El procés d’autoavaluació i evolució del projecte d’una escola no és un procés unipersonal. La manera com ho vivim individualment ens ha portat sovint a autoavaluar-nos i evolucionar personalment.
Les diferències de tarannàs personals, de vocació, de percepció del que és un infant i de la nostra tasca d’adult, del paper i del concepte que tenim de les famílies del centre, tots aquests factors, i segur de molts altres que ens deixem, influeixen en les emocions que se’ns desperten durant tot aquest procés. I així és com afrontem reunions d’equip, prenem noves decisions, establim acords. L’empatia, saber-se posar en el lloc de l’altre, la paciència, la capacitat d’escolta, el respecte per les emocions i el ritme dels altres adults, són, més que mai, qualitats que estem desenvolupant per mantenir la cohesió amb l’equip i les bones relacions.
El temps, un altre dels factors que hem après a relativitzar. Allò que creies evident i que pensaves que resoldries en un claustre esdevé un concepte a debatre en diferents sessions, un concepte que la resta de l’equip no interpreta igual que tu. Per a unes serà important i per a altres pot ser anecdòtic; per a unes és il·lusionant i per a altres suposa uns esforços que no estan disposades a fer. I en aquest moment, més que mai, la paciència i el respecte ens han d’acompanyar, perquè les coses imposades o acceptades sense estar conforme de tot cor després no funcionen. Perquè així ho hem pogut comprovar personalment. I no tenir en compte aquest fet esgota les energies i minva la il·lusió. Però, si deixem aquest temps, veurem com, possiblement, la nostra empenta farà bellugar la postura de més d’una companya i així, a poc a poc i cadascuna des del seu moment, continuarem avançant com a equip.
I després de tenir aquests factor en compte, un dia ens decidim a fer un petit canvi. Un canvi petit que sovint implica tothom, suposa reorganitzar el temps, els espais i el personal. I aquí ve la següent reflexió: ha funcionat com esperà-vem?, té la repercussió que desitjàvem en la nostra tasca o projecte? Doncs potser sí o potser no, però les coses mai no són inamovibles. La rectificació, l’anàlisi i l’avaluació formen part de la nostra feina, perquè cada grup d’infants, cada curs, cada equip, influeix en el resultat i és necessària l’avaluació i adequació de les accions a cada moment.
Finalment, i un dels aspectes que més ens ha costat de gestionar, és el fet d’estar exposades a l’anàlisi i el judici dels altres. Aquest any ens hem ofert a l’observació directa de la nostra tasca per part de famílies (que han pogut acompanyar els seus fills en la incorporació al grup, que participen a les festes, que poden entrar a l’estança en el moment que ho necessitin i quedar-s’hi l’estona que calgui), companyes d’equip i formadors (amb els quals hem establert moments per a l’observació durant la jornada amb infants o la reflexió sobre els espais que cada una proposa a la seva estança). Treballar amb naturalitat mentre els altres observen la teva feina (com et relaciones físicament i verbalment amb els infants, les propostes o accions que es produeixen, el paper que realment tens com a adult) és una situació nova per a la qual no estem preparades. Venim d’un temps en què cadascú respectava el que passava a l’estança de cada grup com si no fos competència nostra; un temps en què ens posàvem d’acord per a festes i celebracions comunes o per gestionar els espais compartits, però en què s’establien uns mínims i cadascú feia amb el seu grup el que millor sabia i podia. Ara, però, i perquè volem valorar el dia a dia, les relacions, un concepte d’infant autònom i possible, ens plantegem la importància que tota l’escola treballi per garantir una vida quotidiana amb criteris comuns i de qualitat, i això implica que ens fixem en altres coses. Així que hem decidit que ens farem valoració i crítica entre nosaltres, que obrirem l’escola a les famílies i els horaris seran tan flexibles com podem o sabem oferir. I això implica que t’observin durant la teva tasca. Però també hem guanyat en diversos aspectes. El ritme és molt més tranquil i la situació a poc a poc es destensa i, si fem les coses tan bé com sabem, des del rigor i la professionalitat, trobarem la manera d’acceptar les crítiques constructives i de poder justificar o rectificar les nostres accions amb la resta d’adults, ja siguin pares i mares o companyes d’equip. I això, sempre, sense descuidar l’autocrítica, l’autoreflexió, allò que ens ha impulsat a escriure aquest article.
Núria Ruiz Sebastià, mestra i directora, Noemi Segura, mestra, de l’E. B. M. La Petita Estelada, Cànoves i Samalús
nuriars66@hotmail.com
noemisegura35@gmail.com
Nota: Aquest article es va escriure abans de la pandèmia de la covid.
