Foto: Monica Das Neves
Sobre l’escola inclusiva, m’agradaria parlar de molts i molts aspectes: de les polítiques i planificacions, de la necessitat d’un pacte d’Estat per a l’Educació que pugui garantir contextos sòlids, duradors i consistents, de la conveniència d’establir xarxes i actuacions col·laboratives entre diferents estaments, de la bondat per a uns i altres, dels punts forts, dels punts febles, etc.
Però, avui he preferit parlar d’un tema que m’apassiona! Reflexionar sobre algunes situacions que es poden donar en algunes pràctiques de l’anomenada escola inclusiva i que poden comportar exclusions invisibles, (tal como defineix Gerardo Echeita en el seu article “Ojos que no ven, corazón que no siente. Cuando los procesos de exclusión escolar se vuelven invisibles”).
En tot cas, abans d’entrar en el tema, voldria fer quatre consideracions prèvies:
- Les meves reflexions són fruit de quaranta anys de compartir vida amb alumnes amb discapacitat intel·lectual (Escola Jeroni de Moragas). No són aspectes fonamentalment relacionats amb lectures i teories (que també), sinó que són essencialment a conseqüència de constatacions viscudes.
- La discapacitat intel·lectual és, probablement, de les poques discapacitats (tal com vaig sentir dir a un pare) que no sempre es pot defensar per ella mateixa. Per tant, polítics, pares i professionals, ens erigim com els seus defensors, com els seus valedors. Us adoneu del risc que això suposa? Hem de ser molt curosos en no projectar, en no transmetre a l’altre (persona amb D.I.) les nostres creences, les nostres frustracions, desitjos, anhels,…). Moltes vegades, amb les millors de les intencions, estem defensant aspectes relacionats més amb nosaltres mateixos, que no pas relacionats directament i essencialment amb l’altre (fill/a, alumne/a, ciutadà/ana amb D.I.) i a voltes ho mirem amb les ulleres “ideològiques”, més que amb les ulleres “tècniques”.
- Soc un fervent defensor del dret a l’equitat!! No de la igualtat “a seques”. De la igualtat d’oportunitats!, per tant, de la presència de la discriminació positiva. No hi ha pitjor desigualtat que tractar igual la diferència.
- En tenir com a referent l’humanisme europeu (més que el “contextualisme” americà) , m’incomoden especialment les generalitzacions. Tinguem present que entre les persones amb D.I. hi ha tantes diferències, que mai podem parlar amb criteris generals i globals. Crec molt encertada la visió de la planificació centrada en la persona i, per tant, és obvi que el que pot ser vàlid per a algunes persones, pot no ser-ho o inclús ser inadequat per a d’altres! (Sembla evident, però cal mencionar-ho perquè a voltes ho tenim poc en compte!).
Fetes aquestes consideracions, entrem a comentar; a compartir, algunes reflexions de diferents situacions que es poden donar en pràctiques de l’anomenada escola inclusiva.
Em refereixo a la NO detecció en algunes ocasions, del que en Gerardo Echeita anomena les exclusions invisibles i de les seves conseqüències pels alumnes amb vulnerabilitat. Em refereixo a la percepció i cura de l’impacte emocional que suposa per a una persona, no poder compartir vida amb “iguals”. I que vull dir amb el concepte iguals? Vull dir relacions amb qui el Principi de Reciprocitat (la imatge que l’altre em retorna de mi) sigui generadora de benestar emocional, complicitat i de plenitud amb l’altre; baula fonamental per a la construcció de la identitat.
Des del principi de la vida, la identitat es va construint, entre altres aspectes, amb aquest principi de reciprocitat; per “la imatge que tu em tornes de mi” (Mare/nadó). I és que constatem que, en els diferents moments de les etapes evolutives de Piaget, a saber:
• Etapa preoperacional. Funció simbòlica
• Etapa de les operacions concretes. Pensament hipotètic, Inductiu i deductiu
• Etapa de les operacions formals. Pensament abstracte
Constatem, deia, que en els alumnes sense discapacitat intel·lectual:
• El moviment és rapidíssim
• El llenguatge és veloç
• El pensament i llenguatge abstracte són instruments de comunicació i aprenentatge
• El pensament lògic matemàtic és constant
• La competitivitat (ben canalitzada) és inevitable i en certes etapes necessària per a la reafirmació de la mateixa identitat
• Les referències al no present, a l’absent, són constants
• Les anticipacions són absents, per innecessàries!
• Etc.
Quan aquest retorn en contextos bàsics de socialització (com és l’escola) és un continu: no ho sé!, no ho entenc!, no ho comprenc!, no puc!; aquells temuts “què?” com?, a on?, quan?, per què?, etc. la identitat, en les etapes elementals de construcció de conceptes, de coneixement i d’evolució psicològica, i sobretot en l’etapa de l’adolescència, queda profundament condicionada, ferida i llavors és quan apareixen les fugides, les desconnexions, les conductes disruptives, l’EXCLUSIÓ!
Profunda contradicció: amb la millor de les intencions, a vegades, amb algunes pràctiques inclusives facilitem situacions d’exclusió doloroses i injustes.
I llavors, si no donem respostes a les conseqüències que comporten aquestes realitats, que en moltes ocasions situa a la persona amb D.I. “fora de joc”, apareix el que el professor Montobbio anomena “la construcció del fals jo”, la falsa identitat (Jo soc el que l’altre espera que jo sigui, el que l’altre desitja que jo sigui). En aquest context, tots els indicadors de qualitat de vida de R. Schalock pateixen una davallada preocupant, sobretot el Benestar Emocional, les Relacions Interpersonals i els Drets, que queden seriosament debilitats i fragilitats. A més, apareixen situacions fictícies, desconnectades de l’autenticitat, de la realitat.
L’individu, aquí ja no és protagonista de la construcció del seu Propi Projecte de vida, (autodirecció).
Bé… aquestes Exclusions invisibles, ( Antoine de Saint-Exupéry deia “ el que és essencial és invisible als ulls”) són al meu entendre, el que dificulten practiques inclusives exitoses, reeixides i adequades. És per això que és tan important poder oferir situacions de vida, activitats i relacions amb iguals!!
I acabo, reiterant el principi, per mi fonamental, que té a veure amb no confondre igualtat amb equitat:
No hi ha pitjor desigualtat que tractar igual la diferència.
Aquestes reflexions no són un no voler pensar nous reptes i nous models (des de l’any 1940, el centre on treballo -Escola Moragas- ho estem fent contínuament!), són un toc d’alerta a no perdre algunes conquestes!! Un toc d’alerta per visualitzar aspectes profunds que no sempre estan a la “superfície” i que, al meu entendre, tenen a veure amb els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual a tenir reptes educatius i propostes d’activitats escolars en sintonia amb les seves necessitats, no amb la dels altres; a poder construir un Projecte de Vida Propi.
En definitiva, crec que tenir en compte tot el que he intentat compartir, és col·laborar a construir un món més respectuós amb la diversitat, a garantir drets i facilitar vida amb plena de dignitat .
Jordi Lobo, Pedagog Terapeuta i Logopeda
