Les faules de Ramon Llull, escrites fa més de set-cents anys, estan protagonitzades per animals. Van ser escrites per exemplificar algunes conductes dels éssers humans i per convidar-nos a la reflexió. Després de tants segles, seguim gaudint amb la força de les seves imatges concentrades en textos intensos i breus. A «La llebre i el lleó» guanya l’astúcia del personatge més menut envers la força del més gran i ferotge i això, és clar, ens alegra profundament a grans i a petits.
En una terra molt llunyana, hi senyorejava un lleó que tenia totes les bèsties atemorides. Un dia es van reunir i van decidir, per no viure constantment en l’angoixa de ser caçades, que cada dia l’animal a qui toqués en sort es presentaria al lleó perquè se’l mengés. Totes hi van estar d’acord i el lleó també. Ja es veia feliç, jaient tot el dia, sense haver de preocupar-se ni tan sols de sortir a caçar. Un bon dia la sort, o la desgràcia, segons com es miri, va recaure en una llebre, poruga de morir, però llesta com no n’hi havia d’altra. Rumia que rumiaràs, no es va presentar davant del lleó fins a migdia passat. El lleó, enfurismat i amb els budells que li roncaven, li va dir amb cara de pocs amics:
-Que no coneixes els tractes, llebre? Com pot ser que hagis trigat tant a presentar-te davant de la meva reial persona?
La llebre, tremolosa i capcota, li va respondre amb veu humil:
-Senyor lleó, no us enfadeu. Si he arribat tard, ha estat perquè a prop d’aquí he trobat un altre lleó que era el rei d’aquestes terres i que se’m volia menjar. He hagut de fugir cames ajudeu-me i amagar-me per despistar-lo.
El lleó es va indignar, però la llebre de seguida es va adonar que la indignació era més per la suposada presència de l’altre lleó, que no pas per ella. I es va alegrar que el seu estratagema comencés a funcionar.
-On l’has trobat, aquest lleó? –li va dir amb veu de tro-. Acompanya-m’hi i, pel teu bé, espero que el trobem.
La llebre va conduir el lleó fins a una gran bassa construïda per l’home i envoltada d’un gran mur. Quan van ser tots dos dalt de la paret i la llebre va veure que la seva imatge i la del lleó es reflectien a l’aigua, li va dir:
-El veieu aquí sota, senyor lleó, el veieu que està a punt de menjar-se una altra…
El lleó ni la va deixar acabar. Va saltar sobre la seva imatge, convençut que era un altre lleó, va fer un gran patatxaf i va morir ofegat. I així va ser com la llebre, gràcies a la seva astúcia, es va poder deslliurar del lleó i va salvar la vida i la de moltes altres bèsties, que des d’aquell dia van poder viure en pau en aquella terra llunyana.
Llull, Ramon. Faules del llibre de les bèsties. Adap. de Pere Martí i Bertran. Barcanova, 2016.
