Yiya Díaz és una persona amigable que encomana molta calma i serenitat. És pianista i va adquirir i cultivar una sòlida formació musical. Ja fa més de seixanta anys que va iniciar-se en el bell camí de la pedagogia musical aplicada a l’educació corporal. Nascuda a l’Argentina, resideix a Catalunya des de l’any 1977 (s’estima la cultura catalana amb tot el cor) i és a Catalunya on va perfeccionar y sistematitzar el mètode Cos-Art, destinat a fer que els músics (instrumentistes i cantants) però també els ballarins i actors puguin expressar-se amb naturalitat evitant molèsties i disfuncions.
Va estudiar i treballar a Buenos Aires durant catorze anys amb la pianista i pedagoga xilena Fedora Aberastury. Fedora deia que «en l’art no n’hi ha prou de dir, sinó que cal ser coneixedora d’una tècnica, d’uns instruments, per poder produir la realitat d’aquests conceptes». Fer realitat l’art en la seva plenitud i gaudi. Yiya Díaz és la continuadora del mètode Aberastury i enriqueix amb les seves experiències el treball iniciat. Ho fa en fundar l’Escola de Treballs Corporals i Artístics de Barcelona.
Xavier Gimeno: D’on ve o com argumenta la importància capital que dona al cos?
Yiya Díaz: El mètode Cos-Art considera el cos-persona (destaco que és una unitat) com una estructura energètica que conté en ell mateix la seva història personal, humana i universal. En fer conscient aquesta energia corporal, el mètode desenvolupa l’autoconeixement i el creixement personal, i restableix la unitat psicofísica i l’estat primitiu de disposició creativa.
X. G.: Quina idea tens de la infància? Què és per a tu viure aquesta etapa vital?
Y. D.: És el temps en què l’infant, que és una unitat psicofísica meravellosa, ha d’anar adaptant-se a la cultura en la qual està immers. Respectar-lo, fer aquest procés amb amor i saviesa és un gran desafiament per a la pedagogia. Per això penso que la infància pot ser un moment fantàstic si la llar és una llar que potencia els infants i l’educació familiar és una educació respectuosa.
Per a mi, l’infant és una unitat psicofísica inconscient i expressiva. Tota la seva persona s’expressa quan mama, quan plora, quan fa el que fa…. Quan es mou sempre representa la seva subjectivitat. Tot el que diu i fa una criatura és la meravella de la natura. Si bé és cert que cal educar els infants d’acord amb una cultura, llavors s’ha de vigilar de no trencar aquesta unitat psicofísica. En aquest sentit és importantíssima l’educació artisticomusical, que els mantindrà sempre units als seus sentiments i emocions. Com ja he dit abans, el gran repte de la pedagogia és com culturitzar-nos mantenint la unitat psicofísica.
X. G.: Com va començar la teva relació amb el piano?
Y. D.: Jo vaig començar a estudiar piano als 5 anys. Als 14 anys vaig començar a fer alguna classe als amics. Als 18 anys és quan començo a treballar amb criatures i decideixo dedicar-me a l’art de la música. A partir d’aquell moment em dedico a la pedagogia la meitat del temps i a la música l’altra meitat. I començo a acompanyar cantants als concerts de música i a fer concerts de música de cambra. També començo a investigar sobre què representa la tècnica instrumental, a la qual he dedicat tota la meva vida professional com un camí de creixement personal i autoconeixement.
X. G.: Tens una experiència professional important i en diversos països –Argentina, Rússia, Catalunya, Espanya, Alemanya, Holanda, França, Itàlia, Perú, EUA, etc.–. Segons el que tu coneixes per l’experiència d’acompanyar artistes en expressió musical i expressió en general, com creus que hauria de ser l’educació dels nens i nenes més petits?
Y. D.: Una educació artística que els ajudi a expressar-se amb llibertat i que es converteixi en una eina de creixement i autoconeixement.
Descobrir els propis sentiments, emocions, afectes. Les nostres preferències i el que no ens agrada. Treballar la comunicació a través del cant i la música en petites agrupacions musicals en el si de la família o amb altres famílies, o amb música de cambra quan són més grans. També a través del moviment que la música facilita en les danses col·lectives d’arrel popular i tradicional.
En el fons, promoure més l’empatia que la competitivitat pel que fa a les relacions interpersonals a través de l’expressió musical.
X. G.: I l’educació en l’àmbit escolar, com la veus?
Y. D.: Crec que l’ensenyament artisticomusical ha millorat molt i encara es va treballant per a la seva millora a poc a poc quan es tracta de convertir-lo en un ensenyament humanista que desenvolupa la connexió amb la interioritat de l’infant, enfortint la seva personalitat. L’educació artística escolar ha de seguir les passes de l’educació artística rebuda a la família i en els contextos no escolars o, si és el cas, compensar-los.
S’han desenvolupat, i es segueixen desenvolupant, mètodes que van en aquesta direcció.
El gran repte es troba en la unió d’una educació artística ortodoxa –pel que fa als llenguatges– amb el desenvolupament de l’expressió de la subjectivitat.
X. G.: Com veus l’educació musical i l’educació artística en general?
Y. D.: L’educació artística és una educació humanista. Aldous Huxley a Adonis y el alfabeto va escriure: «Yo creo que las artes y los trabajos corporales que desarrollan la posibilidad de expresar la interioridad [y] la subjetividad son humanidades no verbales».
Jo crec que l’art és una humanitat no verbal i que l’art treballa sobre els sentiments i sobre les emocions. Ens hem adonat que l’ésser humà no canvia gaire perquè tingui més cultura. Educar la intel·lectualitat està molt bé, però jo dic: podria ser que, si eduquéssim més la sensibilitat i les emocions l’ésser humà, seria més empàtic i més solidari? No sé si ho fem suficientment a l’escola. Crec que l’activitat artística és absolutament terapèutica. L’art és l’expressió de l’ésser humà. Si estàs treballant sobre aquesta expressió, estàs treballant en el més íntim de la persona. I, si jo soc tan sensible per veure que tu pateixes i que el teu patiment em ressona a mi, jo t’ajudaré. Però, si no em ressona, perquè no he educat la sensibilitat o perquè no soc suficientment sensible, no em farà res que tu o qui sigui pateixi.
Em queda una esperança en l’ésser humà, que és capaç de fer coses meravelloses, encara que veiem que l’home, de vegades, és cruel. No s’ha posat l’èmfasi suficient en l’empatia, en l’educació dels sentiments, de la solidaritat.
Tornant a la idea d’educar la intel·ligència, penso que és important, però que no ha d’estar deslligada de la sensibilitat. En el conservatori, jo parlava d’educar la sensibilitat quan s’ensenya a un nen a tocar un instrument, i això s’ensenyava bàsicament a través del cos, però no el cos d’un esportista, sinó un cos que s’expressi millor. La consciència corporal significa que et treballes a tu mateix, que et treballes com a persona. Si ho fas d’una forma mecànica, ho fas sense consciència.
X. G.: Per tant, cal fer un gran treball de formació dels mestres…
Y. D.: Exacte, és treballar la sensibilitat del mestre. I no vol dir que una persona sensible és una persona feble: la sensibilitat serveix per percebre fenòmens que no sempre es poden verbalitzar.
Em sembla important que en la formació de les educadores existeixi una formació musical que els permeti cantar afinant les cançons infantils, desenvolupar la percepció rítmica dels compassos de 2, 3 i 4 temps, que això és molt fàcil.
Si els mestres desenvolupen el cant i el ritme i ho comparteixen amb els infants, la cosa serà d’una altra manera, l’ensenyament reglat contribuirà al desenvolupament de la intel·ligència d’una manera més vital i imaginativa.
Per acabar, us dic què és l’art per a mi, a partir d’unes cites de Walter Howard a La música y el niño, escrit als anys cinquanta:
«Las facultades que los niños poseen al nacer desaparecen poco a poco por falta de entrenamiento adecuado. Esto constituye un hecho de observación corriente, diría para expresar en forma total mi pensamiento que no se nace mediocre, que se llega a serlo.
Herencia y educación prenatal: En este sentido puede decirse que el buen artista es quizás el único ser humano del mundo occidental capaz de aplicar la psicología práctica. Como resultado de ello adquiere la facultad de observar sus propios sentimientos, de transformarlos, de eliminarlos o de hacerlos nacer nuevamente según sus necesidades. De hecho, es esa la actitud activa, hablando con propiedad, que deben adoptar todos los hombres.»
Qualsevol persona que està estudiant expressió artística està fent això, amb consciència o no. Tenint en compte que un dels temes de les arts interpretatives és la repetició, diu:
«Solo se adelanta si se repite una acción por puro placer. En una palabra, es apartarse de lo que traba, no se puede enseñar nada a nadie. Hice yo mi experiencia cuando joven y la formulé en esta frase: ¿qué es un profesor?, un hombre que sabe que no puede enseñar nada.»
I jo afegeixo que per no ensenyar res, cal saber molt. Nosaltres, al treball de repetició a les arts interpretatives li diem repetició creativa o repetició rutinària.
«Tener ganas de hacer algo por sí mismo es la más bella actividad del hombre. Feliz aquel a quien sus reacciones ante las innumerables impresiones exteriores que lo asaltan, no le impiden conservar su propia fuerza creadora.»
Els infants semblen nascuts amb aquesta unitat psicofísica que els proporciona un talent «natural» que conté tot el saber i els secrets de la música, solament els falta prendre consciència.
En la recerca de l’educació artística de la majoria dels nens i les nenes (ells també fan recerca) es tracta de fins a on una «bona pedagogia psicofísica» pot portar al màxim d’aprofundiment del seu ésser per poder expressar-se i mantenir aquesta unitat psicofísica que li permeti des de la seva interioritat desenvolupar el propi talent.
La importància d’aquest ensenyament profund, en principi, hauria de ser també la d’evitar tot tipus de patologies professionals en persones adultes.
Amb el mètode Cos-Art estic satisfeta d’haver obert un camí psicofísic musical, un camí holístic per a l’art i la persona en general, que va donar pas a generar altres possibilitats a l’ensenyament artístic.
Sobre aquest tema, ara, es desenvolupen diverses recerques i també aplicacions a escales institucionals.
Per tenir una bona professió calen molts anys de treball. Gaudir i contactar amb la música pot ser en qualsevol moment de la vida, des que es neix fins a les edats més avançades. Aquesta és la meravella de l’art, que sempre t’acompanya.
A la Yiya Díaz no li ha estat fàcil la introducció de la pedagogia corporal a la branca de la música, però actualment hi ha molts músics, cantants, ballarins i actors catalans que li estan agraïts. Ha fet vincles sòlids amb la soprano Carmen Bustamante i el ballarí Cesc Gelabert, entre d’altres, i se sent feliç per la quantitat d’emocions que ha ajudat a alliberar als artistes i als mestres de música de Catalunya.
Ens acomiadem dels seus ulls petits i de les seves mans àgils que cada dia, de manera disciplinada, practiquen mirar la vida en la seva complexitat i acompanyar-la al piano amb alguna partitura escaient. Gràcies, Yiya, pel teu llegat i mestratge.
Xavier Gimeno Soria, Barcelona Espai de Supervisió, BES.
