Era estiu quan la mare natura va repartir els colors al món. D’aquesta manera l’herba va ser verda; les roses, vermelles; la dent de lleó, groga; el cel, blau; el pèl suau del cabirol, marró clar… Tots es van sentir molt contents i agraïts.
Va passar la tardor i va arribar l’hivern i, en acabar l’any van començar a caure els primers flocs, però la neu no tenia cap color. S’havien oblidat d’ella.
Molt estranyada, va anar a parlar amb la mare natura:
–Mare natura, com és que no tinc cap color? Així ningú no em podrà veure mai…
Com que tots els colors ja estaven repartits, la mare natura va decidir que calia anar pel món a buscar algú que fos prou generós i volgués compartir el seu color amb la neu.
La neu va caminar i caminar arreu, portada pel vent. Primer va trobar una rosa i va pensar que tenia un color molt noble per vestir-se.
–Estimada rosa vermella, vols compartir el teu color amb mi, que no en tinc cap i ningú no em pot veure?
–Neu gelada, no t’acostis gaire –va dir la rosa tot mostrant les espines–. Com vols que et doni el meu color a tu, que glaces les meves poncelles i marceixes les meves flors?
La pobra neu se’n va anar de nou empesa pel vent. Tot seguint el seu camí va arribar a un prat on hi havia algunes dents de lleó.
–Voleu compartir una mica del vostre color amb algú que no en té cap i a qui ningú no pot veure?
–Nosaltres som tan grogues perquè ho necessitem. No ens en sobra gens ni mica, de color. Hauries d’estar contenta de pensar que ningú no pot veure les teves fredes i terribles urpes.
De nou la neu va haver de marxar. I poc després es va trobar amb unes campanetes blaves.
–Campanetes, no voldríeu compartir una mica del vostre color amb algú que no en té cap i a qui ningú no pot veure? –els va preguntar la neu.
Però, quan les campanetes es van adonar que era la neu, van sentir por i es van amagar de seguida entremig de l’herba. Així la neu va comprendre que no tenien un xic de color per a ella.
Va continuar el seu camí de flor en flor, però a tot arreu rebia la mateixa resposta. Va preguntar a la pedra, a l’herba, als arbres i als núvols, als animals i als humans. Ningú no va voler compartir ni un bocí del seu color amb ella. Semblava que ningú no volia saber res de la pobra neu.
Mentre enfilava cel amunt, trista i convençuda que mai no tindria color, va veure entremig de les roques, a prop del cim d’una muntanya molt alta, una petita flor blanca.
–Floreta, tu ets l’última a qui puc preguntar, però no crec que vulguis compartir el teu color amb algú tan fred com jo.
La floreta blanca no va respondre com tots els altres:
–Si t’agrada el color blanc, agafa’n una mica. Seria molt trist que no tinguessis cap color!
Dit això, la flor va prendre una mica del color blanc dels seus pètals i el va regalar a la neu. Vestida de blanc, la neu va pensar que havia rebut el color més pur i més clar de tot el món. I aleshores va dir a la petita flor:
–Tu seràs la primera flor que creixi a la primavera. I, encara que floreixis quan hi hagi neu, jo mai no et faré mal ni glaçaré els teus pètals.
I vet aquí com la neu va esdevenir blanca gràcies a la campaneta blanca o flor de neu, també coneguda amb el nom alemany d’Edelweiss.
Manualitat
Figures de gel
Material
Estovalles de plàstic per cobrir la taula
Glaçoneres grans o recipients mitjans
Petits tresors de la natura: pedres, pals, fulles, petxines, aglans…
Cordill
Repartim els petits tresors en els diferents recipients. Els omplim amb aigua i hi posem un tros de cordill que vagi del centre cap enfora. Traiem els recipients a l’exterior. Si ha fet prou fred, l’endemà al matí estaran congelats i els podrem penjar tot fent una garlanda per veure com es van fonent de mica en mica.
