En l’anterior editorial vam intentar definir algunes situacions destacades que s’han donat en aquest curs intens des d’una perspectiva favorable. Vam reservar l’editorial de juliol, ja amb el curs acabat, per comentar allò que no ha sigut sota cap concepte digne de l’escola de qualitat que volem.
La fluïdesa dels vincles que s’ha anat aconseguint al llarg de tants cursos, a partir de debats en equip i de preses de decisions comunes i molt rellevants per al funcionament de les escoles, s’ha refredat en deixar de tenir contacte habitual, que ha passat a ser només per pantalla o a distància, i la paraula «solitud» ha esdevingut l’única i assídua companyia. El retorn a les trobades presencials haurà de vèncer novament pors i reticències i ratificar el pas de la individualitat a la consciència de formar part d’un col·lectiu amb tot el que significa, des de l’afectivitat fins al conflicte. Les complicitats i els moments distesos han de recomençar.
Els infants han patit (i també gaudit) els espais de vida en grups estables, per la qual cosa al setembre serà necessari acompanyar amb seguretat els vincles i les convivències, els retornats i els nous, amb els infants fora del seu grup. Perquè molts grups estables han esdevingut gelosos dels espais i els materials que els han correspost, a vegades inclús provocant rivalitats.
També hem d’esmentar el fet que les famílies no hagin estat partícips i s’hagin quedat al marge dels projectes educatius, desconeixent el dia a dia a l’escola, amb poc o nul contacte diari, sense poder entrar a l’escola com és desitjable. Aquest fet ha condicionat molt la comunicació i relació família-escola i ha fet perdre la visió del que hi està passant.
I quan s’ha fet l’esforç per sostenir una situació relativament ordenada, els confinaments intermitents han frenat dinàmiques que necessitaven continuïtat.
Si aquests comentaris, com a punta d’iceberg de tantes i tantes situacions viscudes a les escoles, no fossin suficients, s’hi han afegit altres esdeveniments que posen els professionals de l’educació en un lloc vulnerable i de veritable risc per la càrrega que han de suportar:
• La preparació de les oposicions per accedir a un lloc de treball al segon cicle d’infantil a l’escola pública.
• La precarietat palesa i injusta de les tècniques especialistes d’educació infantil que deixa al descobert la no estabilització del seu lloc de treball en un clar abús de la contractació temporal successiva, i amb una convocatòria d’oposicions sense garanties de consolidació del lloc de treball i amb una oferta de places molt inferior a la necessitat actual.
• I no oblidem l’alerta que ens ha suposat sentir parlar d’una possible incorporació de les aules de 2 anys a les escoles de primària. Una planificació educativa d’aquest tipus seria nefasta en el si de l’educació infantil, fragmentaria físicament i pedagògicament el primer cicle, amb moltes més repercussions implícites.
L’estiu és un bon moment per plantejar-nos noves accions.
Pensem com seguir reivindicant una veritable i assenyada baixada de ràtios a tot el 0-6?
Bon estiu!
