Text de Juli Palou i Montserrat Fons
Grup PLURAL de la Universitat de Barcelona
La formació dels mestres l’entenem des del triangle que formen l’experiència viscuda, el saber dels centres educatius i el saber acadèmic. Exposarem aquí com articular els vèrtexs del triangle quan pensem en l’ensenyament de llengües i el lloc concret del català.
L’experiència viscuda es pot expressar de moltes maneres. Nosaltres n’usem diverses. Potser una de les més recurrents és la que consisteix a oferir als alumnes una silueta humana per tal que hi situïn les llengües tal com les senten en el seu cos. També els demanem que representin cada llengua amb un color diferent, i al darrere del dibuix han d’escriure un text breu on expliquin la il·lustració. La lectura d’aquest exercici ens permet afirmar que tothom sap entendre sense problemes la proposta, és a dir, que no hi troben cap inconvenient a l’hora de manifestar que les llengües mantenen una relació metafòrica amb el cos: «Tal llengua la sento als peus perquè m’ajuda a caminar i aquesta altra llengua a les mans perquè em permet fer». En resum: el plurilingüisme és plural, perquè sentim d’una manera diferent la relació amb les llengües. Això sí, aquesta relació no és estàtica, ja que evoluciona en funció de les experiències personals i socials que fem a la vida.
En un altre vèrtex del triangle hi ha el saber dels centres educatius. En aquest sentit hem de subratllar que no ens fa el pes la distinció entre pràctica i teoria, perquè dibuixa un escenari on uns fan mentre els altres pensen. L’escenari en què creiem nosaltres el comparteixen a parts iguals el saber sobre l’acció i el saber sobre el mateix saber. La confluència, la confiança, la complementarietat són els termes que ajuden a copsar la relació que hi ha entre aquests dos sabers. Ens agrada pensar que davant de les noves situacions que apareixen la majoria dels mestres i de les mestres no en tenen prou amb el que fan, i per aquest motiu pensen —és a dir que generen coneixement— i gosen endinsar-se en espais nous, desconeguts, per construir respostes que s’ajustin de manera crítica a les exigències socials, a les noves maneres d’accedir al saber i també a la realitat lingüística de l’entorn.
En el tercer vèrtex hi trobem el saber acadèmic, que pretén fonamentar les actuacions en estudis i recerques, en articles i documents que busquen conceptes clau que facilitin la comprensió d’allò que succeeix. Si pensem, per exemple, en un document clau com és el Marc europeu comú de referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar, ens venen de manera immediata al cap conceptes com ara competència plurilingüe i competència pluricultural. Conceptualitzar el que passa té una part positiva que és la construcció d’un marc mental que ajuda a explicar i relacionar els fenòmens observats. La part negativa és creure que els conceptes i els marcs explicatius són estàtics. Per aquest motiu el saber acadèmic té una doble funció: fonamentar les intuïcions, que comporta crear punts de referència per tal que els nous paisatges que s’exploren no esdevinguin inhòspits, i, al mateix temps, tornar a pensar sobre el que ja hem pensat a partir de les mirades que aporta el saber dels docents, el saber que es genera als centres educatius.
Generar reflexions i dubtes, per poder avançar
Un cop definits els tres vèrtexs és fàcil d’entendre que la formació dels futurs docents requereix la creació i la consolidació d’espais de trobada on els que han situat les llengües al seu propi cos, entrin en contacte amb el discurs social, el que representen els docents en actiu i el que posa damunt la taula conceptes que permeten justificar determinades maneres de procedir. Per tal que les actituds es modifiquin, és necessari sacsejar el context on es generen els nous aprenentatges. És per això que en la nostra àrea del saber els docents en actiu han de ser presents en els grups de recerca; és per això que a les aules de la universitat, més que certeses transmeses a través d’un PowerPoint, s’han de generar reflexions i dubtes a partir de l’experiència viscuda; és per això que s’ha de fomentar un diàleg obert entre les reflexions que sorgeixen del centre educatiu i els aprenentatges incipients que es generen a les aules universitàries.
Quan aquests processos són possibles és quan s’enfila el camí de les reconceptualitzacions. Prendre consciència de la manera com cadascú ubica les llengües al seu cos és només un primer pas que ha de conduir a entendre que l’ofici de mestre requereix mostrar una atenció extrema a la vida lingüística de cada un dels nens i de les nenes de l’escola i, al mateix temps, a la necessitat que aquests nens i aquestes nenes tenen d’aprendre la llengua del context social on hauran de comunicar-se amb els altres. Per això la formació universitària dels futurs docents ha de promoure reconceptualitzacions en algunes direccions clau, com són el contrast, el context i l’ús.
Pel que fa al contrast, no és qüestió de plantejar l’ensenyament i l’ús del català des d’una perspectiva aïllada i excessivament formal, sinó d’establir ponts, de contrastar les diverses llengües presents a l’aula des de les dimensions lingüística, pragmàtica i sociocultural. Amb relació al context, és convenient fer un mapa de l’ús de les llengües en l’entorn on s’ubica el centre. Quines llengües hi ha? En quines llengües estan escrits els rètols de les botigues? Quines llengües se senten més al carrer? Hi ha presència del català? De ben segur que aquest mapa ajudarà a entendre que el bilingüisme no és mai simètric, que sempre hi ha una relació jeràrquica entre les llengües, una realitat que també es detecta quan s’observa quines llengües predominen a la televisió, a les xarxes o a les revistes de qualsevol quiosc. I, finalment, si parlem de l’ús, és imprescindible fer notar que, sobretot en aquells contextos on el català no és present ni en el medi social ni familiar dels alumnes, s’han de promoure contextos interactius on el seu ús sigui necessari. Pensem en l’entorn escolar i en l’entorn més enllà de l’escola. Perquè hem de tenir clar que hem de poder dibuixar un cos social on el català estigui situat als peus (perquè permet moure’s en la nostra societat) i a les mans (perquè facilita el fer, l’implicar-se en l’entorn). Si no és així, l’esforç que fem a la universitat cau, com deia el poeta, en terra eixorca.
Per tal que es modifiquin les actituds, és necessari sacsejar el context on es generen els nous aprenentatges
