Vet aquí un conte ambientat en ple hivern però que guarda la immensa calidesa de les bones amistats. Un regal de la tradició xinesa que transcorre entre la lentitud de la neu quan cau i el silenci d’un paisatge emblanquinat. Els personatges dibuixen una estructura circular en el seu gest tendre de tenir en compte els altres. A l’hora de compartir-lo amb els infants, el podem representar fàcilment amb l’ajut d’unes casetes fetes de cartró, un animalons de llana feltrada –o de plàstic– i unes verdures de roba.
Ha nevat tant, aquesta nit, que els camps són blancs, ben blancs. El conillet té gana i no té res per menjar. Res. Haurà de sortir a buscar-ne. Obre la porta i…
–Brrr… Quin fred que fa! I quanta neu!
Però el conillet es decideix a sortir. Se’n va caminant per la neu flonja. I sabeu què troba? Dues pastanagues grosses, colgades a la neu. Rosega, rosega, rosega… I se’n menja una. Ja està ben tip i diu:
–Fa molt de fred. Tant, que segur que el meu veí, el cavallet bru, deu tenir molta gana. Li portaré aquesta pastanaga a casa seva.
El conillet corre que corre cap a casa el seu veí, el cavallet. Pam-pam!, truca a la porta. No respon ningú.
–Oh, no hi és! El cavallet no hi és!
El conillet deixa la pastanaga a la porta i se’n va.
El cavallet és a buscar alguna cosa per menjar en aquells camps coberts de neu. No diríeu pas què hi troba! Un nap, un nap gros i morat. I… es menja el nap. Ja està ben tip i se’n torna cap a casa. Tot just hi arriba, veu la pastanaga i fa:
–Una pastanaga! Qui me la deu haver portada? Segur que ha estat el conillet gris: he vist les seves petjades a la neu. Que n’és de gentil, el conillet gris!
Després ha dit:
–Fa tant de fred, que el be segur que deu tenir molta gana. Li portaré aquesta pastanaga a casa seva. Tornaré de seguida.
El cavallet galopa que galopa, hop, hop, hop!, cap a casa el be grassó. Toc-toc!, truca a la porta. No respon ningú.
–Oh, no hi és! El be no hi és!
El cavallet li deixa la pastanaga a la porta i se’n va.
El be grassonet i arrissat és a buscar alguna cosa per menjar. Quina sort! Fixeu-vos què troba! Una col, una col amagada sota la neu. I de fulla en fulla es menja tota la col. Ja està ben tip i se’n torna cap a casa. Tot just hi arriba, veu la pastanaga i fa:
–Una pastanaga! Qui me la deu haver portada? Segur que ha estat el cavallet: he vist les seves petjades a la neu. Que n’és de gentil, el cavallet!
Després ha dit:
–Amb aquest fred que fa avui, segur que el cabirol deu tenir molta gana. Li portaré aquesta pastanaga a casa seva. Tornaré de seguida.
El be corre que corre pels camps gelats i per dins del bosc cap a casa el cabirol. Truc-truc!, truca a la porta. No respon ningú.
–Oh, no hi és! El cabirol no hi és!
El be li deixa la pastanaga a la porta i se’n va.
El cabirol és a buscar alguna cosa per menjar. Imagineu-vos què troba! Una mata d’herba gebrada i els brots d’un pi. I menja fins que en té prou. Ja està ben tip i se’n torna cap a casa.
Tot just hi arriba, veu la pastanaga i fa:
–Una pastanaga! Qui me la deu haver portada? Ja ho sé! Ha estat el be grassó i arrissat: aquí hi ha un floc de llana que ha perdut pel camí. Que n’és de gentil el be!
Després ha dit:
–Fa tant de fred i ara neva tant, que el conillet gris deu tenir molta gana. Li portaré aquesta pastanaga a casa seva. Tornaré de seguida.
El cabirol salta que salta, per damunt les mates del boix i per sobre les cledes dels prats, cap a casa el conillet.
El cabirol ja hi ha arribat. Obre la porta a poc a poc, el conillet dorm. I, amb molt de compte, li deixa la pastanaga a la vora del llit. Però el conillet es desperta i el cabirol li diu:
–Fa tant de fred i neva tan fort que he pensat que no deus tenir res per menjar. Et porto una pastanaga!
I així va ser com del cavallet al be i del be al cabirol, la pastanaga va tornar al conillet gris.
Oh, els bons amics, els bons amics!
Conte de Fang Yi-K’iun adaptat per Francesc Salvà, Els bons amics, Barcelona: La Galera, 1993.
