Édouard Claparède (1873-1940) va ser un metge i psicopedagog ginebrí que va tenir una gran influència en el moviment de renovació pedagògica català del primer terç del segle XX. Va crear el terme educació funcional, una manera de dir que la finalitat última de l’educació no és altra que la de donar resposta a les necessitats dels infants. Una escola activa no és educativa pel fet de basar-se en l’activitat, ja que si aquesta no és funcional no crearà cap aprenentatge significatiu. Tal com explica el professor Josep González-Agàpito, «La veritable educació consisteix per a Claparède a exercitar una activitat només quan el nen en senti la necessitat natural, o només després d’haver-li creat hàbilment aquesta necessitat». Ara fa una mica més de cent anys el pedagog ginebrí va fer una conferència, en motiu del cinquantenari de la Société pédagogique genevoise, on feia un seguit de reflexions al voltant de l’educació democràtica. Crec que amb tot el que estem vivint és bo de recordar què ens explica.
La primera constatació que fa Claparède és que en les nostres societats dites democràtiques subsisteixen encara, massa sovint, els rastres d’un esperit que no té absolutament res de democràtic: «La democràcia no és un estat estable, una forma inerta adquirida d’una vegada per totes, no és una cosa estàtica. És, al contrari, la resultant de processos essencialment dinàmics, per part del ciutadà és un desplegament ininterromput d’energies dirigides vers un fi superior, una victòria continuada de l’invidivu sobre ell mateix en interès de la comunitat, i per part de la comunitat és la preocupació constant d’assegurar el lliure desplegament d’aquestes energies individuals, d’aquests valors personals dels quals finalment resultarà la felicitat comuna.»
I aleshores es fa la gran pregunta: el nostre sistema educatiu és apropiat per assegurar aquesta democràcia? Cent anys enrere contesta que no i les reflexions que fa ens poden ser útils, mutatis mutandis, a la realitat d’avui. Claparède afirma que els principis en què està fundat el sistema educatiu són notablement endarrerits en relació amb els principis democràtics i, fins i tot, els són més o menys contraris. El règim educatiu, i també l’educació familiar, està impregnat d’una concepció profundament antidemocràtica, basada en un principi d’autoritat que falseja l’educació moral i també l’intel·lectual. La classe d’una escola, afirma, no reflecteix la imatge d’una república en miniatura; al contrari, és una monarquia absoluta en petit. Conclou aquesta part de l’exposició amb una frase contundent: «No podem pas realitzar el miracle de preparar els infants per a ser ciutadans lliures tot obeint mòbils interns, si els ensenyem durant vint anys a no ser més que vassalls sotmesos a una autoritat externa.»
Com que el judici que fa és sever troba que cal explicar-se una mica més. La democràcia –continua– exigeix el desenvolupament harmònic de dues qualitats: la individualitat i el sentit social. I argumenta que el nostre sistema educatiu no s’organitza de forma apropiada per a desenvolupar-les. La classe és una col·lectivitat on necessàriament han de reprimir-se les tendències massa individualistes, on es fa retrocedir tot el que s’aparta de la mitjania. D’altra banda, el desenvolupament del sentit social no resulta pas de la juxtaposició, en una mateixa sala, d’un cert nombre d’individus, sinó que és el fruit d’una sèrie d’accions i de reaccions entre ells: implica, doncs, comunicació, cooperació, col·laboració, ajuda i també interès mutu. A les aules, malgrat que els alumnes seuen de costat, estan mentalment i socialment isolats els uns dels altres. L’escola –conclou– separa massa el saber del poder, i ignora que l’experiència humana és d’ordre pràctic abans de ser d’ordre purament cognoscitiu.
De la lectura d’aquest text centenari d’Édouard Claparède, doncs, en podem extreure algunes orientacions pràctiques que poden ser útils avui. És evident que hi ha algunes escoles que fa anys que duen a terme experiències interessants en aquest sentit. Evoco, només com a exemple, i perquè és coneguda, l’experiència de l’escola L’Aulet de Celrà, liderada en un inici pel mestre Antoni Domènech. Des d’un punt de vista històric més reculat hem de recordar les conegudes repúbliques d’infants, practicades en les estades de colònies escolars des dels anys vint fins a la II República, llidades als noms de Manuel Ainaud, Artur Martorell i Pere Vergés, entre d’altres. No és l’objectiu d’aquest article fer la llista exhaustiva de les experiències reals de participació democràtica que hi ha hagut –i que hi continua havent– en els centres escolars del país. Ho deixo apuntat per si algú s’anima a fer-la. Només volia recordar, a través del text de Claparède, que treballar la democràcia a les aules no és fer una assignatura d’educació cívica, o organitzar algun acte puntual, per més ben intencionat que sigui, sinó que és la de crear les condicions òptimes perquè es puguin viure de forma continuada experiències democràtiques reals. No és pas fàcil, però és el repte que tenim sobre la taula si no volem que la democràcia es degradi, com malauradament veiem que està passant en aquests dies convulsos que vivim.
Xavier Besalú, en un llibre relativament recent editat conjuntament amb Jordi Feu (Democràcia, política i educació: 1 d’octubre 2017 a l’escola), rebla el clau quan explica que l’escola és un espai de formació per a la democràcia, que ha d’ajudar els alumnes a vertebrar el seu propi pensament: «L’escola és justament un espai perquè els infants i joves desenvolupin el pensament que els ha de fer més savis i més lliures. No per inculcar-los el que han de pensar, sinó per ajudar-los a que pensin per ells mateixos. Avui, quan l’accés a la informació és més fàcil que mai, és urgent posar l’èmfasi en la formació del pensament crític». Pensem-hi.
David Pujol i Fabrelles |
Mestre i doctor en Ciències de l'Educació. Director de la revista Perspectiva.
