El grup de treball “L’essència a les escoles de Reggio Emília”, durant el confinament i el temps de restriccions posterior, hem seguit trobant-nos i compartint, tot i que a distància la reflexió no s’ha aturat i ens ha enriquit molt de la sacsejada que la incertesa ens ha propiciat.
Una situació excepcional
El març començava amb total normalitat i pels carrers ja es deixaven veure les primeres mostres de la primavera, però de cop tot va canviar. L’anomenada covid-19 va entrar a les nostres vides sense demanar permís i aviat es varen donar a la comunitat els primers casos confirmats. Aquella setmana els neguits i la incertesa van dominar l’ambient dels centres i dels ciutadans. Ningú no sabia què passaria amb les nostres feines i el nostre dia a dia. Oficialment, el dijous 13 de març es va confirmar el tancament dels centres educatius a tota la regió i, com a conseqüència, el confinament a casa.
Seguíem i seguim, malgrat tot. Cada centre segons el seu criteri; en principi tota l’educació pública hauria d’actuar seguint el mateix pla d’actuació, però la realitat va ser força diversa. Estàvem davant d’una situació inèdita i la manca de referents ens va fer sobreviure davant l’imprevist com vam poder.
Tot i la situació excepcional, el grup de treball «L’essència a les escoles de Reggio Emilia» vam decidir continuar fent les trobades en línia, amb la necessitat de compartir el que estàvem vivint cadascuna de nosaltres al seu context. Vam poder constatar com cada escola adjudicava tasques diferents al seu personal: mestres treballant des de casa, fent claustres en línia, realitzant trucades i correus a alumnes i famílies, elaborant informes, revisant programacions, però també fent vídeos, potser massa…, segurament per la necessitat de visibilitzar i justificar una feina que seguíem fent malgrat tot.
Quin paper té l’escola?
La primera trobada virtual va girar entorn de la pregunta sobre quin paper té l’escola davant d’aquesta situació.
I vam deixar brollar les preguntes:
Per què fem el que fem?
Per justificar la nostra feina?
Per ser productius? Perquè vivim en una societat on impera la productivitat i necessitem omplir el temps amb moltes activitats?
Per què no deixem de fer? Perquè no se’ns permet perdre el temps?
Però, quan el món s’atura, cal que nosaltres seguim girant?
La sensació va ser que no sabíem parar. Vivint un confinament, que va ressonar com un crit de «prou!», seguíem buscant estratègies per no detenir-nos. Potser, si ens ho haguéssim permès, hauria esdevingut un aprenentatge rellevant per a adults i infants. Tal vegada no calia fer tant i hauria estat millor centrar-nos en l’aprenentatge que en trauríem.
En aquells moments, s’entrelligaven la faceta personal i la professional de cadascuna, a més de l’emocional. Per salvar la distància física, treballar fent servir les xarxes socials va començar a guanyar un protagonisme fins aleshores mai vist, i ens preguntem si l’escola està preparada per a aquesta virtualitat.
Certament, moltes companyes han manifestat com s’han sentit obligades a fer un paper totalment nou. En part, omplint els buits que reclamaven les famílies, amb activitats que res tenen a veure amb el model pedagògic dels centres, sinó que estan pensades per entretenir i, per tant, molt allunyades de la nostra tasca docent.
Deixem fer les famílies
Potser els reclams que més soroll han fet han estat els casos de molts pares i mares que s’han sentit desbordats pel fet d’estar les 24 hores del dia amb els fills, tan acostumats com estaven a delegar la criança a institucions i persones externes. Potser, com passa davant de cada nova situació, cal un temps per ressituar-se. I, malauradament, no ens permetem aquest temps, tendim a la immediatesa, i aquesta situació era nova per a tothom.
De fet, no tenim clar que totes les famílies necessitessin aquesta presència, una mica forçada, per part de l’escola. No considerem lícit haver d’entrar a totes a les cases. Cada família va viure el seu confinament, i no oblidem que no totes tenen ni els mitjans, ni el temps, ni les ganes… N’hi va haver per a qui aquestes propostes, aquests «deures», van suposar més un estrès que un ajut. Hauria d’haver prevalgut el dret de cadascuna a decidir si es volien posar en contacte amb l’escola o no.
Les famílies tenen dret a seguir l’estil de criança que creuen millor per als seus fills i filles. Com a grup de treball que reflexiona sobre temes d’infància, no considerem gens respectuós fer introduir dispositius mòbils, pantalles i xarxes per imposició de l’escola, ja sigui per fer deures, activitats dirigides, videoconferències, etc. Més aviat al contrari, opinem que el que calia era aprofitar per viure aspectes de la quotidianitat que fins aleshores ens havien passat desapercebuts, observar l’evolució dels fills és un veritable regal.
Però aquest empoderament d’algunes famílies posa en evidència un sistema acostumat a tenir la raó absoluta quan es parla d’educar. Perquè, si l’escola ara no fa res, és com dir que no és necessària.
Moltes mestres coincidim a considerar que on s’havia de parar atenció, i a qui calia assistir, eren aquelles famílies que requerien ajuda perquè no disposaven d’eines per poder fer aquest acompanyament a la infància, o perquè vivien situacions desfavorides. Aquestes són les que més ens necessitaven i les que més a prop ens havien de sentir.
Quin protagonisme tenen els infants, qui els té en compte?
Aquesta és i va ser, possiblement, la pregunta incòmoda. Perquè, del protagonisme que s’estava donant a l’infant, se’n desprèn una mirada de desconfiança envers aquesta etapa, tot plegat semblava basar-se en la perspectiva de l’adult. Els infants varen ser els que sota cap pretext podien sortir de la llar, també als que s’havia d’ocupar i entretenir, sovint per la necessitat de teletreballar dels cuidadors (fet del qual no eren responsables). Ningú no va pensar que treballar a casa amb infants tancats les 24 hores no els estava fent cap bé? No creieu que, potser, buscàvem tantes activitats perquè no valorem com cal el joc espontani de l’infant?
Les mestres no podem dir a què han de jugar les nenes i els nens, ni ara ni mai!
La societat ha silenciat els infants, els ha tractat com a ciutadans de segona –o ni això–, i ha relegat el seu paper a fer dibuixos per decorar les finestres, en un intent de falsa presència. Considerant, d’aquesta manera, els seus drets paper mullat, aspectes que no cal tenir en compte, que no cal preservar ni protegir. Els infants són persones petites per la seva alçada, persones que tendim a infravalorar perquè no opinen ni estem acostumats a escoltar-les, persones que es silencien perquè no els volem tenir presents com mereixen.
Els riscos de la incertesa
Ens sembla com si els centres educatius tinguessin por de no seguir les directrius del Departament d’Educació i no semblar prou competents. Aquesta incertesa que ens fa dubtar dels nostres principis i que fa trontollar molts dels nostres pilars com a professionals i com a institució educativa.
«Se necesita un currículum, una pedagogía y un escenario escolar que ayuden realmente a cada individuo a construirse de manera singular y creativa, a construir los recursos cognitivos y emocionales más poderosos para afrontar la complejidad y la incertidumbre.»
Pérez Gómez, Á. I.
Ser docente en tiempos de incertidumbre y perplejidad. (2019).
Davant d’una situació complexa, sobretot pel fet de ser inèdita, és quan es fan més evidents les mancances de la societat, l’escola, les mestres, i fins i tot de les persones. Moltes mestres han volgut compensar la seva inseguretat recorrent a pràctiques obsoletes educativament. Moltes escoles han volgut convertir els seus equips en productors d’activitats i entreteniments varis, per sentir-se validats en el seu paper d’educar els infants.
Aquesta pandèmia ens ha fet trontollar en l’àmbit personal i professional. Com a mestres, hem hagut de decidir si navegàvem cap al passat, recuperant antigues estratègies, però que controlàvem i ens donaven certa seguretat, i corríem el risc de fer passes enrere. O si, per contra, navegàvem a contracorrent buscant noves pràctiques adaptades a la situació i al moment, intentant reinventar i replantejar la nostra funció en la distància i, sobretot, buscant l’equilibri entre el que creiem ser com a escola, el que som i com finalment actuem.
El confinament va esdevenir més llarg del previst i, a les mestres, ens ballaren moltes preguntes pel cap. De fet, encara ens bullen! I, cada cop més, tenim la convicció que el nostre lloc en ple confinament no és a casa dels infants. El nostre lloc és a casa nostra, més actives que mai: investigant, escoltant, reflexionant, dialogant, defensant i alçant la veu per una cultura d’infància que tingui presents els infants, que defensi els seus drets, que escolti les seves veus, que vetlli pels seus interessos i els doni el lloc que mereixen.
Reflexions de trobades confinades
del Grup de treball «L’essència
a les escoles de Reggio Emilia»,
de l’A. M. Rosa Sensat.
