elements de reflexió.
La llista segur que podria ser més llarga, però és suficient per demanar-nos: què ens està passant als equips que tenim aquesta necessitat de buscar cognoms a les nostres escoles?
Aquesta mania també està arribant a les metodologies, algunes disfressades de tendència nova i miraculosa, que sovint fan servir anglicismes. Fa uns dies al Twitter un perfil anomenat @ProfeJander piulava:
Amb el punt d’humor que alguns saben trobar a les xarxes socials, aquest piulet explica força bé els riscos de fer servir tanta etiqueta. Però, vaja, fa riure però no és gens divertit, perquè amb aquestes «noves metodologies» de nou tornem a posar al centre de la innovació a qui ensenya, quan tota innovació hauria de pivotar inequívocament al voltant de qui aprèn.
Després de llegir aquesta llista, hi ha una idea que potser per massa evident no la sabem veure: estem negant el valor a l’única etiqueta que haurien de tenir les escoles: escola pública. Però allò «públic» està aparentment desprestigiat. És un qualificatiu que a ulls de molta gent resulta gris, precari, pobre, en definitiva trist. Pretendre revertir aquesta percepció completament injustificada amb la recerca d’altres etiquetes és del tot contraproduent, perquè el resultat és una singularització dels diferents projectes, de les diferents escoles, que necessiten aferrissadament prestigi per seduir les famílies en els moments de la inscripció.
Aquest sí que és un perill de mercantilització que cal combatre, que ens posa a les escoles com a aparadors que «venem producte» i a les famílies com a «consumidores exigents» que «tenen el dret de triar». Des del meu punt de vista, aquesta és la idea neoliberal més perillosa que està envaint la nostra realitat educativa avui.
Soc dels que penso que les famílies, més que tenir el dret de triar escola, hem de tenir el dret de tenir escoles de gran qualitat a prop! Definint les escoles amb projectes excessivament diferenciats, a més, podem córrer el risc de crear o accentuar també una certa segregació social.
I aquesta és una realitat que actualment també estem vivint fins i tot a l’interior de les escoles públiques, que amb una singularització exagerada de cada projecte educatiu en alguns casos estan atraient perfils diferents de famílies, consolidant uns desequilibris socioeconòmics ja prou presents en la mateixa estructura urbanística de cada barri i poble, gràcies a una combinació letal entre aquesta tendència per singularitzar els projectes i el dret a escollir escola per part de les famílies.
En comptes de fer escoles competents, hem posat les escoles en competència entre elles. Quin desastre! Exactament el contrari del que ens cal!
Després les escoles lògicament tenen la necessitat d’estar en relació les unes amb les altres, i mirem de resoldre aquest xafastre amb projectes molt lloables de creació de xarxes d’escoles, i aquí ens apareix una altra col·lecció de noms:
El fenomen de la creació de xarxes crec que és un tema al voltant del qual també és important de reflexionar, perquè per crear xarxes d’escoles el primer que cal fer és consolidar dinàmiques d’equip reals i fortes, cosa que avui encara no està del tot generalitzat. Massa sovint darrere d’aquestes xarxes el que hi ha no és exactament una xarxa d’escoles sinó un grup de mestres en xarxa inquiets, inquietes, preocupats per temes determinats. I això està molt bé però no és suficient.
Hem d’aprendre que la revolució educativa que necessitem per a l’escola d’avui està feta d’esforços col·lectius, reflexionats, profunds, respectuosos amb la història de cada escola, en relació intensa amb cada context social més proper i sobretot respectuós amb una idea d’infant capaç, i permeable, a les seves curiositats per aprendre.
Les etiquetes soles, mentrestant, només tranquil·litzen consciències i perpetuen el problema.
David Altimir
Mestre d’educació infantil i membre de l’Executiva de Rosa Sensat
