En Dinamarca hay muchas escuelas bosque para niños. A lo largo de los años han ido aumentando de número, así que ahora nos hemos acostumbrado a que formen parte del escenario global. Ya no es algo exótico y especial encontrar a niños y educadores en los bosques o en cualquier otro espacio natural donde juegan o exploran.
L’interès pels infants i la natura no és en absolut nou. Sempre ha existit, però hi ha hagut períodes en què els debats educatius s’han centrat més en altres temes. La crisi climàtica està ajudant a situar aquesta relació en un primer terme, com un dels temes essencials. Tot i que quan diem «crisi» no sona com a res positiu, la crisi pot fer que la nostra visió de l’educació se centri menys a preparar per a una competició salvatge i afavoreixi una visió de l’educació que abraci més la diversitat i la creativitat.
A les escoles bosc infantils, els infants passen el dia, des del matí fins al vespre, a l’aire lliure, tot l’any. Solen tenir una cabana al bosc on es troben al matí i on es poden guardar jaquetes addicionals i botes d’aigua per poder adaptar la roba a les condicions meteorològiques. Aquesta mena d’escoles bosc són una part de les escoles, però en els darrers anys han sorgit nombroses iniciatives que de maneres diferents intenten integrar les experiències de les escoles bosc. En l’article parlaré també d’algunes d’aquestes iniciatives per oferir un ventall de les moltes possibilitats que existeixen.
Ja han passat uns quants anys des de la primera vegada que vaig visitar una escola bosc infantil. L’experiència em va impressionar enormement, i començaré per aquí. En aquella època, estava ocupat amb un projecte en què havia de recopilar fotos i textos per a un vídeo que oferís una visió de les opcions de dos països –Itàlia i Dinamarca– en els models d’institucions per a infants de 0 a 6 anys.
L’escola bosc infantil que vaig visitar no disposava de cabana. En canvi, tenien un autocar que més o menys satisfeia les mateixes necessitats i alguna més. En la majoria de casos els pares acompanyaven els infants al centre al matí, però, en aquest cas, l’autocar els recollia al cor de la ciutat. L’autocar pertanyia a l’escola i diversos educadors disposaven del permís per conduir-lo.
Així, l’escola bosc es podia desplaçar on volguessin. Podia ser un viatge a la biblioteca, a visitar una altra escola infantil, o a un bosc prop de la platja on solien passar la major part dels dies. És on van anar el dia que els vaig visitar.
Quan vam arribar al bosc, l’autocar va aparcar i els infants i els adults de seguida van començar a empaquetar el que els caldria per al dia. Tots semblaven saber exactament què havien de fer i, al cap d’uns minuts, avançàvem a peu pels corriols del bosc. Feia bo, així que havien pogut deixar les jaquetes i els pantalons impermeables a l’autocar.
Alguns infants es van reunir amb un dels educadors per preparar una foguera. Era divertit, i a més estava previst que aquell dia fessin pa. Jo estava ocupat fent fotos de la foguera, així que d’entrada no em vaig fixar en els altres infants.
Al cap d’una estona vaig començar a sentir-me meravellat de la tranquil·litat que es respirava. Els infants que s’ocupaven del foc estaven concentrats en aquesta tasca i feia la impressió que la resta se n’havien anat. Però va resultar que eren tots allà. Hi havia petites cabanes aquí i allà entre els arbustos i, en un altre lloc, un petit grup jugava amb nines. Els infants es podien moure lliurement dins d’una zona extensa. No estava delimitada per cap tanca ni res similar, però hi havia arbres, arbustos, camins que no havien de traspassar. Jo no veia els límits, però era evident que els infants controlaven perfectament el lloc.
Sens dubte, això no passa el primer dia, però ho aprenen ràpidament. Un cop ho han incorporat, tot sembla tan obvi que a penes cal parlar-ne. Els nens i les nenes nous que s’incorporen al grup són entrenats gairebé de manera imperceptible pels infants que ja tenen un coneixement més profund de la zona.
El dia era llarg i ple d’oportunitats. El grup es va dividir. Gairebé la meitat van decidir anar cap al sud per la platja i, abans de marxar, es va acordar on se’ls recolliria quan l’autocar fes cap de nou a la ciutat. Era el 1993 i eren els anys en què s’estava accelerant el desenvolupament tecnològic. L’escola del bosc disposava d’alguns telèfons que eren massa voluminosos per cabre a la butxaca, però que es podien portar a la motxilla. Això proporcionava una nova llibertat als infants i als adults, ja que els permetia compartir i reunir-se de maneres molt més flexibles. Aleshores poca gent podia imaginar que en el futur tots duríem un telèfon mòbil a la butxaca. Estem acostumats a estar sempre localitzables, sigui al centre de la ciutat o en una zona boscosa. En aquella època suposava un gran pas per poder dividir-se i allunyar-se en grups més reduïts. Era fàcil comunicar-se si calia.
El grup d’infants que s’havia quedat va continuar amb les seves activitats en grups més petits. Alguns grups es dissolien i se’n formaven de nous. Jo anava observant i fent fotos, i no deixava de sorprendre’m la seva concentració. En un moment donat, els infants es van dirigir a una duna on hi havia asseguda una de les educadores amb una galleda rosa al cap. Sens dubte, era el senyal que estava a punt d’explicar una història. No hi havia crits ni ordres. En absolut. El que hi havia era un to de veu tranquil, uns infants que saltaven sobre la sorra i es feien un lloc per seure, mentre d’altres es quedaven drets i escoltaven mirant el mar.
Quan reviso aquestes fotos velles comprovo que aquell dia el cel era molt blau, el sol brillava i no feia gaire vent. No tots els dies són així en una escola bosc, però quan estàs acostumat a ser a l’aire lliure no cal que faci un temps estiuenc per estar-hi a gust. Havien substituït l’aula pel bosc i la platja, cosa que afavoria el color a les galtes i els contextos per a l’aprofundiment i la concentració. Es podien disposar pals i pedres de diverses mides amb imaginació per construir coves, cases, castells o simplement una cabana.
La visita a l’escola bosc infantil em va suscitar moltes reflexions sobre com es construeix la infància moderna. Quines oportunitats donem a nens i nenes? Potser no totes les criatures encaixaran en una escola bosc, però estic convençut que n’hi ha moltes que sí.
La meva primera visita a una escola bosc em va ajudar a crear una mirada crítica vers els marcs físics que normalment oferim als infants. Després de passar tot un dia amb un grup al bosc, resulta clar que massa institucions estan dissenyades per albergar les ments dels infants, però no els seus cossos.
El pintor suec Peter Tillberg retrata amb el seu pinzell –Resultaràs rendible, amiguet?– que poc imaginativa que pot arribar a ser una aula. Notem que Tillberg no ha dotat de cames els estudiants. No existeix la il·lusió que puguin fugir. Estan atrapats en la idea que aquesta és la millor i l’única manera en què poden adquirir coneixements.
Painting, TillberLes escoles bosc infantils poden servir per establir una idea més àmplia i més oberta sobre com podem conformar els espais on els infants passaran gran part de la seva infància. Dit això, he d’afegir immediatament que el simple fet de ser a l’aire lliure no garanteix que la pedagogia sigui més lliure i experimental. He vist infants avançant en fila al bosc per establir-se en un lloc determinat on han de triar un arbre que després hauran de dibuixar amb la màxima precisió de què siguin capaços. El so del bosc amb el refilet dels ocells i el cruixir de les fulles amb el vent queda eclipsat pel soroll del xiulet i les instruccions constants del mestre. Però això és poc freqüent.
En la majoria de projectes de bosc i natura que he conegut a Dinamarca, el focus es posava en la curiositat dels infants, i s’estudiaven amb deteniment els escarabats, les formigues, els caus i les escorces dels arbres. Disposar de més espai té un efecte positiu i, a més, resulta que el nivell de soroll disminueix considerablement quan els nens i les nenes passen més temps en espais exteriors.
Ser a la natura pot proporcionar un gran sentiment de llibertat, de tranquil·litat i profunditat. No és un sentiment reservat als infants: també es reconeix i s’aprecia en els adults. Cada vegada sorgeixen més projectes on s’ofereix a persones estressades la possibilitat de gaudir de la natura i passar més temps en jardins, cosa que els ajuda a recuperar una quotidianitat més equilibrada.
La crisi del coronavirus ha comportat, sens dubte, una gran dificultat per a moltes famílies que han hagut de quedar-se a casa durant setmanes. Ha passat pràcticament a tot el món. Tanmateix, hi ha hagut algunes diferències interessants entre països. A Dinamarca, per exemple, s’ha permès a la gent sortir. Tothom tenia la possibilitat de passejar pel parc, per la platja o pel bosc sempre que es mantingués la distància amb la resta de persones.
Vam passar al teletreball i als lliuraments a domicili. De sobte hi havia més espai lliure a l’agenda i moltes persones van aprofitar-ho per fer una mica d’exercici o simplement per sortir a gaudir de la tranquil·litat de la naturalesa. Estic força segur que ha sigut molt beneficiós per a la salut pública el fet d’haver pogut sortir de casa i deixar l’ordinador per fer llargues passejades durant una hora o més. És important per al benestar físic, però sens dubte també per al benestar mental.
Aquesta crisi ha sigut i és un senyal clar que no tot continua igual. Ens enfrontem també a una crisi climàtica que ja no es pot ignorar. L’interès creixent per les escoles bosc infantils va lligat a una època en què cada vegada es fa més necessari comprendre com podem, a escala global, salvar-nos d’una crisi que hem creat nosaltres mateixos a través d’un ús ingenu dels recursos naturals. Existeixen innombrables informes sobre la contaminació produïda pels avions i els cotxes. No cal entrar en detall en aquests informes, però tinc la clara impressió que l’interès cada vegada més gran dels educadors i les famílies té a veure també amb un desig de retornar la naturalesa com a recurs als infants. Hem de repensar la nostra relació amb la natura, amb la sostenibilitat, amb el reciclatge i amb la protecció de la diversitat.
Un dia, mentre era a Barcelona, em van convidar a un projecte d’un grup nombrós de veïns que havien agafat una parcel·la de terreny prop del centre de la ciutat i l’havien convertit en un hort. Enmig hi havia taules, cadires i una barbacoa, de manera que s’hi podien organitzar fàcilment dinars o sopars comunitaris. En un racó del terreny, els infants hi havien trobat algunes pedres i maons que de seguida van esdevenir elements de joc. El lloc era acollidor. Potser per això va resultar tan agradable seure-hi i conversar sobre com està connectat el món. Aquell grup de veïns havia aconseguit permís municipal per al projecte durant uns pocs anys, però fins i tot amb aquesta perspectiva, la zona continuava apareixent com un oasi enmig de la ciutat. Aquesta mena d’iniciatives existeixen i n’hi ha diverses. Els aspectes centrals d’aquestes iniciatives són l’aspecte comunitari i el verd.
Al parc de la Ciutadella, al centre de Barcelona, hi ha una zona de joc a l’aire lliure on els infants poden anar amb les famílies o altres adults. Hi ha blocs, pilotes, carretons i moltes coses més que es poden utilitzar per jugar quan trobes altres companys amb qui compartir-ho. Hi ha també un gran rètol que anuncia que els infants poden jugar amb aigua en aquella zona i que està permès mullar-se. Un altre exemple del canvi que s’està produint.
En una altre punt de Barcelona, vaig visitar una escola infantil que compta amb un gran parc al davant. Hi surten sovint, passen la major part del temps a l’exterior durant tot l’any. Els infants mengen fora i observen els ocells disposats a acostar-se’ls i netejar el que hi deixen. Cada molla que cau es converteix en aliment per als ocells.
Acostar-se als ritmes i els cicles de la natura requereix continuïtat. És evident que l’escola bosc és l’exemple màxim que podem imaginar, però hi ha molts models intermedis. Per raons òbvies conec sobretot les experiències daneses, però també aquí hi ha moltes ganes d’experimentar. Els espais de joc dels centres s’han modernitzat. Els espais exteriors s’han tornat més inspiradors i variats. S’han creat petits monticles per on deixar-se rodolar i arbustos de fruits comestibles rere els quals amagar-se. Les pomeres i les pereres ofereixen ombra. Altres arbres permeten enfilar-s’hi.
Tot plegat no està exempt de conflictes i debats. Aviat apareixerà algun educador o pare que ha sentit que un infant ha caigut d’un arbre o s’ha fet mal amb una branca. Això passa, i abans que te n’adonis han tallat i han podat els arbres per tal que cap infant pugui abastar una branca, ni tan sols enfilat damunt un caixó. Trobar l’equilibri just entre la seguretat i els reptes pot resultar difícil, o fins i tot impossible. Es construeix amb el temps i succeeix en cada lloc concret.
Cal trobar un equilibri, atès que no seria intel·ligent començar amb una alçària de dos metres, però podem trobar un arbre amb una alçària adequada. Els infants que estan acostumats a ser a l’aire lliure solen tenir un sentit molt precís sobre a quina alçària són capaços d’enfilar-se, on és l’equilibri just. Busquen activament ampliar una mica més els límits o assolir més seguretat en el nivell en què es troben. La seguretat física és or quan els infants s’han de moure sols per l’espai públic, a peu o en bicicleta. La seguretat física s’assoleix utilitzant el cos. Es tracta de practicar, practicar i practicar. Sigui al pati, al parc, a la platja o al bosc, cal pensar en la seguretat alhora que en els reptes. On hi ha un petit monticle que podem saltar mentre caminem? On hi ha pals amb què dibuixar a terra? Quin arbre és adequat per enfilar-s’hi? Quins animalons podem trobar sota les pedres?
Prop de casa meva hi ha una zona boscosa on un cop per setmana ve un grup d’infants a passar-hi el dia jugant. Està tan a prop que, quan el vent bufa a favor, els puc sentir. Són un bon exemple del que he explicat. És un grup de nens i nenes d’un centre 0-6 del barri, que és força nou i que encara no posseeix un jardí interessant. Han decidit que els infants més grans puguin anar al bosc un cop per setmana. Però amb la pandèmia ha calgut mantenir més distància, per la qual cosa s’ha permès que els infants més grans poguessin anar a passar el dia al bosc tota la setmana.
Per tal d’actualitzar els meus coneixements sobre el bosc i els infants, vaig demanar de visitar-los. Travesso la zona diverses vegades cada setmana, des de fa dècades. Conec molt bé aquest entorn. Un parell d’infants es van oferir a fer-me de guies i va ser molt emocionant. Hi havia tantes coses en què no m’havia fixat mai abans! Per exemple, hi ha molts més forats dels que havia advertit. En alguns hi viuen cucs, altres han estat sens dubte excavats per bestioles més grosses, com ara ratolins o similars. I havia de veure l’arbre robot! Aquell arbre era sens dubte molt apreciat pels infants. D’entrada no em vaig adonar de les qualitats de l’arbre, però em van explicar que anava molt bé per amagar-s’hi al darrere. Hi havia una branca trencada que era un element important del robot. Aquella branca es podia girar a poc a poc, com si fos una vàlvula. Per això l’anomenaven l’arbre robot.
Em va resultar força més senzill comprendre l’arbre cor. Feia uns anys havia passat una cosa que havia provocat que l’arbre tingués un forat en forma de cor al tronc. I així, aquests infants coneixedors del bosc em van anar mostrant l’entorn. En una petita lleixa, alguns infants hi preparaven un funeral per a dues abelles. Una abella nena i una abella nen, segons ells.
Un dels elements més destacats del recorregut va ser un arbre per escalar, i en un moment em van demostrar com de ràpidament es podia assolir el cim de la capçada. Una nena, que va demostrar orgullosa el seu talent escalador, em va explicar que la seva mare l’anomenava migmico. Estava satisfeta amb aquest sobrenom i es va despenjar confiada i amb seguretat de l’arbre per tornar a terra.
Abans d’acabar la visita, vaig poder parlar amb els educadors, que van aportar alguns matisos. Era evident que els educadors estaven tan emocionats amb l’experiència de ser al bosc com els infants. La necessitat d’aprofundir i l’experiència d’oblidar-se del temps eren compartides per educadors i infants. Era un alleujament sortir de les estructures quotidianes del centre. Mentre abandonaven el bosc, vaig rebre una darrera consideració dels educadors. Feia un temps que s’havien adonat que els nens i les nenes es barrejaven molt més en els jocs i activitats quan eren a la natura. Els educadors no apreciaven les mateixes nocions d’estereotips sobre el que els nens o les nenes havien o no havien de fer quan eren al bosc.
L’última foto que vaig fer durant la meva visita va ser d’una piscina que alguns infants havien construït amb pals i branques. No calen gaires explicacions, és prou explícita si ens hi fixem bé. Inclou un trampolí per saltar al centre de la piscina.
Al llarg de l’article he esbossat bàsicament les meves experiències a Dinamarca. Tenim una tradició extensa i rica de la qual podem beure, i és on visc i on puc trobar fàcilment experiències rellevants. Això no obstant, he afegit alguns exemples de Barcelona per mostrar que l’interès per la natura, el clima, la biodiversitat, s’estén ràpidament per damunt de les fronteres. Les possibilitats són variades. Cada latitud té els seus avantatges i desavantatges climàtics, i també influiran els diferents contextos econòmics i culturals. A Spitsbergen, prop del Pol Nord, on viuen els ossos polars, cal dur un rifle si un s’allunya del poble per anar a fer un volt. I això també val per als centres infantils que s’allunyen del poble per jugar al peu de les muntanyes dels voltants, que surten del centre perquè els infants juguin a la natura, corrin o facin les seves observacions. Pot fer-hi molt de fred, però pares i educadors comparteixen sens dubte la idea que els infants han de sortir al parc o a caminar per la natura. Tothom sap que pot aparèixer un os. No passa sovint, però pot passar, així que l’educador du sempre el rifle a l’espatlla.
En altres llocs del món pot haver-hi serps amb les quals cal anar amb compte. Hi ha nombrosos problemes que es poden i s’han de resoldre localment.
La jove sueca Greta Thunberg, amb la seva acció de protesta, ha aconseguit crear una consciència global sobre la greu crisi climàtica que estem travessant. Greta Thunberg ha aconseguit el que milers d’investigadors fa anys que intenten. Cada vegada és més clar que la solució pot venir de canvis en la nostra manera de viure, en el que mengem, en com viatgem, etc. Hi ha perspectives de canvi en diferents àmbits. Algunes coses poden ser positives, altres difícils de dur a terme.
No hi ha dubte que, en un sentit ampli, el panorama educatiu ha de repensar com organitzem l’entorn local dels infants. Com podem crear entorns que els ofereixin una experiència física i sensorial, és a dir, amb una natura diversa amb diferents tipus d’animals i plantes? Els cal molt més que pòsters de colors amb els deu ocells més acolorits. Com podem transformar els entorns perquè els infants es relacionin amb la natura, cosa que implica tant el cos com la ment?
Vaig conèixer la Irene Balaguer fa gairebé trenta anys en un congrés a Holanda. Va resultar que tots dos parlàvem italià i això ens va permetre iniciar una conversa sense necessitat d’intèrprets. I el més important, de seguida ens vam adonar que compartíem un ampli ventall de conceptes essencials sobre els infants i la infància. Al llarg de tots aquests anys hem mantingut l’amistat i hem pogut passar hores i hores debatent sobre les semblances i les diferències de les tradicions educatives i els girs i canvis que tenen lloc constantment. De vegades dos passos endavant, de vegades un pas enrere.
Si ens hi fixem bé, resulta que molts països han tingut experiències històriques de pedagogia a l’aire lliure. També a Barcelona i Catalunya, on trobem fotos antigues d’escoles infantils tant al bosc com a la platja.
Agraeixo als editors d’aquesta revista haver-me convidat a escriure aquest article i contribuir així a retre homenatge a la Irene Balaguer, que fou alhora una gran amiga i una col·lega professional amb una capacitat extraordinària per situar els conceptes en interacció entre el terreny polític i el pedagògic.
NOTES:
Globussen, Svendborg, Denmark (3-6 years)
https://svendborg.inst.dk/Foresides/IntraForeside.aspx?Location=IP.4B
Skovtrolden, Aarhus, Denmark (3-6 years)
https://www.krageper.dk
Escola bressol municipal Valldaura, Barcelona (0-3 años)
https://ajuntament.barcelona.cat/escolesbressol/ebmvalldaura
Vestermarken, Aarhus, Denmark (3-6 years)
https://aarhus.inst.dk/Foresides/IntraForeside.aspx?Location=IP.1F0&PublicMenuNodeId=373
Claus Jensen
Pedagogo
