Moments de conversa, 5 i 6 anys
Mar: Us haig de dir una cosa: estic preocupada. Últimament m’enfado molt, què passa? Què creieu que podem fer? No vull continuar així.
(Silenci… La mestra busca generar autoreflexió, i en Lluc sorprèn i contesta d’una manera gens previsible. La conversa pren un altre aire i ells i elles responen des d’un món imaginari.)
Lluc: Mar, hi ha una solució. Has de posar dues clares d’ou a bullir amb quinze cabells de princesa… llavors tot canviarà.
Mar: Carai! Les clares d’ou, fàcil! On trobo una princesa que m’ofereixi els seus cabells? Jo serveixo?
Lluc: Mar, saps que ets una fada, no una princesa. Tens cabells blancs de fada.
Mar: Ah! Les mares són princeses?
Guerau: Algunes, d’altres n’estan aprenent, però elles mai et donaran quinze cabells! Són molts!
Mar: Doncs… com ho faig?
Eva: El millor és anar a un lloc on saben molt de cabells, el lloc de tots els cabells del món. Saben les diferents classes: de fada, blancs i rinxolats com els teus o de princesa, fins com els de la mare. També en tenen de bruixa!
Mar: Ara no sé quin lloc és…
Eva: Pentinen i tallen cabells, renten amb molta escuma.
Alina: La perruqueria!!!
Mar: Oh! Hi aniré aviat!
Guerau: Quan ho tinguis tot fes-ho bullir.
Lluc: Sí, sí! Però, Mar… I si ho fas i no et funciona?
Mar: Què??
Lluc: Vol dir que et falta… Pell de serp!
A l’escola es parla, i pràcticament sempre s’utilitza el llenguatge verbal per comunicar.
Comuniquem tot allò que volem transmetre, i sovint és l’adult el transmissor principal de què cal escoltar.
Aquest acte que tots sabem reconèixer dins l’escola l’hem normalitzat i en poques ocasions el posem en dubte. L’adult comunica, expressa idees, transmet coneixement, i els infants el reben amb molt poca interacció.
Comunicar sense gaire retorn ni opinió podria definir el que és una classe magistral, segurament necessària en moments puntuals. El que és preocupant és que aquest tarannà sigui la manera habitual de transmetre coneixement.
Dins l’escola es poden crear espais on la comunicació i el llenguatge circulin com a lligam del coneixement, entrellaçant continguts i matisant conceptes que només se saben apresos quan s’expliquen.
Comunicar sense gaire retorn ni opinió podria definir el que és una classe magistral, segurament necessària en moments puntuals. El que és preocupant és que aquest tarannà sigui la manera habitual de transmetre coneixement.
L’espai per excel·lència que ho pot facilitar és el cercle de converses que generen les trobades de grup. El valor d’aquestes converses és tan important que és un error no fer-les o fer-les de qualsevol manera. Així es construeix coneixement: les idees d’uns modifiquen les dels altres, i l’expressió del pensament estructura la ment.
Conduir les converses bé no és fàcil. Requereix saber-los donar el valor que tenen, deixar que ocupin un temps i un espai còmodes, sense presses ni pressions. A vegades s’escurcen bruscament o es tallen converses encetades que poden derivar en temes molt interessants amb l’excusa de passar a un «temps» que molts mestres anomenen «anem a treballar».
Aquestes expressions delaten el pensament d’un adult que creu poc en la conversa i els seus beneficis i no confia en les possibilitats d’uns nens i nenes capaços de construir opinió i de saber-la defensar amb arguments.
Aquests adults entenen les converses com una excusa per omplir un temps que té poc valor. El grup mai es prendrà seriosament una conversa que sorgeixi d’un espai entès com un passatemps, i no com un temps on el coneixement flueix.
L’actitud del mestre és essencial en tot, és un model, i el grup tendeix a aprovar o descartar maneres de fer segons el que capta d’ell. Els mestres som un referent, i és per això cal cuidar de forma rigorosa el que diem i com ho diem.
L’actitud del mestre és essencial en tot, és un model, i el grup tendeix a aprovar o descartar maneres de fer segons el que capta d’ell. Els mestres som un referent, i és per això cal cuidar de forma rigorosa el que diem i com ho diem.
Captar el que diem és captar el que pensem.
Analitzem què es mou en una conversa on el tema sorgeix a partir dels seus interessos, de la seva curiositat, dels seus neguits o de les seves descobertes.
Les idees que exposen uns i com responen els altres, complementant, argumentant, comparant o relacionant vivències similars i viscudes, provoca que es vagin creant les bases d’un bon raonament, imprescindible per a una bona participació democràtica.
Lipman ens diu: «Ningú no sap ben bé com passa, però l’acte de pensar està lligat al llenguatge, […] podem sospitar amb fonament que aprendre a parlar, a pensar i raonar són activitats estretament lligades entre si. Podria molt ben ser que l’explicació de la manera com els infants aprenen a raonar es pogués trobar observant com aprenen a parlar» (Filosofia a l’escola, Eumo Editorial / IREF).
Així doncs, necessitem crear contextos on la conversa generi pensament i aquest es nodreixi de les aportacions de tots i totes.
D’expressar opinions, preguntar o intervenir se n’aprèn des de ben petits. La rotllana que rep els nens i nenes d’infantil a primera hora no pot limitar-se a un simple «bon dia, Pau», «bon dia, Anna»… una interacció monòtona, previsible i sense gens d’interès per a ells i elles.
Aquest «bon dia» de l’entrada, cal acompanyar-lo amb la mirada i la veu de forma exclusiva i íntima cap a ell i ella, ja a la porta durant el matí, no dins d’un cercle on el que es busca és entrellaçar vivències.
Passa el mateix quan dilluns rere dilluns es pregunta al grup com ha anat el cap de setmana i què s’ha fet. Explicar-ho avorreix qualsevol criatura amb inquietud per expressar-se i parlar de forma espontània.
En aquests casos els nens i nenes aprenen a desconnectar i a generar converses en paral·lel, i quan desconnecten com a molt repeteixen el que diu el del costat per no deixar de ser algú que ha viscut una experiència tan emocionant com la que s’explica.
Les primeres edats necessiten converses espontànies, imprevistes, generades en moments quotidians. S’esdevenen quan passen les coses, quan descobreixen, quan s’emocionen, quan s’enfaden, quan riuen, quan ploren i algú els mira preguntant què els passa. El cercle és ell i qui en aquell moment comparteix la vivència.
D’aquesta manera, l’àgora de coneixement corre el risc d’esdevenir una cursa per justificar un cap de setmana perfecte, ideal, amb activitats interminables, i la conversa deixa de ser conversa per convertir-se en un simple monòleg parlat a torns, sense connexions i competitiu.
Les primeres edats necessiten converses espontànies, imprevistes, generades en moments quotidians. S’esdevenen quan passen les coses, quan descobreixen, quan s’emocionen, quan s’enfaden, quan riuen, quan ploren i algú els mira preguntant què els passa. El cercle és ell i qui en aquell moment comparteix la vivència.
Relaxem-nos i confiem, perquè tenen coses a dir. Deixem que parlin, ajudem-los a connectar idees, generem preguntes a afirmacions que fan, no responguem nosaltres: que siguin ells i elles segons els seus coneixements els qui busquin respostes, ajudem-los a argumentar el que expliquen i donem espai i aire a tot allò que vulguin explicar, sense temes clàssics i recurrents ni preguntes tancades que es resolen amb unes respostes molt concretes.
Podem anar abandonant el torn de paraula. Conversar sense dependre d’una mà alçada propicia un diàleg fluid en el grup. Recórrer al torn de paraula fa perdre el fil de la idea que es genera, no complementa; és una opinió guardada per a un moment concret que segurament ja ha passat, i pot perdre sentit.
Quan els infants aconsegueixen parlar sense interrupcions el moment és gairebé màgic, un entrellaçament de paraules amb sentit lligades entre un i altre, construint coneixement i modificant a poc a poc el pensament. El moment d’atenció creix dins del grup, atents al que es diu i fent recerca mental del que es vol dir. D’aquesta manera la conversa pot prendre un dinamisme i un ritme de gran volada.
La mirada que acompanya una conversa fluida mai necessita l’aprovació de l’adult; els nens i nens intercanvien mirades buscant complicitat o per assegurar-se que hi ha més companys que opinen igual o diferent que ells i elles. Tot ho diuen i ho exposen al grup.
És interessant veure com es creen grups d’opinió que defensen unes i altres idees concretes, com van aprenent a justificar-les i també a rectificar i modificar-les. Arribar a aquest punt suposa un gran èxit, perquè significa que són capaços d’obrir la ment a noves interpretacions de la realitat.
Tot això requereix pràctica, res s’aprèn sense posar-s’hi. Així, cal un adult atent a saber connectar idees, motivar opinions més tímides, aturar paraules impulsives que se’n mengen altres de més discretes, generar preguntes que estiren les respostes i que posen en dubte afirmacions contundents.
L’adult transmet coneixement i podria transmetre opinions dins d’una conversa espontània. Però aquest no és el seu terreny, perquè la conversa és d’ells i elles.
L’adult transmet coneixement i podria transmetre opinions dins d’una conversa espontània. Però aquest no és el seu terreny, perquè la conversa és d’ells i elles.
La nostra intervenció mai ha de ser per donar una certesa. Partim de la base que totes les opinions són vàlides si són argumentades. Cap judici que ha de condicionar opinions.
Parlem de diversitat i no permetem que s’expressin les opinions diverses? Parlem de construcció del pensament i no oferim la possibilitat de contrastar opinions per construir conjuntament un pensament que es va modificant amb els matisos de les opinions dels altres?
Reflexionem també sobre com el claustre organitza i participa en els debats pedagògics. Es propicia que les diverses opinions circulin entre els professionals de l’escola? Hi ha una única opinió que preval per sobre de les altres?
Els debats pedagògics també construeixen coneixement en el grup d’adults, i els necessitem per millorar i precisar molts conceptes d’escola que no sempre són clars per a tothom. Calen debats sense judici, que parteixin de preguntes obertes i permetin que tothom generi coneixement a partir d’on ell i ella es troben, segons la seva experiència, ideologia i creença.
Escoltar altres opinions pot ajudar a modificar i unificar criteris bàsics i essencials per concebre en una mateixa direcció l’educació que volem.
Conversar, opinar, dialogar, comunicar, és una font d’aprenentatge indiscutible. L’escola ha de generar moments de qualitat per fer-ho. Ells, elles i nosaltres hem de saber gestionar totes les opinions escoltant-ne d’altres ben diverses. Saber-les respectar i saber-les argumentar crearà les bases d’una societat i d’un futur molt més respectuosos, generarem un pensament més elaborat i amb unes idees més sòlides i, sobretot, desenvoluparem l’esperit crític, tan necessari per construir una identitat ferma i de qualitat.
Companys i companyes, parlem-ne i deixem que parlin.
Mar Hurtado
Mestra de primària, Escola el Roure Gros de Santa Eulàlia de Riuprimer.
Formadora al curs “Projectar i comunicar a l’escola. Organització, planificació, documentació del quotidià i diàleg amb les famílies” de l’Escola d’Estiu 2021
