Aquest article està inclòs en el llibre Escenarios para un desarrollo psicológico sano y sus dificultades, editat a la col·lecció Temas de Infancia-Octaedro i escrit pel psicòleg clínic Pablo García Túnez. En aquest llibre l’autor fa un recorregut per les situacions i efectes que es poden donar en els infants quan els límits entre salut i malaltia són excessivament imprecisos.
Algunes coses que poden inquietar els pares i educadors
En el transcurs de la vida d’un bebè, d’un nen o una nena, és molt freqüent que apareguin signes que despertin certa preocupació en els pares. Les preocupacions són normals tenint en compte que, naturalment, qualsevol mare, qualsevol pare, desitja tenir un fill «perfecte». Les mateixes necessitats narcisistes dels pares només poden veure’s satisfetes amb un desenvolupament sa dels fills.
Ocorre que de vegades aquesta inquietud natural dels pares pot desbordar el seu equilibri emocional, amb el consegüent sofriment i possibles conseqüències no desitjables també en els fills.
Per això potser és bo tenir alguns indicadors que ajudin a interpretar de la manera més raonable possible alguns dels signes que apareixen en els nens i que poden arribar a crear alarma.
S’exposen a continuació alguns exemples.
Aquest nen va endarrerit
Una de les preocupacions més freqüents en les famílies és quan un nen no va adquirint les destreses i els aprenentatges que se suposa són propis de cada edat.
Efectivament, els infants normalment van fent una sèrie de progressos amb l’edat que són bastant coneguts: a l’any ha de caminar, sobre aquesta època ha de dir les primeres paraules, abans dels quatre anys ha de controlar els esfínters… El primer que cal tenir en compte és que aquestes fites de desenvolupament no són així de precises ni exactament les mateixes per a qualsevol infant ni en qualsevol entorn sociocultural. Sí que és cert que, dins d’uns marges, indiquen que el desenvolupament psicomotor i psicològic s’està produint amb normalitat.
Llavors, què fer quan una criatura no compleix aquests estàndards? En primer lloc, recordar que cada nen, cada nena, és únic i irrepetible i té el seu ritme de desenvolupament i que aquest no sempre és homogeni en totes les àrees. Quan un infant no respon a allò que s’espera d’ell segons la seva edat, el primer és tenir calma i donar-li temps, perquè pot ser que encara no hagi arribat el seu moment evolutiu per més que els llibres o l’experiència ho diguin.
Si el retard persisteix, cal començar per revisar les condicions de criança per si calgués corregir alguna cosa que estigui entorpint el seu desenvolupament: falta d’estimulació adequada, excés de control i protecció, abandó, etc. Si alguna cosa està fallant i no es pot modificar o modificar-ho no té efecte o el retard és molt cridaner, llavors és quan segurament caldrà demanar ajuda especialitzada.
En aquestes situacions, els millors aliats dels pares per començar a avaluar qualsevol problema del desenvolupament d’un infant seran el seu pediatre o la seva mestra, sobretot quan es tracti de nens petits. Aquests professionals poden ajudar els pares a veure els problemes amb més objectivitat i també amb major calma i en consens amb ells es pot valorar la conveniència de demanar ajuda especialitzada al psicòleg o a l’especialista indicat quan un cas ho requereixi.
El meu nen és molt distret. Potser és autista?
Paga la pena parlar en primer lloc d’una cosa tan greu com és l’autisme amb la finalitat de desmitificar en la mesura del possible l’ús probablement exagerat d’aquest diagnòstic.
Alguns pares es mostren especialment ansiosos davant el desenvolupament psicològic del fill i no és infreqüent que s’alarmin per qualsevol petit detall que no es correspongui totalment amb el que es considera normal en el comportament d’un nen. D’altra banda, la divulgació, molt necessària, però no sempre ben feta, genera de vegades preocupació en les famílies, més encara si tenen experiències properes que els hi incitin.
El fet que una criatura no compleixi exactament les pautes de desenvolupament habituals o que apareguin en el seu comportament trets amb alguna semblança a determinats quadres patològics, no significa necessàriament que tingui algun retard o que estigui desenvolupant algun trastorn. Els ítems del desenvolupament psicològic són pistes de caràcter general que admeten moltes variacions, i quant a la patologia, de vegades no la determina tant l’aparició d’una conducta concreta com la seva exageració o la seva persistència. Per això, l’actitud bàsica davant el desenvolupament d’un infant és confiar en les seves capacitats i ajudar-lo a desenvolupar-les sense presses, sense angoixa, sempre atents a la seva vida, però sense alarma injustificada.
És possible que un infant tingui efectivament dificultat en algun aspecte del seu desenvolupament. Això s’anirà veient sense necessitat d’estar en alerta permanent o examinant constantment la criatura. La relació normal amb un fill, és a dir, afectuosa i atenta, però no obsessiva, anirà donant informació sobre les seves capacitats i les seves dificultats i d’una manera generalment espontània els pares s’aniran acomodant a ell, al mateix temps que aniran procurant estimular les diferents facetes del seu desenvolupament sense atabalar-se. Fent-ho així veuran sense gran dificultat si en algun moment és necessari recór-rer a ajuda professional.
“L’actitud bàsica davant el desenvolupament d’un infant és confiar en les seves capacitats i ajudar-lo a desenvolupar-les sense presses, sense angoixa, sempre atents a la seva vida, però sense alarma injustificada.”
Entre les dificultats que poden observar-se en el desenvolupament del bebè, sorgeix de vegades un fantasma que genera molt sofriment injust. És el fantasma de l’autisme. Sobretot en pares molt ansiosos, pot aparèixer aquesta preocupació quan un nen o una nena triga més de l’habitual a adquirir el llenguatge parlat; també quan presenten comportaments d’abstracció o replegament.
L’autisme és un trastorn greu del desenvolupament que s’ha mitificat excessivament. Convé dir des del principi que no hi ha autistes, sinó que alguns nens i també algunes nenes –menys nenes–, però pocs en general, són autistes i que, per tant, cal aprendre a conviure amb ells i ajudar-los a desenvolupar-se amb les seves particularitats. Això exigirà un important treball d’acomodació per part de la família i un gran esforç d’adaptació per part del sistema educatiu i també del sanitari amb la finalitat d’evitar la segregació d’aquests infants i aconseguir que adquireixin el màxim d’aptituds per a la seva integració en la societat.
L’any 1911 Eugen Bleuer va parlar per primera vegada d’autisme com una forma d’esquizofrènia. Però és sobretot a partir de Leo Kanner quan, el 1943, queda descrit l’autisme amb entitat pròpia. Kanner descriu l’autisme infantil com una síndrome en la qual es troben greument afectades la relació social i la comunicació. Poc després Hans Asperger va descriure una forma d’autisme en el qual la comunicació verbal i també la intel·ligència estaven relativament ben conservats. La concepció psicoanalítica de l’autisme posa l’accent en l’aspecte de l’estructuració psíquica, però no hi ha diferències importants en la simptomatologia, encara que sí en la comprensió.
S’ha ampliat tant l’ús d’aquest diagnòstic que, des de fa anys, ja no es parla d’autisme, sinó de trastorn de l’espectre autista (tea). Es tracta d’una sèrie de trastorns del desenvolupament que tenen algunes característiques comunes, com ara grans dificultats en la relació social o repertoris restringits i repetitius d’interessos i conductes. Però entre les persones diagnosticades d’autisme hi ha també grans diferències. No només individuals, que per descomptat, sinó també entre diferents grups que actualment s’engloben com a tea. Per exemple, hi ha infants que desenvolupen capacitats intel·lectuals normals i uns altres menys. També hi ha nens que adquireixen un llenguatge bastant funcional i uns altres no ho aconsegueixen o no ho aconsegueixen del tot. Hi ha nens autistes que presenten a més altres problemes de tipus neurològic, etc.
Però, per què parlar aquí d’autisme? Sens dubte, un dels millors indicadors d’un desenvolupament sa és la conducta social d’un nen. Una sèrie d’actituds i comportaments indiquen que el seu desenvolupament psicològic va per bon camí: la mirada i el somriure del bebè, la resposta a la presència de l’adult, l’interès per les persones i les coses, l’aparició del llenguatge…
Quan la criatura ja es mou i parla, hi ha més elements per valorar la seva salut en general i la seva salut mental en particular. Quant al bebè, el seu desenvolupament psicològic es valora fonamentalment per la mirada, el somriure, l’actitud corporal, el plor, etc.
Però ocorre que el bebè té els seus ritmes. Qualsevol que observi un bebè de pocs dies, setmanes o mesos, s’adonarà que no està sempre actiu o disponible, fins i tot encara que estigui despert. Hi ha moments en què no respon com ens agradaria als estímuls. El bebè, com l’adult, necessita moments de replegament, d’estar sol. El que passa és que els adults solen fer-ho seguint unes pautes socials que el bebè encara no ha adquirit. Quantes vegades es veu una mare o un pare lluitant amb el nen perquè, després d’un passeig, tornant a casa amb cotxe el nen comença a adormir-se. No volen que s’adormi, perquè ha de banyar-se i sopar, però el nen això no ho té en compte. Altres vegades, un infant no és que s’adormi, però sí que s’abstreu completament del que està passant al seu voltant. Aquestes conductes en els bebès són tan contundents que, en ocasions, semblen tenir certa aparença autística. Per cert, hi ha alguns autors que parlen fins i tot d’una etapa o fase «autística» dins del desenvolupament normal del bebè.
Un bebè completament sa té necessitat de retirar-se o replegar-se amb freqüència. De fet, es dona un ritme de ser-hi/no ser-hi a què les mares solen respondre de manera adequada, respectant les pauses en la relació. Això és una cosa que s’aprecia molt bé durant l’alletament.
“Un bebè completament sa té necessitat de retirar-se o replegar-se amb freqüència. De fet, es dona un ritme de ser-hi/no ser-hi a què les mares solen respondre de manera adequada, respectant les pauses en la relació.”
Així mateix, un nen, una nena poden ser molt distrets i que sembli de vegades que són a un altre món sense que això tingui res a veure amb l’autisme ni amb altres patologies el diagnòstic de les quals en aquests temps està molt probablement sobredimensionat.
Un altre motiu de sospita que alguna cosa va malament és quan triga a aparèixer el llenguatge parlat. Efectivament, un dels trets de l’autisme és l’absència o gran dificultat per a les funcions simbòliques. Però el retard en l’aparició del llenguatge pot deure’s a múltiples causes i la majoria de les vegades no té la menor importància, sobretot si es veu que el nen comprèn les situacions a la seva manera i es comunica d’alguna manera, encara que no sigui a través del llenguatge parlat. L’important no és que la parla aparegui uns mesos abans o uns mesos després. En general això no té importància. L’important és que el nen o la nena manifestin d’alguna manera el seu desig de comunicar-se i tinguin el que sol anomenar-se llenguatge interior, és a dir, comprenen o intenten comprendre i responen a la seva manera, tot i que encara estiguin lluny d’adquirir la parla.
Pel que fa a l’autisme, és important saber que es tracta d’una patologia que normalment es manifesta de manera contundent i els senyals són bastant evidents i, quan es produeixen, la immensa majoria dels pares saben distingir-los perfectament de comportaments que tenen alguna semblança amb l’autisme però que són normals en el desenvolupament sa.
És cert també que, de vegades, els pares eviten inconscientment reconèixer aquests senyals mentre els és possible, pel patiment que comporta acceptar un possible diagnòstic greu. Però això és només durant algun temps i a més sempre hi ha altres familiars o amics que els ajuden a veure la realitat. O sigui que la possibilitat que un trastorn autista passi desapercebut a l’entorn immediat de l’infant durant molt temps és pràcticament nul·la.
En tot cas, la prevalença de l’autisme és reduïda, encara que actualment s’arriben a donar xifres exagerades. Però aquestes xifres altes no han de crear alarma. És possible que s’hagin millorat els instruments i mètodes de diagnòstic, però sobretot és que s’ha inclòs en aquest diagnòstic un ampli espectre de trastorns, molts d’ells amb pronòstics bastant més favorables dels que haurien tingut amb el concepte més clàssic d’autisme.
També és important saber que els pares que tenen un fill autista, encara que amb el sofriment normal que produeix tenir un fill amb qualsevol tipus de problema, aprenen relativament aviat a conviure amb ell i poden adaptar-se a les seves característiques, sempre que comptin amb els suports sanitaris, psicològics i socials adequats. I, sobretot, si no se’ls culpabilitza per tenir un fill malalt. No sempre les institucions i els professionals de la salut mental han estat tan respectuosos i cuidadors dels pares com hagués estat desitjable. De vegades se’ls ha atribuït de manera injusta una culpabilitat sobre la malaltia dels fills que no ha fet sinó augmentar el seu sofriment. I això ha ocorregut dins de diversos paradigmes i metodologies. Ja el mateix Kanner va fer interpretacions que avui es consideren fora de lloc.
“Pel que fa a l’autisme, és important saber que es tracta d’una patologia que normalment es manifesta de manera contundent i els senyals són bastant evidents”
“Els pares que tenen un fill autista, encara que amb
el sofriment normal que produeix tenir un fill amb qualsevol tipus
de problema, aprenen relativament aviat a conviure amb ell
i poden adaptar-se a les seves característiques.”
Referint-se a l’explicació que amb relativa freqüència s’ha donat sobre alguns aspectes etiològics de l’autisme, Alfred i Françoise Brauner (1996) diuen el següent:
«La psicologia moderna ha reprès la idea d’una culpabilitat, conscient o inconscient, de les mares, una idea molt arrelada en la filosofia judeocristiana que caracteritza la nostra cultura?»
I més endavant citen Leo Kanner, a qui s’ha de reconèixer, no obstant això, ser una pionera i una gran aportació en l’estudi i tractament de l’autisme:
«Si s’estudia de prop la conducta d’aquests pares cap als seus fills, l’absència de calor instintiva es fa evident des de la primera consulta.»
Afortunadament, s’ha progressat molt i actualment es té, en general, una altra mirada sobre aquests pares. Una mirada no només més compassiva, sinó més justa i més ajustada als coneixements científics.
És cert que resulta dur i difícil al començament il·lusionar-se en la relació amb un bebè que no respon com s’esperaria a les mostres d’afecte. És cert que algunes mares o pares poden viure depressivament aquesta situació, amb el risc que les primeres relacions del bebè, tan decisives per al seu desenvolupament, no transcorrin de manera adequada. Però no és menys cert que la immensa majoria de famílies aconsegueixen sobreposar-se i arriben a mantenir amb el seu fill autista una relació francament bella.
Pablo García Túnez, psicòleg clínic.
