Quan parlem d’igualtat i diversitat com a valors centrals, fa la impressió que és una mancança el fet que hi hagi tan pocs homes treballant en el camp de la infància de 0 a 6 anys. El percentatge difereix segons els països, però hi ha una tendència clara a veure sobretot dones treballant amb els infants més petits.
L’equip editorial d’Infància a Europa avui ha demanat a un reduït grup d’homes que comparteixin les seves experiències. Malgrat que es tracta només d’un grup reduït, hi ha molt a debatre sobre el gènere, la professió i l’educació.
Set homes de diferents països van participar en una entrevista la tardor de 2021. Posteriorment hem editat l’entrevista per incloure-la a la revista.
Els set homes són: David Castillo García, de Barcelona, Catalunya; David Altimir Sans, de Vic, Catalunya; Artur Karzelek, d’Estrasburg, França; Diogo Veríssimo Guerreiro, de Beja, Portugal; Philipp Hall, de Friburg, Alemanya; Niels-Peter Henriksen, d’Aarhus, Dinamarca, i Sigurd Guldbrandsen, d’Aarhus, Dinamarca.
Què us va dur a interessar-vos per treballar professionalment amb infants de 0 a 6 anys?
Com passa sovint amb els joves, moltes vegades és per atzar que un acaba en una feina determinada, però, tanmateix, diversos dels homes expressen que ja s’havien interessat abans per fer un treball vinculat amb l’àmbit educatiu.
Diogo Veríssimo Guerreiro diu: “Quan era adolescent, em va influir molt un dels meus mestres d’escola, que em va ajudar a adonar-me que aquest era el meu camí. A la meva família també m’ocupava dels infants més petits, així que resultava natural. Tots els adults de la família confiaven en mi i em donaven responsabilitat, i això m’agradava”.
David Altimir Sans parla d’una experiència d’anys amb escoltes, des que era infant fins a l’edat adulta: “A l’escoltisme vaig descobrir la potència de l’educació, al mateix temps que descobria el que representava treballar amb infants i joves per donar forma a projectes comuns”.
Sigurd Guldbrandsen també s’hi va sentir atret aviat: ”Sempre he sabut que volia treballar amb altres persones. El meu pare també és educador i tota la vida ha treballat en un centre educatiu. Solia visitar-lo a la feina i quan em vaig fer gran, de vegades jo també hi anava a treballar. La meva mare també és educadora, així que suposo que és alguna cosa de família. En un moment donat vaig considerar seriosament estudiar història o potser alguna llengua, però les oportunitats laborals eren massa escasses. Per a un home és fàcil aconseguir feina com a educador”.
Niels-Peter Henriksen va arribar al món de la pedagogia d’una manera menys convencional: “Després de quinze anys com a humorista autònom, necessitava un canvi. Sempre m’ha interessat la pedagogia, així que em resultava natural; i hi ha força similituds entre les dues feines. Vaig començar a plantejar-me convertir-me en educador cap als vint i pocs anys. Vaig treballar com a auxiliar en una escola infantil i em va semblar una bona feina i interessant. És força habitual que els joves de vint anys a Dinamarca treballin com a auxiliars a escoles infantils. I allí vaig agafar-hi gust. Ara soc totes dues coses, actor i educador.
D’aquestes respostes es desprenen moltes circumstàncies que cal canviar si volem que hi hagi més homes mestres. Artur Karzelek ho elabora així: “Estic convençut que estem veien un canvi positiu en la societat pel que fa a la igualtat, però no sembla que afecti l’educació infantil. Una de les raons per les quals al camp de l’educació infantil hi manquen homes és que l’educació no es presenta com una opció per als joves quan se’ls assessora sobre les opcions professionals. El fet de presentar-los aquesta opció crec que ajudaria molt a animar-los a plantejar-se treballar amb infants”.
En diversos països és possible treballar en escoles infantils fins i tot si no tens la formació. Això permet fer-se una idea de la professió i pot ser que dugui algunes persones a fer el grau d’educació. Philipp Hall descriu la seva via vers la professió: “Per a mi era important formar part d’una professió on estigués en contacte amb la gent. I una professió que em permetés treballar tant en interiors com a l’aire lliure. Quan vaig acabar l’escola, vaig fer un any de voluntariat social en un centre infantil, i després vaig decidir fer el grau d’educació social”.
Un equip professional mixt pel que fa al gènere es considera beneficiós per als infants, que, d’altra manera, creixerien en entorns on només hi hauria dones. I que sigui mixt també és considerat un valor per part de l’equip professional.
Amb les respostes a les entrevistes es va fer palès que la relació de treball intern amb els col·legues es considera una part important de la feina. En concret, el debat pedagògic intern connectat amb la formació continuada externa. Els dos homes catalans van afegir a més a la llista l’orientació internacional com a component clau de la feina. En aquest sentit, la tasca pedagògica feta a Reggio Emilia, Itàlia, ha estat una gran font d’inspiració.
Quina és la part de la feina que més gaudiu? Recomanaríeu aquesta professió a altres homes?
“M’agrada inspirar els infants”, diu Niels-Peter Henriksen, i continua: “Fer-los voler descobrir coses noves. Encomanar-los la joia de viure. Dir-los que el que són i el que aporten és més que suficient; que són individus complets. Tenim una expressió danesa que es diu ‘livsduelig’, que significa ser un mestre de la vida. M’agrada ajudar-los i preparar-los per ser-ho. Recomanaria aquesta feina a tothom. Però només si estàs disposat a aprendre coses noves de tu mateix i dels altres”.
A Estrasburg, l’Artur troba motivador treballar amb una multitud diversa de famílies, pares i infants. L’Artur és el director d’una escola infantil i li agradaria que hi hagués més homes en aquest àmbit. Moltes criatures aprecien la presència masculina. Els infants valoren molt un dels voluntaris que treballa a l’escola i sovint volen passar tot el dia amb ell.
Treballar com a educador abasta moltes facetes, com indica la resposta de David Castillo García: “És difícil triar-ne una sola, perquè totes són necessàries i complementàries. Un ventall que va des del diàleg amb un infant o un petit grup d’infants fins al treball de reflexió que es genera amb les companyes de l’equip, i el diàleg imprescindible amb les famílies”.
En Sigurd continua: “Per a mi, la millor part de la feina és quan veig que té sentit. El fet que un infant amb certs problemes pugui desenvolupar-se enormement en un període de temps curt quan està envoltat de professionals atents. Recomanaria la feina a certes persones, però també soc conscient que no és per a tothom. Cal ser pacient i no estic segur que tothom en sigui capaç”.
Després de vint anys en aquest àmbit, en Diogo encara diu: “Em sento molt afortunat de poder fer el que m’agrada. Com en qualsevol altra professió hi ha reptes i moments menys positius, però tenir l’honor de ser part de les vides d’aquests petits humans, mostrar-los com funciona el món, intentar comprendre plegats, pensar com fer-ho millor, deixar-los espai per desenvolupar-se i ser ells mateixos, mostrar-los els efectes positius de formar part d’una comunitat. M’agrada embrutar-me les mans i la roba amb ells mentre busquem animals i insectes sota les fulles al bosc, mostrar-los els edificis i les cases belles del municipi, ensenyar-los coses sobre l’entorn on creixen, per tal que en tinguin una millor cura. És molt gratificant. Sens dubte recomanaria la feina a altres homes! La majoria d’homes que conec que treballen amb infants se senten feliços de la seva feina. I el mateix pel que fa a les companyes dones, però en el cas dels homes hi ha certs reptes específics que cal afrontar”.
El punt més motivador per a en Philipp és l’alegria de ser capaç de seguir el desenvolupament dels infants i el progrés del seu aprenentatge. Els infants són francament agraïts, i és una emoció positiva per a qui treballa com a educador.
Segons vosaltres, la vostra feina és diferent de la de les companyes dones? I és diferent la manera en què els infants interactuen amb vosaltres o amb les companyes dones?
“No hi ha diferència!”, diu Niels-Peter Henriksen. “Som iguals, però, clar, alguns infants venen a mi per a certes coses i a les companyes dones per a d’altres. Tanmateix, això no té a veure amb el gènere sinó més aviat amb qui som com a éssers humans.”
En Sigurd afegeix: “Jo no veig cap diferència. La descripció de la feina i les tasques que resolem són pràcticament iguals. Canvio tants bolquers com les meves col·legues”.
En Diogo diu: “En absolut. Evidentment, hi ha diferències fisiològiques entre nosaltres, però la ciència ens ajuda a demostrar que aquestes limitacions són detalls menors. No veig diferència en la manera com els infants interactuen amb mi i amb les meves companyes”.
En David respon: “En absolut, de les diferents responsabilitats que he pres al llarg de la meva trajectòria fins a aquest moment (mestre de suport, tutor d’aula, coordinador pedagògic, director i cap d’estudis), la feina ha sigut sempre la mateixa que la de les companyes que desenvolupaven la mateixa tasca. Penso que els infants interactuen amb els adults des dels vincles i les experiències que han viscut des del moment de naixement, de forma que no crec que tots els infants actuïn de forma diferent amb mi pel fet de ser home. De fet, no crec que sigui una qüestió de gènere, sinó de relacions i vincles entre persones”.
En Philipp inclou certs trets que sovint s’assenyalen pel que fa a la relació entre homes i infants: ”Els infants sovint m’atorguen un paper de pare. Els agrada divertir-se amb mi i amb altres companys homes. Els més petits sobretot gaudeixen enfilant-se damunt meu perquè els llanci enlaire. També els agrada lluitar amb mi i vèncer un ’home gros i fort’. Sovint se m’adrecen amb els temes estereotípics masculins i volen jugar a futbol, construir grans volcans, fer fogueres o picar amb el martell al banc de treball. A mi m’agrada fer tot això, però no ho veig com una cosa típica d’home o dona”.
Aparentment, hi ha certa ambigüitat en les respostes a aquesta pregunta. D’una banda, s’assumeix clarament que els homes i les dones poden participar en l’educació dels infants en igualtat de condicions. No hi ha raons biològiques que indiquin una diferència en l’estatus dels dos sexes pel que fa a l’educació. Això no obstant, hi pot haver formes d’expressió culturals que històricament s’han vinculat als homes, com descriu en Philipp. Tanmateix, destaca que també és possible i legítim que les dones participin en activitats que tradicionalment han estat reservades als homes. Sembla que els rols dels homes i les dones com a pares i mares i com a professionals de la cura estan canviant.
Quins són els reptes més importants que us trobeu com a educadors infantils?
Artur: “No veig tants reptes. La meva experiència és que la majoria d’homes estan llestos per acceptar que els homes haurien de formar part de la quotidianitat dels infants. Els pares amb què interactuem tenen una visió positiva d’això, però les famílies amb visions més radicals o tradicionals poden estar-hi menys obertes. Amb tot, no és el cas de les famílies de la nostra escola”.
David C.: “En la meva experiència he trobat sobretot reconeixement i reforç positiu per part de les persones que m’han envoltat. Tot i això és cert que sovint hi havia una primera reacció de sorpresa quan deia que treballava en una escola bressol”.
En Philipp assenyala que “moltes criatures, abans de començar l’escola només tenen contacte amb altres infants i les seves mares i, per tant, no estan acostumades que se’ls adrecin homes. Sovint aprenen dels seus pares que no han de parlar amb persones estranyes, i sobretot amb homes estranys. Aquesta visió pot complicar el primer encontre”.
Durant molts anys, els països escandinaus, en comparació amb la resta d’Europa, han experimentat un augment del percentatge d’homes que treballen amb infants. Molta gent s’ha acostumat que també hi hagi homes a les escoles infantils. Aquesta és segurament la raó que els dos homes danesos de l’entrevista assenyalin el sou i la plantilla com els majors impediments.
Niels-Peter: “Els sous baixos i el fet que no hi ha prou adults formats per ocupar-se dels infants perquè puguin tenir la millor quotidianitat possible a l’escola”.
Sigurd: “Crec que els majors obstacles per a mi són els mateixos que per a les companyes dones: hi ha molta feina i responsabilitat però poques mans”.
Portugal té una altra història de construcció d’un estat del benestar i això es reflecteix en la resposta de Diogo: “Quan vaig començar a treballar no va ser una època fàcil. Al principi, a molta gent els resultava estrany –entre altres als pares i les mares– que un home compartís la responsabilitat de l’educació dels seus fills. Això no obstant, els directors de l’escola on treballava van acceptar el repte. Avui tothom s’ha acostumat a veure’m pel carrer amb criatures, i ja no els sorprèn. Molta gent ens somriu, alguns fins i tot em pregunten si soc l’educador, altres aplaudeixen i m’agraeixen la feina; sembla que els alegra veure un home assumint aquesta mena de responsabilitat”.
En la vostra opinió, de quina manera ser un home que treballa en el camp de l’educació infantil contribueix a augmentar el nivell d’igualtat?
“És molt important que els infants tinguin l’oportunitat de reflectir-se en tots els gèneres, per tal que puguin descobrir per ells mateixos qui són”, diu Niels-Peter. I David C. afegeix: “Tradicionalment la infància i les dones han sigut maltractades per una societat patriarcal en què no se’ls ha donat el valor que tenen. Penso que la presència de mestres (homes) contribueix a aportar una certa normalització del paper de l’home respecte de la cura i l’educació dels infant més petits, obrint altres possibilitats. Com a director d’una escola, he posat molta cura a reunir un grup de professionals divers pel que fa a cultura, ètnica i gènere. Em porta moltes sorpreses, com el dia que la dona que fa la neteja va trucar per dir que estava malalta i no podia venir. Estava molt preocupada, perquè no creia que un home pogués fer la seva feina. Seria capaç de fer-ho bé?”
En Philipp ha notat que “la professió està devaluada per part de generacions més grans, sobretot per part d’homes de professions artesanals ’masculines’. Segons ells, és una professió de dones. Tot i així, els pares de l’escola estan contents de tenir-hi un home treballant”.
En Diogo respon que “sí, sens dubte”, quan se li pregunta si el fet que hi hagi més homes en el camp de la infància incrementarà el nivell d’igualtat, i afegeix: “Un home que treballa en una escola infantil mostra a l’entorn que no és una qüestió de gènere o d’orientació sexual. Té a veure amb les persones que es preocupen pel món d’avui i pel món que volen veure en el futur; un món ple d’oportunitats i ple de drets i obligacions vers els altres. Un home que treballa en una escola infantil i una dona que condueix un autobús mostren a tothom que el gènere és essencialment una construcció social. La divisió tradicional de gènere ha creat limitacions absurdes que hem de canviar per tal de ser més lliures, més responsables i feliços. Es tracta bàsicament d’això”.
Claus Jensen, editor danès d’Infància a Europa avui
