Què interessa l’infant, què observa, a què s’acosta? Com menys familiar és un infant amb la cultura del nostre centre infantil, més important és que siguem sensibles en la nostra percepció. Les històries d’aprenentatge construeixen un pont entre cultures, i les fotos transmeten un llenguatge que tothom comprèn. Kornelia Schneider, una experta en desenvolupament infantil, i Jutta Gruber, periodista, ens mostren com les històries d’aprenentatge connecten els infants, i també les seves famílies, amb els nous entorns i amb els educadors, d’una manera simple i fascinant.
Quan els infants arriben del seu entorn familiar al centre infantil, no només canvia el lloc, sinó també la seva identitat. Experts en el seu entorn anterior, ara se senten nouvinguts. Els espais i les maneres són tan desconeguts com les mestres, els altres infants i les seves cultures familiars. Cal acompanyar la transició amb cura per tal que l’experiència de canvi dels infants resulti enriquidora i no desconcertant. Cal temps perquè coneguin el nou món i se’n sentin part, i cal, per part del centre, una acollida sensible.
Arrelament
A Alemanya, la fase en què els infants arriben al centre infantil es denomina oficialment Eingewöhnung (“adaptació”). No estem satisfets amb aquesta denominació. Ens porta a veure el paper de l’infant com a subjecte passiu i la nosaltres com als qui som actius: adaptem l’infant al nou entorn. El mot no reconeix els esforços de l’infant per adaptar-se i arrelar-se al nou món. El terme anglès settling in (“acomodament”) posa més èmfasi en el protagonisme de l’infant. A Nova Zelanda, bressol de les històries d’aprenentatge, el procés d’acomodament es considera un procés d’inclusió. Els infants participen activament en aquest procés per tal d’assolir un sentiment de pertinença. Prenen la iniciativa per fer-se seu el centre infantil. La manera com ho fan depèn de la seva personalitat i de la cultura que els és familiar. Això no obstant, la preparació del centre també juga un paper important a l’hora de conformar les oportunitats que els infants poden percebre per fer coses per ells mateixos. El sentiment de pertinença deriva del fet de ser cuidat i tenir les necessitats satisfetes, i també de l’experiència que l’acció personal i la creativitat i el sentiment de poder aportar alguna cosa són acceptats i poden fer-se realitat (vegeu Brooker, 2014, pàg. 32). Cada un d’aquests aspectes és present en la història d’aprenentatge de Lavant, un nen de cinc anys. Abans d’arribar a Alemanya amb la seva família essent un nadó, el seu pare l’havia dut a coll caminant des de Síria fins a Turquia.
Benvolgut Lavant,
Avui t’he vist agafar un tros de paper gran i un llapis de color. Estàs assegut a la catifa verda de la sala i comptes els infants que hi ha. En veu baixa repeteixes els seus noms una vegada i una altra i en dibuixes les lletres una a una a l’aire. Et gires cap a mi i em somrius fent AHA, mentre alces el bolígraf enlaire, rient. Marxes de la cambra i t’observo. Estic sorpresa perquè normalment prefereixes escriure o dibuixar a la taula gran. Ara et veig agenollat davant dels penjadors. Vas mirant les etiquetes amb els noms dels infants. Copies els noms, lletra a lletra. Estic emocionada i feliç. Quan has acabat, t’acostes a cada un dels infants per mostrar-los el seu nom. Ells responen amb un “súper” o alçant el polze en senyal d’ok.
Lavant, des d’aquell dia et veig escriure o dibuixar cada dia. No només ets una inspiració per a mi, sinó també per a la teva família i amics. Has animat els teus companys del centre infantil a crear noves manualitats o exercicis d’escriptura cada dia.
Per mi va ser un plaer observar-te. Sé com de difícil va resultar tot just un temps enrere ser amb nosaltres o arribar a comprendre tan sols una paraula en alemany. Vaig ser afortunada que volguessis connectar amb mi i que ens donessis una oportunitat! Estic molt agraïda per aquest viatge tan emocionant amb tu. Estic segura que continuaràs concentrant-te en les lletres i també en els nombres.
Teva, Caroline, mestra d’infantil
Tot i que ens sorprèn una vegada i una altra la rapidesa amb què infants amb experiències migratòries se senten com a casa al centre, això no treu que segueixin necessitant una atenció extra per part nostra. Si un infant no està familiaritzat amb la cultura del nostre centre, li resulta el doble de difícil considerar el centre com una segona llar. És responsabilitat nostra descobrir quins costums o actituds poden resultar estranys per a l’infant. En un estudi sobre la transició dels infants de famílies immigrants a centres infantils a Itàlia, Picchio i Mayer (2019) van trobar que els infants amb experiències migratòries estan més insegurs durant un període més llarg que altres infants que tenen l’italià com a llengua materna. Tenen més dificultats per connectar amb altres infants o adults. Se senten incòmodes quan se’ls demana que utilitzin la llengua prevalent al centre infantil: es queden callats i abaixen el cap (ibid., pàg. 5f). Per a aquests infants és especialment important que mantinguem registres fotogràfics de la seva arribada, perquè “llegir” les fotos els és accessible a ells i als seus pares.
Els infants que han fugit amb les seves famílies necessiten una atenció i un respecte encara més benvolents. No sabem què han viscut durant el viatge. Hem de ser conscients que el fet d’haver perdut casa seva i trobar-se en una situació d’inseguretat pot comportar un estat de profunda preocupació de poder perdre també els seus pares i germans. La seva por per la separació i la pèrdua pot ser especialment forta. A més, els seus pares pateixen la mateixa preocupació. Quan els infants han vist amenaçada la seguretat de la família, cal posar una atenció especial al rol emocional positiu dels pares com a factor protector central. A més, la incertesa persistirà mentre els infants segueixin vivint en refugis. No hi ha pràcticament res que els pugui aportar seguretat (Wihstutz, 2019, pàg. 225). Les històries d’aprenentatge podrien ajudar a enfortir les identitats dels infants. Ser vist crea un sentiment de pertinença, que a la vegada facilita sentir-se segurs al centre infantil. No cal massa: una o diverses fotos i una frase cada dia sobre què ha captat l’atenció de l’infant o quina persona o quin lloc li ha interessat o com a poc a poc ha connectat amb altres, ha reaccionat al contacte o fins i tot ha establert ell o ella contacte.
Aquestes històries d’acollida són petits documents sobre com l’infant es va fent seu el lloc. Ens ajuden a mostrar devoció i a respondre a la situació especial dels infants i a les difícils condicions per al desenvolupament de la seva identitat. La nostra mirada vers els infants determina com es miren ells mateixos. Les històries d’aprenentatge els mostren els seus interessos i fortaleses.
Ser pres seriosament i no ser subestimat
Les històries d’aprenentatge són una forma única de documentació educativa centrada en el procés i el diàleg. Són una alternativa a les escales on marcar els objectius assolits d’ensenyament i aprenentatge que s’han estès per tot el món.
Inicialment es van desenvolupar a Nova Zelanda, on s’utilitzen com a eina d’avaluació dins el currículum nacional per a la primera infància (Te Whāriki) des de 1996 (renovat el 2017), i ara ja s’utilitzen també a l’escola primària (Carr i Lee, 2012 i 2019). Serveixen com a confirmació que s’estan assolint els objectius del currículum i la idea d’infant associada.
Se centren en cinc necessitats (o dimensions) bàsiques: pertinença, benestar, exploració, comunicació i contribució. Hi ha cinc disposicions d’aprenentatge que es deriven d’aquestes necessitats que cal oferir a cada infant al llarg de la pràctica diària al centre d’infantil. Les històries d’aprenentatge ens diuen de quina manera i en què s’interessen els infants, de quina manera i en què s’impliquen, com persisteixen davant les dificultats, com expressen un punt de vista o un sentiment i com contribueixen a establir una comunitat d’aprenentatge. Les històries d’aprenentatge ens mostren a nosaltres i també als mateixos infants com estan aprenent. Això no només reforça el desig d’aprendre de l’infant, sinó que també ajuda al desenvolupament d’una autoimatge d’aprenent competent. Amb cada història d’aprenentatge parem atenció a l’infant i confirmem els seus camins d’aprenentatge. L’experiència d’un moment màgic quan observa, nota i reconeix el seu aprenentatge és un regal especial. Una història d’aprenentatge ens porta a una conversa sobre l’aprenentatge des de la perspectiva de l’infant. És una invitació al diàleg. Als infants els encanten les seves històries. Les mostren a altres infants, als seus pares i a altres membres de la família. En parlem amb l’infant i la seva família i les debatem per tal de reflexionar sobre la nostra pràctica i el desenvolupament qualitatiu dins de l’equip. Alguns infants demanen que els llegim les seves històries una vegada i una altra. També se les enduen a casa i sovint també volen escoltar-les com a conte per dormir.
Les històries d’aprenentatge enforteixen el potencial d’aprenentatge de l’infant i l’autoestima perquè aborden exclusivament i de manera constant els seus interessos i fortaleses. Així, doncs, són particularment adequades per a infants que han vist la seva identitat pertorbada o sacsejada, per alguna discapacitat o perquè han tingut alguna experiència migratòria o com a refugiats, per exemple. Segons el Comitè de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant, aquests infants formen part d’un grup especialment vulnerable que està exposat massa sovint al paternalisme, l’adultisme i la culturalització/alterització. Mitjançant el treball amb històries d’aprenentatge mostrem als infants que els veiem i els prenem seriosament i que ens considerem tots plegats com una comunitat d’aprenentatge, on persones petites i grans creixem i aprenem els uns amb els altres. Per reconèixer i nodrir el potencial d’aprenentatge dels infants amb experiència com a refugiats, és millor reflexionar en equip. Algunes qüestions adients poden ser:
-Què sabem sobre l’experiència com a refugiat de l’infant i les seves condicions de vida actuals?
-Què podem tenir en compte per facilitar l’adaptació d’un infant?
-Què m’ajuda a empatitzar amb l’infant?
-Què puc fer per ajudar l’infant a implicar-se amb el seu entorn i fer-se’l seu?
-Quina mena de missatges rep l’infant del seu nou món que contribueixen a la seva identitat?
-Què és el que ja coneixen els infants del nou entorn?
-Què els pot resultar estrany?
-Com podem establir ponts?
-Què ens mostra l’infant?
-Com puc respondre a l’infant per tal que se senti empoderat?
-Què comprenc o com puc preguntar què necessita l’infant?
[1] Vegeu Apèndix 3 dels informes estatals cinquè i sisè de la República Federal Alemanya a www.netzwerk-kinderrechte.de/fileadmin/bilder/user_upload/20190212-fuenfter-und-sechster-staatbericht-data.pdf (2.1.20) pàg. 3.
[2] Vegeu Betrifft KINDER 11-12/19 pàg. 30.
Bibliografia i recursos online recomanats
Brooker L. (2014): “Making This My Space: Infants’ and Toddlers’ Use of Resources to Make a Day Care Setting Their Own”. A: Harrison L. J., / Sumsion J. (eds.) (2014): Lived Spaces of Infant-Toddler Education and Care. Exploring Diverse Perspectives on Theory, Research and Practice. Dordrecht et al., pàg. 29-42.
Carr M. (2001): Assessment in Early Childhood Settings: Learning Stories. Londres.
Carr M., Lee W. (2012): Learning Stories. Constructing Learner Identities in Early Education. Londres.
Carr M., Lee W. (2019): Learning Stories in Practice. Los Angeles et al.
Junge Flüchtlinge – Ankommen in Deutschland – recuperat de: www.dkjs.de/themen/junge-fluechtlinge/ (2.1.20).
Leitner B., Gruber J. (2016): “Ankommen. Willkommenskultur in der Kita”. Verlag das Netz.
Wege zur WillkommensKITA. Arbeitsmaterialien für die Kita-Praxis. – recuperat de: www.dkjs.de/fileadmin/Redaktion/Dokumente/programme/Wege_zur_WillkommensKITA_web.pdf (2.1.20).
Picchio M., Mayer S. (2019): “Transitions in ECEC services: the experience of children from migrant families”. A: European Early Childhood Education Research Journal. DOI: 10.1080/1350293X.2019.1579552 (2.1.20).
Schneider K. (ed.) (2019): Mit Lerngeschichten wachsen. Verlag das Netz.
Transitions in Early Learning – recuperate de: www.education.govt.nz/early-childhood/teaching-and-learning/transitions-in-early-learning/ (2.1.20).
Wihstutz A. (ed.) (2019): Zwischen Sandkasten und Abschiebung. Zum Alltag junger Kinder in Unterkünften für Geflüchtete. Opladen, Berlín, Toronto.
Kornelia Schneider és una experta en educació infantil d’Hamburg que ha estat treballant amb experts de Nova Zelanda sobre el tema de les històries d’aprenentatge des de 2005. Editora de Mit Lerngeschichten wachsen (“Creixent amb històries d’aprenentatge”), escriu de manera regular a la publicació Betrifft KINDER sobre el treball amb històries d’aprenentatge en col·laboració amb la periodista i coeditora de l’opuscle “Ankommen. Willkommenskultur in der Kita” (2016) Jutta Gruber, de Berlín.
Contacte
kornelia.schneider@frueh-lernwerk.de
