant contextos d’aprenentatge i de vincle als seus fills i, si ha calgut, s’han posicionat al seu costat. Perquè no oblidem que la pandèmia encara és entre nosaltres, a l’escola i arreu.
