L’altre dia, a la reunió de famílies, els explicava que aquest curs el virus, malauradament, ens limita la relació espontània que hi havia entre infants de diferents grups i també amb les famílies. La part bona, però, ha estat redescobrir el que ja havien vist els pedagogs fa cent anys: els beneficis de créixer i aprendre a l’aire lliure. De fet, la nostra escola va ser creada per ser una escola a ple aire a l’any 1923.
«Les escoles a ple aire o a l’aire lliure van néixer arran de l’arribada al nostre país d’un nou corrent pedagògic preocupat per solucionar la manca de salut i d’higiene de molts dels infants que s’aglomeraven a les grans ciutats, malvivint en pisos petits, foscos i sense ventilació, plens d’humitat i brutícia. […] les escoles barcelonines s’esforçaren per mantenir-se en contacte amb les de l’estranger per mitjà de continus viatges, que demostren l’afany de modernitat i de progrés d’aquella colla de joves mestres.»
«La importància de l’alumne com a centre del sistema educatiu i de la vida en contacte amb la natura…»
«L’escola s’ha d’adaptar a l’infant i l’ha de preparar per a la vida a partir del joc i no pas de la feina; és a l’escola on s’han d’aprendre les responsabilitats de la vida encara que sigui jugant.»
Escola Municipal Parc del Guinardó.
75 anys 1923-1988, Barcelona:
Institut d’Educació de l’Ajuntament.
Els tres grups de parvulari tenim la sort de tenir les aules amb sortida a una gran terrassa comunitària. Ens ha calgut posar-hi uns separadors –ben lletjos, per cert– per limitar la zona de cada grup. La mestra d’educació física també ens ha donat els bancs vells i així cada aula té marcada la parcel·la que li correspon (i, de pas, poden fer-hi equilibris, seure-hi i saltar).
Se’ns va acudir escampar els espais de joc cap enfora. A la terrassa, posar-hi material més resistent –peces de construcció grosses, contes de pàgines dures, construccions més petites de plàstic, soques, pedres, branques– i també elements que incitessin al moviment o que permetessin crear nous espais –capses de fruita, bancs, pilotes, cistelles…–, que a dins ens mancaven.
Això ha funcionat de meravella. Les famílies poden compartir estones amb els seus fills a la terrassa cada dia. Abans ho feien dins la classe. Ara no poden posar els peus a dins, però sí a la meitat descoberta. Així, les informacions, els poemes i gran part del que volem traspassar també ha sortit.
El pare de l’Àlex munta partits de bàsquet i sessions de contes cada matí; la mare del Pau l’ajuda –junt amb altres amics– a organitzar el «país dels animals» amb fustes, branques i pedres, l’Urgell i el seu pare fan un robot i llegeixen contes…
Mentrestant, alguns infants també es van acomiadant dels familiars dient-los adeu, adeu, adeu… per la terrassa mentre els veuen com s’allunyen.
Podem conèixer així també la Mia, la Bruna, l’lsmael, la Ivet, i fins i tot el Pedro, que ha nascut fa poc: els germans petits que venen abans d’anar cap a l’escola bressol. El Nil en té dos!
Tot això afavoreix la cohesió de grup. Tant a l’entrada com a la sortida, tenim tots plegats moments per compartir.
Ens feia por que, pel fet que les famílies no poguessin entrar a classe, perdéssim la relació, però no ha estat així. La relació i la comunicació s’han mantingut. Ambdós espais han quedat ben relacionats: els cotxets de nines van des de la «casa» cap a fora a passejar, amb el mòbil per si han de telefonar-me quan arribin; els animalets entren i surten per jugar en diferents paisatges; hi ha sortides de «pícnic» amb el carro carregat…
Els infants que necessiten moviment tenen un banc que fa de tobogan, matalassos, capses per muntar circuits, cistelles i pilotes.
Abans trobàvem a faltar aquest racó de moviment, no ens cabia a classe.
Alguns dies també hi afegim les safates per jugar amb l’aigua.
Quan ja han jugat molta estona sona una cançó i saben que a poc a poc anem acabant. Hem de vestir les nines, posar-les a dormir, endreçar contes i peces de construcció, fer els trencaclosques i guardar-los a l’armari, posar la pasta de sal a la capsa, escombrar el gra que ha caigut de les safates…
Ens anem trobant tots a fora una altra vegada. S’hi està bé. Alguns dies seiem a terra; altres –quan està més humit–, als bancs, matalassos o a les capses. Aleshores parlem i ens expliquem coses; mirem la menjadora dels ocells a veure si els pardals s’ho han menjat tot; es fixen en les línies que pinta en el cel un avió i li diuen adeu perquè a dins hi va sempre la nostra companya Anna, que ha marxat a viure a Madrid. Dues tórtores esperen pacientment que acabem de parlar per poder aprofitar les restes d’esmorzar. Descobrim algun conte nou, poesies, jocs, músiques, fem titelles, imaginem i compartim.
I més tard anem a buscar l’esmorzar i també ens el mengem a fora. Els pardals n’estan encantats. Abans els posàvem dàtils –que portàvem especialment per a ells– a la menjadora, però ara hem vist que qualsevol tros de poma o molla de pa que cau els agrada. De vegades ens amaguem a dins per espiar com saltironen entre les fulles.
Pardal
Molla de pa,
una galeta,
grana de blat…
dins la panxeta!
Tros d’esmorzar,
cuc que ha sortit,
mosca que vola…
se’ls ha cruspit!
Des d’una branca,
dalt d’un teulat,
veu el que passa…
Tot controlat!
Lola Casas
Quan van acabant segueixen jugant esperant que acabin tots. Tranquil·lament anem cap a on ens toca anar aquell dia.
Per no coincidir amb la resta d’infants de parvulari, hem guanyat nous espais. Tenim la sort de ser al costat del parc del Guinardó.
Abans jugàvem tots tres grups junts al pati del sorral. Era l’estona de pati.
Ara anem totalment al nostre ritme i cada grup al seu espai. Em fa gràcia perquè amb els petits ja no «anem al pati» sinó que «avui anem a jugar a…». L’estona de pati s’ha desdibuixat.
Hem demanat a l’Ajuntament l’ús de dos espais de la zona de jocs del parc.
El parc del Guinardó, des de la plaça del Nen de la Rutlla, consta de diferents àrees de joc esglaonades. Nosaltres hem demanat l’ús diari de l’espai superior –el més proper a l’escola– i el de baix de tot, perquè té una estructura de joc de politges i galledes que és molt divertit per manipular la sorra.
Amb el grup de 3 anys, anem un dia a la zona de dalt, dos al pati del sorral de l’escola, un a la zona de baix del parc i el darrer, a la terrassa de l’escola, on traiem les bicicletes, tricicles, pilotes, cavallets… de l’armari.
Ens hem fet un calendari i així sabem cada dia on anem a jugar.
On anem avui? Si sortim al parc ens enduem una bossa amb pales, motlles i galledes.
El camí ja és tota una aventura. Trobem gent que ens pregunta a quina escola anem, jardiners que treballen, gent que passeja gossos –i l’Ona de seguida s’hi acosta per preguntar si el podem tocar i com es diu.
A l’escola ja teníem el costum de sortir al bosquet i al parc cada setmana, i això també ho mantenim.
En alguns moments som a dins de classe, però passem moltes estones a fora, també fent teatre, jocs, celebrant aniversaris o escoltant contes.
A fora, a l’aire lliure, passen moltes coses. Hi ha animalets, aigua per poder jugar amb barquetes, fruites i llavors, fulles, línies al cel, troballes…, i fan un munt de descobriments.
Com aquesta fulla que va trobar l’Ona:
–És una fulla.
–Té forats.
–I què sembla?
–Un ull, un ull i una boca –diu l’Ona–. Una cara.
–Una màscara.
–Mira, sembla una lletra!
L’Arlet ha descobert un saltamartí molt gros a la paret de la terrassa.
–Saltava molt i es va posar al jersei del Bruc.
Que bé que hi estem, a fora! Com s’aprèn a fora! Que bé que juguen a fora!
Han fet falta cent anys i una pandèmia per tornar-ho a descobrir.
Realment, el món de l’educació té una «curiosa evolució».
Sílvia Majoral, mestra
