Els intercanvis generacionals continuats són molt més que trobades lúdiques entre la gent gran i els infants més petits. Aporten nombrosos beneficis als dos col·lectius. Aquestes trobades plantejades amb un objectiu tenen una funció transformadora per als més petits i terapèutica per als més grans.
El curs escolar 2015-2016, vam començar les trobades entre els avis i les àvies del centre de dia BonaSort i els infants de l’Escola Bressol La Pitota. En dates tradicionals com Nadal, ens trobàvem per desitjar-nos unes bones vacances i, alhora, intercanviàvem treballs manuals i creacions artístiques que ambdues parts havien elaborat de manera molt il·lusionant.
Va ser a partir d’aquí que el curs 2018-2019 ens vam adonar de la riquesa de les interaccions que s’esdevenien en aquests moments i va sorgir la idea d’establir un vincle més fort i de manera més continuada entre les dues generacions. Amb els infants més grans de l’escola bressol, vam començar a trobar-nos quinzenalment amb l’objectiu de reunir les dues generacions i compartir moments de manera espontània. Ens trobàvem a un punt del poble que quedava entremig del centre de dia i l’escola bressol com és el parc infantil de davant l’Ajuntament.
En un primer moment, els infants s’apropaven a les persones grans i es despertaven en aquests les ganes d’interaccionar i establir-hi diàleg, però quan havien intercanviat dues o tres paraules els infants es dispersaven i preferien jugar amb les estructures del parc infantil. Els avis quedaven en un segon terme, mirant com els infants jugaven. En les següents sessions, vam canviar el punt de trobada a un altre lloc del poble. No obstant això, a causa la distància, no esdevenia una proposta inclusiva, ja que la gent gran amb menys mobilitat no podia venir i a d’altres els suposava un sobreesforç. Finalment, ambdues parts ens vam adonar que els nens i les nenes tenien més flexibilitat de moviment i vam decidir de portar a terme la proposta quinzenalment en el mateix centre de dia, un espai on tothom es va sentir còmode de seguida i que permetia compartir activitats i històries.
Pel que fa al curs 2019-2020, a més de tenir per objectiu reunir les dues generacions, també ens vam proposar durant la trobada de compartir una activitat significativa tant per als grans com per als petits. Les activitats que s’han anat realitzant són ben diverses, com plantar alls, fer suc de taronja o pintar, entre altres. La planificació de les propostes es reparteix entre els professionals dels dos serveis de manera alterna. La proposta és voluntària. Per tant, hi participa qui vol i, com que es tracta de grups poc nombrosos, ja que de gent gran n’hi acostuma a haver entorn d’uns deu i d’infants, uns dotze, això permet que tothom vagi trobant el seu espai i gairebé mai no quedi ningú sense participar. Hi ha àvies d’edat força avançada, alguna ja té 90 anys!
En totes les activitats portades a terme durant les trobades es veia, com diu Erikson (1950-1976, pàg. 240), «la preocupació per establir i guiar la nova generació» per part de la gent gran- Hi havia una actitud per desenvolupar i ensenyar diversos coneixements i destreses als infants des de la seva experiència. Sovint, durant les sessions, com en la darrera, les àvies expressaven missatges com «no passeu cap allà que us fareu mal». Gràcies a això, es pot observar com els infants van ampliant els seus coneixements i alhora canvia la seva percepció de la vellesa i converteixen la gent gran en els seus nous referents. Esdevenen actituds de respecte i cura cap a l’altra generació. Els infants es van adonar que hi ha gent gran que necessita bastó o caminadors per desplaçar-se. Els els apropen quan cal i la gent gran ajuden els infants a cordar-se la jaqueta.
També s’han anat creant vincles emocionals al llarg de les trobades, es coneixen entre tots i es recorden dels noms. Malgrat això, a cada inici de trobada les educadores fan una ronda de noms per tal de trencar el gel i treballar la memòria de petits i grans. Així com també s’aprofita per explicar en què consistirà la sessió. Al llarg de les trobades s’han pogut apreciar vincles més fort entre les dues generacions. Hi ha un cas en particular d’una nena que dins de l’escola es mostrava reservada i tímida, interaccionava poc amb els iguals i en comptades ocasions verbalitzava allò que volia o li passava. Des de la primera trobada, va establir un vincle molt especial amb en Martí, un dels avis. Amb ell intercanviava paraules, jocs, rialles, i no tenia cap inconvenient que ell envaís el seu espai personal per fer-li abraçades i pessigolles. Durant aquell temps en què compartien espai l’actitud canviava i podíem observar una nena riallera i receptiva en tot el que li passava.
La primera trobada plantejada aquest curs va servir per observar les primeres impressions i reaccions per part dels dos grups. Els avis i les àvies ens esperaven asseguts en una de les sales del centre. Allà els infants es van treure la jaqueta i, sense saber gaire on posar-se, es van produir les primeres presentacions amb unes veus tímides que, amb el pas de l’estona, van deixar pas als primers intercanvis de paraules, gestos de complicitat entre uns i altres i intercanvis de jocs amb pilotes i cercles.
La gent gran no parava de somriure amb el moviment dels més petits i els més petits oferien a avis i àvies els seus peus i les seves mans per anar a buscar les pilotes i llavors llançar-les dins un cistell. Es van teixir uns vincles de complicitat que van afavorir la seguretat i l’autoestima de tots els que eren a la sala.
En les trobades, també procurem que les famílies participin del projecte. Per exemple, uns dies previs a la trobada, les mares i els pares ens van portar elements de la tardor –castanyes, pinyes, glans, magranes, etc.–. Els vam posar dins un cistell i els vam portar als avis. Amb l’ajuda de la gent gran, van identificar els diferents fruits i els van olorar, els van obrir i se’ls van menjar.
Aquest cop les cares ja no els eren tan desconegudes i, després d’un temps curt de mirades i somriures tímids, van començar els intercanvis i els van començar a ensenyar què portaven dins el cistell.
De nou, vam plantejar sessions fora del centre de dia, com al passeig del poble, sota uns grans plataners. Durant la trobada van collir fulles i els més petits van ensenyar amb energia i il·lusió totes aquelles fulles que havien agafat. Grans, petites, grogues, vermelles, etc.: cada paraula que sortia de la boca era per explicar amb emoció a la gent gran allò que havien estat fent. Sense adonar-se’n la cara dels més grans també projectava aquella emoció que els infants els transmetien.
I propostes com la d’enfilar cordill –per tant, de precisió– tenien per objectiu el fet de desenvolupar tasques que facin concentrar tant grans com petits en allò que estan fent. Per als més petits, és quelcom que han d’aprendre. Per a la gent gran, és quelcom que tenien desenvolupat i que cal anar treballant perquè ho estan perdent. Aquesta va ser la proposta que van poder compartir: a quatre mans van poder enfilar el cordill dins el reixat. Mirades de complicitat quan la feina feta sortia com esperaven.
En una de les darreres sessions, la del 18 de febrer, les mestres de l’escola bressol van proposar l’activitat de pintar-se aprofitant l’avinentesa del Carnestoltes. Era una activitat que creava incertesa: no teníem clar que tothom hi volgués participar, malgrat que, com sempre, era una proposta voluntària en què participava qui volia. Les educadores van repartir les pintures facials entre els infants i la gent gran. Entre els més petits, els més atrevits es van començar a dibuixar algunes ratlles a la cara. Algunes àvies, com la Roser, demanaven: «Ja marxa aquesta pintura?». I alguna altra àvia allargava el braç per tal de pintar algunes galtes dels infants. Aquests es plantaven davant dels més grans i els demanaven que els pintessin.
Gairebé ja no quedava cap infant sense pintar quan, de sobte, en Guim pregunta a l’àvia Roser: «Et pinto?». Es va fer un silenci força generalitzat i tots estaven a l’expectativa de què s’esdevindria.
L’àvia Roser va apropar la cara a en Guim, mostrant així la seva conformitat perquè la pintés. En Guim, amb molta cura, li va fer un punt groc a la punta del nas que gairebé no es veia, ja que ho va fer amb molta suavitat i cura. Aquest va ser el tret de sortida perquè els altres infants s’engresquessin a preguntar als altres avis i àvies si podien ser pintats.
A més de les diverses trobades que es van portant a terme durant el curs, la gent gran del centre de dia i l’escola bressol col·laboren en altres aspectes. Per exemple, un curs enrere a l’escola bressol va sorgir la necessitat de tenir unes capses per tal que els infants poguessin guardar alguns dels seus objectes personals. Vam proposar-ho als avis i de seguida s’hi van animar. Amb les seves mans traçudes ens han anat cosint unes capses boniques i funcionals. Per a la gent gran, cosir amb un objectiu com és el de saber que aquestes capses seran per als nens i les nenes de l’escola bressol és molt més significatiu que no pas elaborar altres treballs manuals.
Com a conclusió, cal destacar que aquestes trobades aporten nombrosos beneficis tant a les persones grans com als infants. En els avis i les àvies, es poden apreciar canvis en l’estat d’ànim i mostren més vitalitat i més inclusió social. A més a més, les persones grans es senten més vàlides, ja que són les protagonistes i poden transmetre la saviesa acumulada. I pel que fa als nens i les nenes, conèixer i apropar-se a un col·lectiu fins ara desconegut i distant, i establir-hi vincles de confiança, els permetrà millorar l’autoestima i confiança en si mateixos, així com tenir una percepció positiva de les persones grans. Les activitats que es porten a terme també permeten desenvolupar diferents habilitats, que en el cas dels infants tot just es desenvolupen i en el cas de la vellesa s’enforteixen per no perdre-les.
Mercè Riera i Ariadna Riera,
mestres d’educació infantil,
Escola Bressol La Pitota, Prats de Lluçanès.
mrier6@xtec.cat, ariera45@xtec.cat
lapitota@pratsdellucanes.cat,
https://twitter.com/LaPitotaEB
Bibliografia
Erikson, Erik H.: Infancia y sociedad, Buenos Aires: Hormé, 1950, 1976.
