Els intercanvis generacionals continuats són molt més que trobades lúdiques entre la gent gran i els infants més petits. Aporten nombrosos beneficis als dos col·lectius. Aquestes trobades plantejades amb un objectiu tenen una funció transformadora per als més petits i terapèutica per als més grans.
Treballo a l’única escola bressol municipal del poble de Montblanc, Tarragona. Els Merlets consta de dues línies, excepte el grup de nadons, que només en té una; en total tenim cinc aules amb una ràtio total de 69 infants.
Tot el personal docent que hi treballem està contractat per l’Ajuntament: educadores i monitores de menjador. Les set educadores treballem en el mateix horari i pel mateix sou; cinc assolim la tutoria dels grups i dues el suport. En la nostra organització interna, la mateixa educadora és qui acompanya els infants des que comencen fins que ens deixen per anar a l’escola. Sempre ho hem fet així, ja que donem molta importància al vincle afectiu i de seguretat que representa la nostra figura com a acompanyant referent.
Fa uns anys, però, vam incorporar una nova dinàmica en la nostra funció dins l’escola. Quan acabem cicle amb el grup on som tutores referents, passem un curs escolar fent d’educadores de suport per, al curs següent, tornar a començar un altre cicle amb nous infants. Aquesta decisió va ser fruit d’intentar acabar amb els rols jeràrquics que es produïen. Ens vam adonar que el fet que hi hagués personal de suport «fix» donava peu que aquest tingués menys veu i participació en comparació amb el personal «tutor», i crèiem que dins l’equip totes havíem de poder entendre’ns i participar per tenir unes relacions més amables i igualitàries. Al cap i a la fi, a escala burocràtica totes tenim el mateix contracte.
L’experiència ens fa pensar que va ser una decisió molt encertada. Encara ens queda molt camí, però el fet de viure totes els diferents rols ens fa empatitzar molt més entre nosaltres i adequar els nostres actes sabent el que s’espera en cada moment. També ens ha unit més com a companyes en les reunions, ja que totes som en un mateix nivell i la nostra paraula val exactament el mateix que la de l’altra pel que fa a reflexions d’equip.
Aquest curs, després d’acomiadar a marxes forçades un grup d’infants que acompanyava des de l’estança dels nadons, faig d’educadora de suport.
Com que feia força anys que no tenia aquest paper a l’equip, han sigut moltes les meves reflexions sorgides en l’inici de curs, algunes de les quals m’agradaria poder visibilitzar en aquestes línies.
La nostra mirada educativa defensa el respecte absolut cap als processos d’aprenentatge dels infants confiant en la seva autoregulació i posem una especial atenció als moments de cura i d’atenció directa amb els adults per oferir espais de confiança i seguretat.
Aquesta línia l’ha de seguir tot el personal de l’escola. Crec que cal saber, en primer lloc, que el principal rol de la figura de l’acompanyant de suport a l’estança és aquest: sostenir, educar i atendre. Sovint no se li atorga prou importància i penso que se li hauria de donar molt més valor, ja que en aquesta figura recau, sobretot, el benestar i un clima tranquil a l’ambient.
Quan estàs amb un grup és força important saber-te acompanyada, saber que tens aquella persona que et sustenta i que serà a la teva vora en molts moments per tal que, sobretot, desapareguin els instants amb més volum de feina per convertir-los en una mena de melodia fluida, tranquil·la i sense nervis ni presses.
A més, com a personal que és dins l’estança, tots els seus actes repercuteixen de manera directa en els infants i, per tant, no és un educador de segona sinó que és a primera línia i ha de formar-se, seguir la mateixa línia pedagògica i tenir-se en consideració de la mateixa manera que es té la tutora. És per aquest motiu que considero primordial que el suport sigui un dels temes a tractar com a equip per anar adequant les seves accions i objectius de manera coherent i real a les necessitats i la mirada del centre.
El que més m’ha impactat en aquest inici de curs és saber que no ets el referent d’aquells infants. En aquest sentit és molt probable que en algunes ocasions, on les emocions de l’infant són intenses, et rebutgi per poder ser atès per la seva educadora. Aquests fets passen molt sovint, sobretot en períodes de familiarització, quan tampoc et coneixen gaire. Tenir-ne cura amb tota la presència que es mereixen implica viure aquests aspectes amb completa naturalitat.
Penso que interessar-se adequadament per la criatura també és permetre-li que et rebutgi, encara que sigui en petits actes com anar a rentar-se les mans. Adonar-te’n és el més important.
Poder ser present en aquest procés d’una manera respectuosa et permet posar èmfasi en com anar guanyant progressivament la seva confiança sense forçar-los absolutament a res.
Cal respectar la seva decisió i acompanyar-lo, juntament amb la seva educadora, amb molta presència i paciència, a poc a poc, i arribarà el dia que ell mateix et digui: «M’acompanyes tu a rentar-me?». I per a mi aquest moment és fantàstic.
Aquesta línia de persona no referent també implica les relacions amb les famílies, però, en aquest sentit, sí que he de dir que sovint a les famílies els fem saber nosaltres aquests papers tan diferenciats i permetem únicament contacte directe i converses amb les tutores. Sovint el personal de suport no participa en les reunions de pares o no té la suficient veu perquè les famílies hi estableixin relacions de confiança. Considero que replantejar aquestes accions que sovint fem a l’escola de manera inconscient és important, ja que la comunicació al centre ha de ser en totes les direccions i les famílies han de poder confiar en totes i cadascuna de les persones que acolliran els seus infants. I com es confia en algú que no coneixes?
Aquest any, fent una mica de broma, els dic a les companyes que jo soc la dels “hola” i els “adéu”. Aquesta broma fa referència al fet que sempre estàs entrant i sortint de les estances, i aquest és un dels temes on intento posar més reflexió. Quan entro en un espai és possible que amb la meva entrada ja es generi una alerta i, per tant, he de ser força curosa i discreta perquè aquesta no entorpeixi el clima de joc i atenció que hi ha en aquell moment a l’ambient. També intento no actuar directament entre les criatures al cap de poc d’haver entrat, ja que jo no he viscut res del que ha succeït abans de la meva presència i, per tant, jutjaria –encara que inconscientment– situacions que no conec i que segur distarien molt de la realitat.
Si jo sé que he d’entrar a una estança en concret, intento fer-ho uns minuts abans per seure i observar, solament. Penso que és la manera més amable d’anar agafant presència a poc a poc i anar introduint-me al grup.
Aquestes estones de seure i observar també crec que són molt importants per poder conèixer-los, entendre les seves necessitats i actituds per tal que, quan els hagi d’atendre, ho pugui fer des de la justa mesura que cada un necessita. Quan et relaciones amb infants de diferents estances es fa més difícil poder conèixer-los a tots amb la profunditat que es necessita i oferir moments de cura adequats a cadascú.
Com, també, l’observació directa a l’aula permet un feedback molt important amb la tutora.
Compartir valoracions conjuntament permet unir mirades i reflexions que aportaran un valor més objectiu de les vivències i relacions que es van succeint, i permet, doncs, un acompanyament més competent i encertat del qual també se’n desprengui un infant més autèntic i capaç.
Aquests són només alguns petits pensaments en aquest primer trimestre. Al llarg del curs entenc que n’aniré generant, polint i perfilant molts més. Penso que posar-los de manifest és una manera clau per repensar aquesta figura dins l’entorn educatiu i necessitava donar-li veu.
És una figura que m’ha aportat molts instants agradables i sorprenents. Acompanyar els hàbits de les nenes i els nens d’una manera tranquil·la, serena, respectuosa i sense cap mena de pressió em fa gaudir molt més d’aquests instants. Em fa seure i admirar-los, parar i gaudir-los, estar únicament concentrada en ells, en què puc fer jo per oferir la meva justa ajuda quan la necessiten, amb una mirada de serenitat i tolerància.
Treure’t la màscara d’una tutoria sovint plena de tasques et fa veure un aspecte molt més essencial: els sentiments i vincles que sorgeixen dels moments de cura quan ens mirem de tu a tu, sense res més.
Rosa Vendrell, pedagoga i educadora de suport,
Llar d’Infants Els Merlets, Montblanc.
