Ahir va tenir lloc el tercer i últim webinar del cicle de formació virtual ‘Transformem els patis’. Després d’una acollidora benvinguda per part de Bet Madera, Cap de Formació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, Jorge Raedó, Director científic d’”ANIDAR: arquitectura y niñez”, amb la revista argentina ARQA, va fer una conferència a tall d’introducció a totes les persones assistents.
“El fet teatral té molt a veure amb el fet educatiu a les escoles”, exclamava Raedó sorprenent a tothom. Segons ell, per fer una bona obra teatral, cal ajuntar molta gent caminant a la mateixa direcció, el mateix que passa amb el projecte educatiu. Seguint amb la metàfora, el director científic explicava que el text teatral és el vidre i que després, la dramatúrgia és la que s’encarrega en aplicar-lo en el present. “Per això a les bones versions, el missatge és una mica diferent”, deia mentre compartia un somriure còmplice amb els espectadors.
Descobrir les NECESSITATS i treballar-les amb un objectiu comú!
La seva intervenció es va estructura a partir de quatre punts: necessitat, objectiu, participació, transformació i documentació. Jorge Raedó va partir de la necessitat, el “nucli clau del projecte educatiu”. El ponent ressaltava la importància de solucionar els problemes dels nostres alumnes i tot seguit “també els del nostre professorat”.
Quina qualitat de PARTICIPACIÓ de la infància volem?
Jorge Raedó defensa que és el professorat “qui ha de respirar el projecte pel que fa als espais” i que la gent de fora “ha de sumar en aquesta respiració” tenint clar que el control és dels mestres. Defensa, també, que els bons processos de participació han de ser voluntaris i que als infants no se’ls hi pot obligar a participar. La voluntarietat ens porta a tenir cura en la tria dels professionals que hi col·laboren, els quals “han de pactar amb la comunitat escolar un compromís”.
Quina TRANSFORMACIÓ volem en el nostres alumnes és la primera qüestió
“Això és el primer, després ja veurem si la distribució de l’espai és bona”. Raedó parla de tres “incompetències bàsiques”: la primera és la utopia, és a dir, “la capacitat d’imaginar una cosa bona que no existeix i fer-la o un món millor i aconseguir-lo”; la segona és la narrativa, això és, la construcció d’una narrativa individual dins la col·lectiva; la tercera és la poesia, un “ús del llenguatge que representa l’esquerda que produeix el significat”.
Convidar sempre a treballar amb el teixit cultural
Per al director científic és essencial la DOCUMENTACIÓ per a informar a les famílies, veïnat, associacions i agrupacions de l’entorn…
El ponent va finalitzar la seva exposició amb un recull de projectes pedagògics al voltant de les arts que ha portat a terme a diferents escoles d’arreu del món i les persones assistents es van repartir en vuit petits grups, cadascuna amb una persona dinamitzadora membre del grup de treball de l’Associació de Mestres Rosa Sensat ‘Com està el pati’.
L’objectiu d’aquest espai és ser un tastet d’impressions compartides. La persona dinamitzadora de cada grup havia de passar al moderador una idea construïda conjuntament que podria ser una preocupació, una inspiració… a partir de la conferència de Jorge Raedó.
Tornar a l’escola i trobar el canvi en el pati, ha estat molt engrescador.
És molt motivador dedicar l’agenda al projecte pati, en aquest moment dur per a tothom i per a les escoles.
El que passi a la taula rodona, dependrà de què ha passat en els debats
Des de la seva pràctica i expertesa, Carme Hoyas (mestra), Mariona Genís (arquitecta) i Carles Palau (jardiner) donaran forma a les inquietuds que els grups han estat compartint. Jorge Raedó es va ocupar de recollir-les totes per posar sobre la taula rodona tres grans interrogants:
Com percebre què volen els alumnes i el claustre? D’aquest últim, què fem si hi ha professors que no volen canvis?
Carme Hoyas ha estat més de deu anys treballant en una escola de Barcelona, la qual va trencar normes i va transformar l’espai exterior, 2.000 metres quadrats, en un espai preciós. “D’aquesta experiència va haver-hi un aprenentatge brutal”, del qual extreu una guia amb tres fases. La primera és explorar quin vincle establim com a mestres amb el dins i el fora, que han d’estar en diàleg. A continuació, hem de detectar les necessitats en l’aprenentatge dels alumnes, el que implica observar i fugir del que interessa com a mestra. I, per últim, detectar les potencialitats dels espais del centre i del seu entorn.
Com aconseguim la continuïtat i la participació de les famílies?
La cerca de potencialitats del centre que comentava Hoyas és “l’autoconeixement que ens permetrà saber fins a on podrem arribar”, diu. A partir d’aquí, “s’han de crear infraestructures organitzatives que continuïn amb el projecte, “més enllà dels impulsors”. Per això, creu fermament en la importància de documentar-ho tot, com proposava Jorge Raedó en la seva conferència d’inici de la trobada. “Si aquesta documentació arriba a les famílies, aquestes segurament se sumaran i ajudaran”.
Pel que fa a la continuïtat, Carles Palau, representant del sector de la jardineria, amb experiència transformant alguns patis d’escola amb la voluntat de “donar l’oportunitat als infants d’ara a tenir patis diferents dels que jo vaig tenir de petit, amb coses que embruten, per exemple”, va introduir una de les principals dificultats a l’hora de transformar els patis. Aquesta dificultat podria ser clau en la continuïtat d’aquest projecte. Palau explica que la majoria de patis tot i que hi ha sorra, hi ha paviment a sota amb l’objectiu d’impedir que creixin plantes. “Llavors ara el nostre objectiu és el contrari”. Ell proposa “començar a tractar que les properes escoles que es facin ja no es facin pavimentades, sinó pensant en un espai exterior que pugui ser enjardinat, o directament així”.
Com integrem a l’Administració amb tot l’ecosistema i l’allunyem de la figura de l’enemic que ordena
Mariona Genís, arquitecta que fa recerca i transformació d’espais educatius pensa que “aprendre des de les diferents disciplines és el que ens enriqueix”. Aconsella forçar el diàleg, si no n’hi ha perquè “es troben llocs comuns”. Explica que a vegades les normatives tenen sentit perquè són aspectes tècnics i que el problema és que moltes vegades “no sabem comunicar tot això”. “A nosaltres no ens han format per facilitar el diàleg, però si vosaltres persistiu en la demanda, estic segura que apareixeran espais d’oportunitats”, confessa. Segons l’arquitecta, quan s’explica la problemàtica i es demanen i s’analitzen els perquès de les limitacions és quan “t’adones que hi ha camins per salvar-la.
Amb tot, Genís considera que hi ha manera i processos per dialogar i defensa que els tècnics “hem d’entendre que preval la part educativa”.
