Foto: Fundació Pere Closa
Històricament, l’escolarització dels nens i nenes gitanos ha estat un xic complicada. La societat majoritària ha posat dificultats; persones que vivien en risc de marginació no eren ben vistes per la majoria de la població. Amb una orientació paternalista i assistencialista, a l’època franquista, es van crear unes aules pont pensades per als infants del poble gitano. L’objectiu era preparar-los perquè es poguessin asseure al costat de les altres criatures, a les escoles. Com que gairebé mai es va considerar que estaven preparades per passar el pont, les vaig anomenar aules pou. Amb la democràcia, quan es va transferir la competència en ensenyament a la Generalitat (anys 80), el Programa d’Educació Compensatòria i les escoles d’Acció Especial (ara en diríem d’alta complexitat) van promoure la seva escolarització com la resta de criatures. Al segle XXI la baixada de la natalitat, el tancament d’aules públiques, els concerts, les polítiques del departament i el racisme social van provocar l’aparició de centres guetitzats; alguns només escolaritzen alumnat gitano o nouvingut de països pobres. La denominació d’alta complexitat és errònia. En un gueto no hi ha complexitat perquè hi ha poca diversitat: complexa és la barreja, la presència de tota la població que hi ha al barri, a l’entorn proper.
Malgrat tot, amb l’interès de les famílies gitanes i la tasca de mestres i professorat s’estava arribant gairebé a un 50% d’acreditacions de l’ESO. Amb la Covid s’ha produït un retrocés. Al llarg del curs 2020-21 gran part d’aquestes criatures i adolescents no van aparèixer per les aules. Algunes hauran abandonat, sobretot les que estaven a sisè i no es van preinscriure a instituts. Hi ha molt motius (1) que ho expliquen. La història viscuda pel poble gitano al llarg del sis segles que porten al nostre país els fa desconfiar de la societat majoritària, del món paio. Aquesta desconfiança ha provocat un cert absentisme, però que no arribava ni de bon tros a la situació viscuda per la pandèmia.
Les actuacions front l’absentisme s’han quedat sovint en una recollida de dades sense aplicacions posteriors. S’elaboren estadístiques i es publiquen percentatges. La tasca hauria de ser compartida entre els docents, les famílies i els serveis socials i adreçada a generar més confiança en el fet escolar, amb les mestres i el professorat. A vegades s’utilitza l’amenaça, la retirada d’ajuts; seria més eficaç ajudar i acompanyar en tots els sentits. Dotar a tots els centres dels recursos humans i materials necessaris. Cal implicar les famílies, que se sentin corresponsables, que sentin l’escola com un terreny també seu. Això és vàlid per a totes les famílies i més per aquelles, gitanes i nouvingudes, que veuen el centre escolar com quelcom llunyà, allunyat de la seva vida i de les seves prioritats.
Els comportaments racistes dificulten la plena escolarització. Hi ha famílies que busquen una escola on no hi hagi gitanos, ni nouvinguts. Hi ha docents que tenen d’entrada certs prejudicis, no els interessa, vindran bruts, només volen aprendre a llegir, escriure i comptar; quan ho saben deixen l’escola, les nenes es prometen als 12 anys… Si arriben a secundària i aproven l’ESO se’ls orienta a FP, a cicles de grau mitjà, no es pensa que poden fer un batxillerat i continuar estudiant. L’efecte Pigmalió els donarà la raó a alguns o algunes.
Aquesta visió per sort no és universal: pot ser majoritària, però actualment trobem gitanos i gitanes amb títols universitaris. Exercint la medicina, el magisteri, l’advocacia, l’educació social, diputats i diputades… La situació post Covid pot provocar un retrocés. L’alt absentisme ha perjudicat els aprenentatges i sobretot ha trencat els vincles establerts. El vincle amb empatia és bàsic per als aprenentatges, a vegades costa aconseguir-lo i no és fàcil recuperar-lo si es trenca. La confiança de les criatures amb els seus mestres és necessària, per als gitanos que venen d’una gran desconfiança amb el món paio com hem dit, encara ho és més. Les criatures i els adolescents gitanos han de ser tractades com tothom, sense prejudicis, sense pensar que no són prou bones, prou treballadores. Caldrà acollir-les, caldrà tenir bones expectatives per al seu futur, animar-les a estudiar. Es parla d’escola inclusiva: ho ha de ser. Sense paternalismes, però tenint en compte que l’escolarització de totes les criatures que viuen a Catalunya ha de ser una prioritat. El departament i les altres administracions han de fer un esforç suplementari per aconseguir-ho. Si el racisme existent a tota la societat, i, per tant, també entre els docents, ho dificulta caldrà fer mans i mànigues per fer-hi front. Els centres gueto, el símptoma més clar del racisme i de l’exclusió que pateixen, han de ser eliminats. El suposat dret de les famílies a escollir centre hauria d’estar limitat per l’interès d’acollir tothom i prioritzar els més vulnerables.
Als centres escolars es parla d’atenció a la diversitat; cal tenir-ho en compte, però moltes vegades, malauradament, s’entén la diversitat referida només a aquell alumnat que se’l veu diferent o que té dificultats d’aprenentatge o de relació. Totes les criatures i adolescents que hi ha a les aules són diferents. Fer atenció a la diversitat voldrà dir atendre a cadascú segons les seves necessitats. Aquest error d’enfocament dificulta dur a terme una escolarització inclusiva per a tothom.
La millor manera d’augmentar l’èxit escolar és disminuir o eliminar la pobresa: recordem que una quarta part dels infants que viuen a Catalunya són pobres. La igualtat dels diferents implica un tracte equitatiu en tots els aspectes: ni paternalisme ni exclusions. Des de les administracions que hi tenen competències haurien de preveure la prioritat en les actuacions per afavorir la necessària inclusió del poble gitano a l’ensenyament, a la sanitat, al treball, als habitatges, a la societat en general.
Joan M Girona,
mestre i psicopedagog
(1) diarieducacio.cat/que-en-sabem-de-lassistencia-a-classe-en-temps-de-la-covid/
