La confiança en l’infant és un element clau per al seu desenvolupament harmònic. Els nens i les nenes necessiten que els seus éssers més propers hi confiïn, per poder confiar en si mateixos i així desplegar les seves capacitats innates de forma saludable. L’escola ha d’esdevenir un context on existeixi aquesta confiança real en les capacitats de l’infant. Els equips educatius, fugint de la mirada adultcèntrica pròpia de la nostra societat, podem tenir en compte alguns aspectes per oferir marcs on les iniciatives dels infants puguin ser realment escoltades des de l’amor i el respecte.
Des de fa uns anys se sent, cada vegada més, que les escoles bressol aposten per definir l’infant com un ésser competent. El concepte ’competent’ en relació amb infants de 0 a 3 anys té a veure amb el reconeixement de les seves capacitats, però també amb com les desplega. Perquè l’infant pugui desplegar les seves capacitats és necessari que trobi espais on les seves iniciatives siguin escoltades i on tingui dret a decidir. Això ens porta a reflexionar sobre què pot decidir l’infant en aquest moment evolutiu i quin és el marc que oferim des de les escoletes perquè els nens i les nenes tinguin opcions de prendre decisions des de la pròpia iniciativa. Com a adults hem de tenir clar que nosaltres som responsables de crear aquest marc de llibertat dins d’uns límits clars, hem de poder diferenciar entre llibertat i llibertinatge. Per exemple, referent al joc o el moviment, l’infant hauria de poder decidir què fer i com fer-ho, sempre que no posi en perill la seva integritat o la dels altres. En qualsevol entorn, els límits són necessaris per poder garantir una llibertat real i sana. Trobar l’equilibri serà una tasca complexa que l’adult haurà de portar a terme i que s’haurà de situar entre una llibertat per escollir que no suposi una càrrega excessiva de responsabilitat per a l’infant i un ventall prou ampli per permetre aquesta llibertat que asseguri el respecte a totes les parts (és a dir, que no respongui únicament a les prioritats de l’adult).
Aquestes reflexions es generen amb la voluntat de dotar del màxim sentit la idea d’infant competent, ja que sovint, com més s’incorpora un concepte en el coneixement col·lectiu, més es dona per sabut i menys s’hi reflexiona. Creiem que és quelcom suficientment important per posar-ho al centre de les nostres reflexions i, així, adequar la nostra pràctica de la manera més coherent possible.
Les oportunitats de decidir que oferim als infants estan molt condicionades per la confiança que tenim cap a la infància. Els processos d’aprenentatge són llargs i complexos, els infants van integrant de forma molt progressiva els nous coneixements. Si tenim la certesa que es tracta d’un procés lent i que el procés de desenvolupament i aprenentatge es produeix de dins cap a fora –volem dir que és l’infant qui marca el ritme d’acord amb els seus processos maduratius i capacitats, i l’aprenentatge real només es produeix a partir del propi interès i de la implicació i passió que això genera–, és més fàcil confiar-hi, ja que es parteix de la idea que l’infant serà capaç de desplegar tot el seu potencial. Si, en canvi, no existeix aquesta mirada de confiança, el desenvolupament depèn totalment de factors externs, fet que dificulta notablement tenir en compte les iniciatives dels petits. A la nostra cultura, hi ha hagut una renovació pedagògica important, però hem de tenir en compte que en molts casos la nostra història educativa i escolar prové d’un concepte d’infant diferent, en què l’aprenentatge es donava de fora a dins (l’adult marca el ritme d’acord amb la seva voluntat), on es creia que les criatures necessitaven per créixer allò que els adults els ensenyaven. Des dels conceptes més abstractes fins a fites motrius com caminar, l’adult havia d’ensenyar, de motivar, d’estimular…, perquè l’aprenentatge es produís.
Donar valor a les capacitats innates és canviar aquesta mirada amb què molts hem crescut. És difícil, però necessari, per confiar realment i plenament en l’infant competent.
Apostar per aquesta confiança en el desenvolupament no implica el creixement dels infants en solitud. Implica tenir en compte que els éssers humans sans neixen amb unes capacitats innates que desenvoluparan sempre que es trobin en un context i amb un acompanyament adequat. Així, doncs, dins d’aquesta concepció el paper de l’adult és indispensable, les seves tasques es diversifiquen i la reflexió darrere de cada acte acaba sent més sòlida i profunda. El professional ha de fer l’esforç rigorós de ser gran coneixedor del desenvolupament dels tres primers anys de vida, concebre i veure a l’infant des de la seva globalitat complexa, reflexionar i establir criteris educatius comuns i coherents en equip, preparar espais adequats al moment evolutiu dels petits, detectar les necessitats que van sorgint en el dia a dia per donar-hi resposta, ser un model digne d’imitar pels infants, acompanyar adequadament els conflictes, trobar l’equilibri en les pròpies actuacions, qüestionar la pròpia pràctica pedagògica i qüestionar-se un mateix com a element influent en l’acompanyament de l’infant. I és que la revisió i la reflexió contínues han de ser fonamentals a la nostra praxi.
Abans de crear un marc on les iniciatives dels nens i les nenes puguin ser reconegudes, cal tenir clar quines són les necessitats reals dels infants del primer cicle d’educació infantil. Si posem atenció en allò que necessiten fer de forma vital, podrem ajustar la nostra intervenció per oferir oportunitats reals per desenvolupar-se com a éssers competents dins el context escolar i, alhora, podrem saber de quines pràctiques podem prescindir en el nostre dia a dia. Aquestes necessitats vitals són:
La cura de les seves necessitats bàsiques (alimentació, descans, higiene…).
Disposar d’una vinculació afectiva segura.
Moure’s i expressar-se.
El joc lliure.
Basant-nos en el fet que aquestes necessitats vitals han de ser el primordial en el nostre dia a dia, des de l’escola hem de desplegar tots els nostres recursos tant humans com materials per donar-hi resposta. Però, tenint en compte aquests quatre pilars, ens hem de plantejar, encara, quins factors condicionen l’oportunitat de decidir en l’infant? Com i quan són respectades realment les seves iniciatives?
Vinculació i cura de les necessitats bàsiques. Com podem oferir situacions on les
iniciatives dels infants siguin escoltades?
La vinculació i la cura de les necessitats bàsiques estan estretament relacionades. Quan l’adult atén les necessitats bàsiques d’un infant, està establint una relació privilegiada de cura i protecció, està propiciant la creació d’un vincle afectiu.
L’actitud de l’adult és un factor clau quan parlem de processos de vinculació o de cures bàsiques de qualitat. Pel que fa a l’actitud, hi ha dos elements a tenir presents: d’una banda, la projecció que tot ésser humà fa de manera més o menys conscient i, de l’altra, el grau de prioritat que l’educadora atorga a la vinculació i a les cures.
Referent al primer punt, tots projectem d’acord amb la nostra globalitat com a persones. És així com la veu, la mirada, l’expressió, els moviments i fins i tot allò que pensem o sentim, arriba significativament als altres. Per tant, hem de ser conscients que, durant el dia a l’escola, sempre estem projectant cap als infants, i els infants, pel que fa a la percepció, són un públic molt sensible. Això s’ha fet palès amb les descobertes que s’han dut a terme els darrers anys, on s’ha evidenciat l’efecte de les neurones mirall. Ara sabem que el nostre model i allò que projectem condiciona notablement les estances de les escoletes. Com a adultes que acompanyem criatures, hem de ser coneixedores de com influeix aquesta projecció que desprenem contínuament, i només per aquesta raó cal que confiem plenament en les capacitats de cadascun dels infants que estan a càrrec nostre, perquè, quan no som capaços de confiar en les capacitats dels infants, també ho projectem, creant efectes que no beneficien en cap cas –efecte Pigmalió–.
Prioritzar les cures per davant de tot és un altre element que depèn de l’actitud de l’adult. Tot i la gran dificultat per la situació actual de ràtios altes a les escoles bressol, aquests moments de cura haurien de ser el màxim d’individualitzats. El temps estreny quan acompanyem grups nombrosos, però prioritzar les cures bàsiques durant la jornada hauria de ser l’objectiu principal de qualsevol escoleta. Cal reflexionar sobre com podem distribuir els recursos humans al centre per poder garantir-ho. Donar el màxim valor a les cures permet poder oferir aquest espai privilegiat d’adult-infant: no és comparable un canvi de bolquer amb presses i moviments ràpids amb un canvi de bolquer amb moviments ajustats i amorosos, on es dona espai a les iniciatives, es generen rituals individualitzats, sorgeixen petites bromes per part de l’infant, un diàleg d’escolta i espera, col·laboració… Les cures bàsiques de qualitat són indispensables per a una vinculació basada en la confiança, encara més en el context escolar actual on, majoritàriament, hi ha tants infants per només un adult disponible. Donar aquest temps privilegiat és cuidar l’infant i enfortir el vincle.
Sota aquesta mirada els moments de cura es converteixen en situacions que de nou obren pas a aquest marc on les iniciatives dels infants són escoltades. Preguntar-li a un infant si li podem treure els mocs, permetre que col·labori en el moment de canvi de bolquer aixecant una cama, preguntar-li si vol que li posem crema, donar un menjar a la falda respectant els se-nyals que emet l’infant, decidir ell mateix quina quantitat de menjar necessita, deixar-lo triar entre dues samarretes, deixar escollir entre acabar el seu projecte de joc o venir a fer quelcom amb l’adult, deixant temps, si el necessita, rentar les mans individualment o en parelles, gaudint de l’aigua, eixugant cada maneta amb l’amor que mereix… Confiar no vol dir anticipar situacions per a les quals encara no estan preparats, ni tampoc forçar processos. Vol dir creure plenament que serà capaç de fer quelcom i deixar el temps i l’espai per quan sorgeix de forma autònoma. Vol dir gaudir de cada pas i de cada repte que es realitza en el meravellós procés cap a l’autonomia, vol dir obrir la ment i el cor a entendre que l’infant pot prendre decisions i que, dins un marc de seguretat, els adults no tenim per què tenir totes les respostes sobre què és el millor per a ells. Resulta interessant reflexionar sobre la diferència i les conseqüències de realitzar pràctiques educatives basades en l’autonomia com a voluntat o bé en l’autonomia com a obediència: aquí la confiança també juga un paper essencial. L’escola bressol i l’educació en general tenen una intensa història que l’èmfasi en a l’autonomia de l’infant. Però aquesta autonomia, segons el nostre punt de vista, ha de ser de nou objecte d’una profunda reflexió perquè esdevingui real i intrínseca. El seu esment en relació amb l’infant competent era ineludible, ja que ambdós conceptes tenen una profunda connexió, però el seu debat mereix una extensió i profunditat que no podem tractar aquí.
Joc i moviment. Com podem oferir
situacions on les iniciatives dels infants siguin escoltades?
Quan part important de l’eix d’un model educatiu és el joc lliure i la llibertat de moviment, s’entreveu que existeix una confiança real en les capacitats dels infants. La llibertat en el joc i en el moviment permet que l’infant no només pugui desenvolupar les seves capacitats, sinó que disposi d’infinites possibilitats per posar en pràctica de forma natural les seves iniciatives. Aquesta concepció vetlla pel desenvolupament de la motivació intrínseca, és a dir, deixa pas a aquelles ganes de fer que sorgeixen de l’interior sense estar condicionat per l’adult. I és que tot el que surt de dins de l’infant té un valor afegit, sorgeix del mateix entusiasme i, per tant, és molt més significatiu i deixa una empremta més profunda.
En qüestió de joc i moviment els infants haurien de ser realment els protagonistes, ells i elles haurien de poder posar la màgia i així permetre aquest marc per desenvolupar el dret real a decidir. La riquesa del joc neix de la pròpia creativitat i sovint, a les escoles, ens perdem a buscar infinitat d’activitats i propostes, ben diferents i variades, que estimulin i aportin moltes coses. Cal reflexionar sobre el temps que oferim als infants per descobrir i descobrir-se quan la varietat de possibilitats és tan extensa.
En relació amb el joc, un altre element que ens aporta una mirada de confiança cap als infants és l’aposta pels materials poc estructurats. Els materials poc estructurats són simples i aquesta simplicitat permet que nens i nenes puguin defugir idees preestablertes tot deixant via lliure a les idees pròpies. Però per oferir-los com a element de joc has de confiar que l’infant és capaç d’utilitzar-los. És per això que creiem que, quan es proporciona aquest tipus de materials, s’està enviant un missatge de confiança: «confio plenament que li donaràs vida, confio en la teva creativitat». Des de ben petits, els infants despleguen tot el seu potencial creatiu donant múltiples vides al que és més simple. Per molt que els adults pensem possibles utilitats, l’experiència ens ha demostrat que els petits sempre superen les nostres expectatives. Un avió de joguina sempre serà un avió, però a l’escola podem confirmar que un tros de fusta pot ser, en un mateix matí, un avió, un cotxe, una trompeta, una cullera per donar menjar a les nines, una peça clau per a una construcció elaborada, una via de tren, un tresor preuat entre els coixins… Obté tantes vides com mans i situacions per les quals passa, i de nou els estem oferint l’oportunitat de decidir.
Clarament, cada infant és únic, té les seves preferències i marca el propi ritme de desenvolupament; és just per a ells vetllar per un context que s’adapti al màxim a la mida de cadascú. La llibertat de joc i moviment, i el fet d’intentar garantir aquesta individualització i aquesta relació d’espai i temps en les cures ens apropen a la idea de crear un espai fet a mida. Crear espais fets a mida és posar l’infant al centre de la pedagogia. Si l’infant és al centre, és més fàcil confiar, tenir en compte les seves iniciatives, deixar fer, deixar ser i deixar sentir. En definitiva, amb l’infant al centre podem oferir una pràctica pedagògica en consonància amb la mirada d’infant competent.
Nora Hernández Herrera i Raquel Oropesa, educadores de l’E. B. M. Petit Univers.
ebmpetitunivers@gmail.com
Bibliografia
Herran, Elena (editora): Claves de la educación Pikler-Lóczy. Compilación de 20 artículos escritos por sus creadores, Budapest: Pikler, 2018.
L’Ecuyer, Catherine: Educar en el asombro, Barcelona: Plataforma Actual, 2012.
