L’estiu ens porta un conte de la tradició oral russa, una rondalla d’estructura acumulativa, d’argument senzill i rítmic, ideal per al més menuts. Els infants fàcilment podran recrear-lo en el seu imaginari i gaudir de l’humor que els aporta la història i fins i tot, potser, jugar a representar-la com qui juga a arrencar cebes. Els elements de la natura són font inesgotable de riquesa en imatges, coneixements i llenguatge per teixir les narracions que tant ens agrada compartir. Aquest cop, el conte va acompanyat d’una cançó estiuenca sobre uns animalons que també en saben molt de fer treball en equip.
Un dia de primavera l’avi va trobar un pilonet de llavors de nap al jardí. Les va agafar i les va plantar. Va passar el temps i la pluja hi va caure al damunt. El sol les va escalfar i de les llavors en sortiren naps, que van començar a créixer i a créixer. Passaren els dies i cada cop eren més alts i més grossos, però un d’ells era més gros que cap altre i es va convertir en un nap gegant. En arribar l’estiu, l’avi va decidir anar a buscar el nap gegant per menjar-se’l per sopar. Es va posar la jaqueta i es va calçar les botes de camp per anar a l’hort. Aleshores va agafar el nap per les fulles i, estira que estiraràs, amb totes les seves forces, no va poder arrabassar-lo.
L’avi va cridar la seva muller, perquè l’ajudés a arrencar el nap. L’àvia va agafar el seu marit per la jaqueta i l’avi va agafar les fulles del nap i, estira que estiraràs amb totes les seves forces, no van poder arrabassar-lo.
L’àvia va cridar el seu net, perquè els ajudés a arrencar el nap. El net va agafar l’àvia per la cintura, l’àvia va agafar el seu marit i aquest va agafar el nap i, estira que estiraràs amb totes les seves forces, no van poder arrabassar-lo.
El net va cridar la seva germana, perquè els ajudés a arrencar el nap. La germana va agafar el seu germà; el germà, la seva àvia; l’àvia, el seu marit i aquest, les fulles del nap i, estira que estiraràs amb totes les seves forces, no van poder arrabassar-lo.
La neta va cridar un gos molt gros, perquè els ajudés a arrencar el nap. El gos gros va agafar la neta, la neta va agafar el seu germà i aquest va agafar la seva àvia, l’àvia va agafar el seu marit, que alhora agafava les fulles del nap i, estira que estiraràs amb totes les seves forces, no van poder arrabassar-lo.
El gos gros va cridar un gat blanc, perquè els ajudés a arrencar el nap. El gat blanc va agafar el gos gros per la cua; el gos va agafar la neta; la neta, el seu germà; el germà, la seva àvia i aquesta, el seu marit, que alhora s’aferrava a les fulles del nap i, estira que estiraràs amb totes les seves forces, no van poder arrabassar-lo.
El gat blanc va cridar una rateta, perquè els ajudés a arrencar el nap. La rateta es va agafar a la cua del gat i el gat, a la cua del gos; el gos va agafar la cintura de la neta i la neta es va agafar al seu germà. El germà es va agafar a les faldilles de la seva àvia i l’àvia, a la jaqueta del seu marit, mentre aquest s’aferrava ben fort a les fulles del nap i, estira que estiraràs amb totes les seves forces, fins que, pataplum!, el nap va sortir.
Però el nap va anar a caure damunt de l’avi; l’avi, damunt de l’àvia; l’àvia, damunt del net; el net, damunt de la seva germana; la germana, damunt del gos gros; el gos gros, damunt del gat blanc i el gat blanc, damunt de la rateta.
Tots es van aixecar, es van espolsar la terra i van començar a riure a cor què vols! Durant una bona estona cap dels set no podia parar de riure. Després van carregar el nap i se’l van endur a la cuina. Allà l’avi va partir el nap i l’àvia va preparar un sopar deliciós.
Aleshores l’avi, l’àvia, els nets, el gos gros, el gat blanc i la rateta es feren un tip de nap. Menjaren i menjaren fins a no poder més i encara va sobrar nap per sopar l’endemà i l’endemà i l’endemà…
I vet aquí que, tot menjant un nap, aquest conte s’ha acabat.
Conte tradicional rus, recollit per Carles Cano (l’editorial Andana) i Laia Santanach (Excellence).
Cançoneta (fragment)
Les petites formiguetes a l’estiu,
quan el blat ja està segat,
ben lligat i apilotat,
surten arrengleradetes del seu niu,
fent xiu-xiu, fent xiu-xiu…
I van molt endreçadetes…
Cap aquí, cap allà, tot cercant les espiguetes,
cap aquí, cap allà, que per tot arreu n’hi ha.
Joan Llongueras
