Transmetre la llengua vol dir transmetre les paraules, però també la cultura, la seva història personal i la dels seus avantpassats. Aquestes transmissions són necessàries, estan relacionades amb la construcció de la parentalitat i, des del punt de vista de l’infant, amb l’estructuració de la seva personalitat i la construcció de la seva identitat.
Li demano a una mare que em digui una paraula en la seva llengua i la repeteixo a l’infant. Tot d’una, m’he fet visible per a ell, jo i la meva cultura. Dos mons es posen a coexistir. El meu accent fa riure les mares.
De vegades parlen entre elles contentes de veure que som nosaltres els que no entenem res. Deixo fer, i després d’una estona manifesto el meu desig d’entendre. A vegades em responen: «No, és un secret». I jo respecto aquesta intimitat i complicitat que han construït entre elles. També pot passar que una mare que domina més el nostre idioma em tradueixi i podem compartir una conversa.
Si no hi ha una llengua comuna, a l’Espai Familiar també acollim cossos fatigats que tenen necessitat d’esbufegar abans que arribin les paraules. El que els cossos diuen també ho escoltem. Les persones que fem la feina d’acollir, per la manera de fer-nos presents a les famílies que venen de fora i al món que les acompanya, donem la possibilitat d’inscriure la seva història a casa nostra i intentem obrir un espai de relació que les ajudi a situar-se aquí i ara. Moltes vegades necessiten alleugerir el dol de tants comiats que han hagut de fer fins a arribar al nostre encontre.
El que fem és incloure les famílies i els petits en un temps en el qual són rebuts. Aquesta és la primera funció de l’Espai Familiar, rebre les famílies i fer-ho amb tot allò que porten. Entenem que per a les famílies no sempre és fàcil, quan acaben d’arribar, amb històries que sovint estan marcades per la desconfiança, viatges dolorosos, pors i separacions.
La pregunta que ens fem és: com acompanyar l’infant i les famílies, quan les seves experiències de separacions anteriors, a vegades difícils, paralitzen la seva capacitat de dir?
“Si no hi ha una llengua comuna, a l’Espai Familiar també acollim
cossos fatigats
que tenen necessitat d’esbufegar abans
que arribin les paraules.
El que els cossos diuen també ho escoltem.”
A vegades, perquè hi hagi aquest encontre es necessita temps.
Posem en valor la seva llengua d’origen, perquè si no és assumida socialment, és viscuda com una dificultat. Si no es valoren els avantatges de persones portadores d’altres llengües i universos culturals diferents, l’acollida no és real.
També hem vist que, quan les mares no assumeixen la llengua materna, hi ha retards en altres aspectes del desenvolupament dels infants.
Transmetre la llengua vol dir transmetre les paraules, però també la cultura, la seva història personal i la dels seus avantpassats. Aquestes transmissions són necessàries, estan relacionades amb la construcció de la parentalitat i, des del punt de vista de l’infant, amb l’estructuració de la seva personalitat i la construcció de la seva identitat. Llavors la transmissió de la llengua materna es converteix en un factor de prevenció. Perquè d’aquesta manera també estem incloent la mare de la mare i la besàvia i… Hi ha un infant que vol escoltar la seva mare originària i no una mare assimilada.
L’Espai Familiar facilita poder fer tots aquests processos d’arribada sense que els infants es separin de la seva família, i nosaltres iniciem aquest encontre amb un reconeixement d’allà on venen i obrim un camí que acosta les seves vides i les nostres. Ha sigut d’aquesta manera com hem vist néixer en moltes famílies les ganes d’aprendre el nostre idioma, des d’aquesta necessitat de poder compartir les seves vivències i, d’alguna manera, guarir-se de trànsits dolorosos.
“Transmetre la llengua
vol dir transmetre
les paraules, però
també la cultura, la seva història personal i la
dels seus avantpassats.”
David Aparicio, acompanyant
de l’Espai Familiar Raval.
