Així ens sentim.
Esgotades, enfadades, tristes, invisibles; en moments, perdudes.
I fa uns dies vaig rebre aquesta carta.
No es tracta d’una carta apareguda del no-res. És una més de moltes; de tantes d’altres.
Un nou equip que continua la lluita del 0-3.
I per això, amb aquest text, hem intentat recollir els escrits de persones i equips que encara lluiten incansablement per dignificar el 0-3 i que mereixen ser llegides.
Cadascú des del seu lloc i amb un punt de vista propi, totes elles diferents, però amb un rerefons que mira cap al mateix lloc: la petita infància i l’educació al 0-3 al segle XXI.
DIGNIFIQUEM EL 0-3
Aquest document pretén dignificar el primer cicle de l’educació infantil i posar-lo al mateix nivell que qualsevol altra etapa educativa, amb tot el que això comporta.
Creiem que el nostre sistema educatiu ha quedat obsolet i cal una reorganització general per a actualitzar-lo a la societat del segle XXI.
Per començar cal que totes les etapes educatives siguin considerades des de la igualtat, la interrelació i el respecte entre elles. No hi ha etapes més importants que d’altres, totes ho són per igual, pel fet que cadascuna respon a les necessitats i característiques dels infants als quals van adreçades i han de vetllar per al seu òptim desenvolupament per tal de poder passar a la següent etapa de manera segura i eficient.
Actualment, aquesta consideració d’igualtat no existeix, ja que l’etapa d’Educació Infantil, especialment el cicle de 0-3 anys, tot i ser una etapa cabdal, és el primer contacte que tenen els infants amb el sistema educatiu i on es desenvolupen els primers aprenentatges vitals, és percebuda com una etapa purament assistencial i està totalment infravalorada, fins al punt que les condicions laborals dels i les professionals del sector són clarament inferiors a les de les altres etapes educatives.
Els i les professionals del 0-3 no ens sentim escoltats, ni per part de la societat ni pel mateix Departament d’Educació, que és qui hauria de vetllar per nosaltres i pels infants, i garantir que aquests últims es puguin convertir en futurs adults preparats, competents i amb criteri.
Un aspecte que és flagrant, i que fa temps que arrosseguem, són les ràtios alumnes-mestres a l’escola bressol: som el país amb les ràtios més altes dels països que ens envolten:
Els professionals de l’educació en l’etapa dels 0 als 3 anys fa molt de temps que patim una situació insostenible: tenim massa infants per aula a càrrec nostre, la qual cosa fa que en el moment de la vida més sensible i que més atenció necessita, l’infant no pugui tenir les millors condicions per a la seva cura i desenvolupament.
La llei marca uns màxims legals que administracions i centres han establert com a normals. En la majoria d’escoles bressol la ràtio per adult és de 8 lactants, 13 infants d’1 a 2 anys i 20 infants de 2 a 3 anys. Aquest màxim legal pot baixar en funció de la voluntat de cada administració o centre privat.
Les recomanacions educatives de la Unió Europea per a les escoles bressol són de 4 lactants, 6 infants d’1 a 2 anys i 8 nens/es de 2 a 3 anys per adult. Aquí les estem superant de manera desproporcionada.
Si allò que necessiten els infants d’aquestes edats és un acompanyament el màxim d’individualitzat, com es pot aconseguir amb grups tan nombrosos? A qualsevol casa tenir 3 infants d’aquestes edats amb dos adults ja genera un ritme frenètic. Què passa a l’escola quan 5 lactants tenen gana a la vegada? I quan dos necessiten braços per dormir? I quan 4 infants porten el bolquer brut? O 3 tenen pena? La qüestió és que aquestes situacions no es donen de forma esglaonada, sinó que en un mateix moment s’encavalquen diverses situacions a atendre; la gana, la son, la higiene, la necessitat de consol, la seguretat…
Es tracta d’atencions que requereixen un temps i de la disponibilitat total de l’adult, atencions que no permeten atendre a altres infants. Per exemple, quan un adult està canviant un bolquer i té a càrrec seu 19 infants més per acompanyar, mentre fa el canvi, pot veure que un parell d’infants tenen mocs, un altre està moix, un altre ha perdut la sabata, dos més entren en conflicte per una joguina i un darrer, que està en ple moment d’exploració motriu, s’enfila a un moble. I és que en aquest moment evolutiu són habituals aquestes situacions, aquestes i moltes més.
Evidentment, els professionals de l’escola bressol, ens esforcem per atendre totes les necessitats, però hi ha una limitació evident i negar-ho seria obviar una realitat. Només cal mirar al voltant del nostre país per confirmar que la nostra ràtio al 0-3 no és normal. Si ens comparem amb qualsevol país Europeu –i no cal que sigui Finlàndia, també Grècia, Itàlia o Portugal– estan en molt millors condicions que nosaltres.
Amb les ràtios actuals no es pot oferir un servei educatiu de qualitat. Els nostres infants mereixen unes ràtios dignes per garantir el seu benestar.
Els efectes positius que pot tenir l’educació Infantil desapareixen quan la qualitat que ha d’aportar la relació entre l’adult i l’infant s’esvaeix per la massificació i ens aboca a una escola menys respectuosa amb les múltiples necessitats dels infants més petits.
Aquestes ràtios mostren que no es creu en una escola Bressol integradora i que acompanyi el procés de maduració sinó que merament se la considera un magatzem fins a arribar a l’edat d’escolarització i sense tenir present els nivells d’estrès a les aules tant dels infants com dels educadors/es.
Seria el moment que la societat s’adonés que l’escola Bressol és cabdal en el desenvolupament maduratiu dels infants, en la millora de la socialització i en el futur procés d’aprenentatge basat en un present digne.
Els infants necessiten ràtios que vagin en consonància amb les recents descobertes de la neurociència que remarquen la importància del benestar de l’infant, la satisfacció de les seves necessitats bàsiques que evitin l’estrès que pot alterar les seves connexions neuronals. Així mateix, la importància de l’emoció, de l’amor. Cal tenir present que cada cop que entrem en una aula som un referent per als infants no únicament en allò que fem i diem, sinó també en allò que sentim i pensem. Un adult sobredimensionat amb tantes criatures fins a quin punt pot garantir-ho pel conjunt dels infants a càrrec seu
Pensem que les mancances del nostre sistema educatiu són degudes, en gran part, al fet que els canvis i les decisions en l’àmbit educatiu es prenen des dels despatxos, sense tenir en compte l’opinió dels professionals que estem dia a dia a les aules.
Una mostra del fet de prendre decisions de manera unilateral i sense tenir en compte els professionals del sector és la decisió que s’ha pres des del Departament d’Educació sobre la gratuïtat d’infantil 2: s’ha pensat en les repercussions que tindrà?
– Aules massificades amb el mateix personal o el Departament posarà més recursos?
– Aquest fet repercutirà directament en els projectes eductius dels centres, fent baixar la qualitat educativa
– El Departament donarà una aportació per alumne que en la majoria de casos és totalment insuficient sobrecarregant encara més les tresoreries dels ajuntaments.
– En molts casos, segons els criteris de baremació, quedaran fora alumnes que realment ho necessiten perquè ambdós progenitors treballen, ja que els passaran a davant alumnes que la mare és a casa, però que no arriben a la renda mínima i, per tant, entren directes. I aquesta situació s’agreuja en els casos de poblacions amb un sol centre del cicle de 0-3 anys, pel fet que els infants que queden sense plaça no tenen cap més opció on anar.
Per acabar de “ficar el dit a la llaga” el Departament decideix abaixar la ràtio a P3 i passar de 25 infants a 20. La baixada de la ràtio a P3 és una bona notícia, i tant que sí, però com s’entén que es baixi la ràtio a P3 i, en canvi, la del cicle 0-3 es deixi igual? Ara a infantil 2 i a P3 hi haurà la mateixa ràtio infants-adult i amb la gratuïtat d’infantil 2, que suposarà tenir les aules d’aquesta edat a la màxima capacitat, i amb una complexitat i diversitat exponencials que acabaran de rematar la possibilitat d’oferir una educació de qualitat.
No ho veiem gens clar perquè entre les ràtios que tenim, la gratuïtat d’infantil 2 i tot plegat ens estem carregant el sistema educatiu, posant de manifest que no podem oferir als nostres infants una educació com cal, com es mereixen. El Departament aposta per la quantitat i no per la qualitat i qui ho paga és tota la comunitat educativa, principalment els infants.
La nostra és una feina d’una gran responsabilitat, ja que tenim a càrrec nostre infants molt petits que depenen absolutament de nosaltres per al seu òptim desenvolupament. El Departament d’Educació hauria de ser el primer interessat en no voler assumir el risc que passi alguna cosa greu pel fet de tenir unes aules tan desbordades i uns professionals tan saturats i sobrepassats.
I que consti que el projecte de gratuïtat del 0-3 és una bona notícia, però s’ha de fer ben fet, pensat, planificat, adaptat a la realitat de cada municipi i fent la dotació de recursos necessaris perquè tots els infants d’aquestes edats tinguin l’opció real d’escolaritzar-se, això vol dir, creació de noves places escolars i dels professionals necessaris per atendre tota la mainada de manera eficient, endreçada i amb la qualitat educativa que es mereixen.
És per tot això i molt més que des de les Escoles Bressol i les Llars d’infants demanem a tots els grups parlamentaris catalans que treballin per oferir una educació de qualitat, comptant amb els i les professionals del sector, reduint les ràtios al 0-3 i garantint un respecte i unes condicions laborals dignes i equiparades a les dels professionals de les altres etapes educatives.
Equip educatiu de l’escola bressol El Jardinet d’Arbúcies, abril de 2022
La situació en la qual viu el col·lectiu 0-3 i les escoles bressol no és deguda a la pandèmia.
No parlem de retallades ni de modificacions recents.
Parlem d’una llarga invisibilitat massa generalitzada.
El confinament va posar en relleu les mancances polítiques, socials, econòmiques, educatives; i també humanes; que com a País patim quan es fa referència a les escoles bressol.
Protocols que oblidaven fer referència al primer cicle d’educació infantil, la reobertura postcovid fent valdre el caràcter assistencial de les escoles bressol o normatives poc clares ni clarificadores entre el col·lectiu han sigut només, les gotes que han fet vessar el got.
Arreu del territori es van poder llegir documents creats des de la ràbia, la frustració i la indignació.
Cada mestra i cada equip des de la seva petita parcel·la tenia ganes de cridar ben fort que la petita infància necessita ser escoltada, mirada i atesa.
Amb la reobertura de centres l’any 2020, van aparèixer amb força documents com la carta redactada pel Col·lectiu Escoles Bressol Indignades en resposta al conseller d’Educació Josep Bargalló, durant el pla d’obertura de centres educatius en la desescalada durant el curs 2019-2020 i que va ser recolzada per gran quantitat d’entitats, associacions i sindicats d’arreu, amb més de 3000 signatures; o el manifest que va publicar el novembre de 2020 el Col·lectiu #el03existeix amb més de 250 adhesions.
Documents que van ser l’inici dels moviments de les professionals de la petita infància.
La convocatòria de vaga educativa el març de 2022 amb escassa referència a les escoles bressol, va suposar un nou entrebanc en la visibilitat del primer cicle d’educació infantil.
I ara sembla que tot torna a la normalitat; però, quina és la “normalitat” del 0-3?
Cal prendre consciència que la infància 0-3 és invisible davant els ulls del Departament d’Educació primer i dels diferents Ajuntaments després. Ho era abans de la Covid-19 i ho és ara.
Què passa amb els infants entre els 0 i els 3 anys?
Quin sentit té l’educació al primer cicle d’educació infantil?
Aquest curs 2021-22 han aparegut nous moviments com Dignitat 0-3 o el Col·lecctiu Zero Tres Terrassa que continuen una lluita tan poc visible com transformadora.
Què reclamem les professionals que ens dediquem a l’educació a la petita infància?
Poder sentir el reconeixement de les escoles bressol com una etapa educativa més dins del Departament d’Educació i la Generalitat permetrà poder definir amb rigor els drets i els deures de les professionals que hi treballen.
I serà llavors, quan podrem resoldre -o si més no posar damunt la taula- altres preguntes que no tenen mai cap resposta des del Departament.
Parlar de qualitat educativa demana definir unes ràtios coherents, no només amb la baixada prevista a P3 sinó emmirallant-se amb els diferents Països Europeus.
Atendre a tots i cadascun dels infants, ha de permetre també detectar i atendre els infants amb necessitats específiques.
És indispensable cobrir amb personal qualificat els llocs de treball, tenir un sou digne coherent amb la responsabilitat educativa, oferir formació permanent a tot l’equip educatiu, cobrir baixes laborals i disposar d’un temps de treball en equip a tots els centres educatius 0-3.
No són grans demandes però si propostes eternament congelades. Ningú aporta diàleg, i menys encara, respostes.
La dificultat més gran en aquestes reivindicacions és que cada equip fa la seva lluita en solitari perquè el seu propi Ajuntament l’escolti. Cal dir en veu alta que algunes professionals treballen en condicions molt precàries i veuen vulnerats, no només els seus drets laborals, sinó els drets dels infants en una educació de qualitat dins els centres 0-3.
Aquest petit text, tan sols pretén agrupar les veus, encara massa febles, que parlen del 0-3. Perquè potser, si sumem, algú despertarà en benefici de la petita infància.
Per ara, l’esgotament és immens i els perjudicats en són, i en seran, els infants i les seves famílies.
Dignifiquem el 0-3, però no només amb paraules, sinó també amb fets!
Dignifiquem el 0-3, però no només amb titulars, sinó també amb accions reals!
Dignifiquem el 0-3!
Eva Sargatal, Mestra d’escola bressol i formadora de mestres
Aquí podeu consultar altres documents de LES LLUITES DEL 0-3:
- Escoles Bressol indignades, març de 2020
- Col·lectiu #El03existeix, novembre de 2020
- President tregui la P, David Altimir i Eva Sargatal
- Dignitat pel 0-3, Aina Cabau Vallverdú
- L’escola bressol, la gran oblidada!, Sandra Ruiz Juvé
- Que 2022 sigui l’any de ‘fer el cop de cap’; la petita infància ho mereix, Eva Sargatal
- I de tot plegat…. què n’hem après? La infància invisible, Pau Sobrerroca, Eva Sargatal i Annia Vilaró
