Reflexionem prou sobre com ens posicionem davant dels processos de transformació a les escoles? Som del tot conscients dels nostres esquemes mentals previs a l’hora de repensar els nostres centres?
Sovint, quan un equip decideix impulsar algun canvi transversal i profund a les aules, els claustres passen per una fase de desequilibri (i fins i tot de balcanització si no es va amb compte) on tot és blanc o tot és negre (amb algun gris conformista…). La sala de mestres es polaritza i apareixen els que de seguida s’inspiren en pràctiques educatives i formes d’organitzar-se que han descobert en tours de turisme pedagògic (de vegades només a través de Pinterest), i els que, portats per una mirada determinista, no veuen gens clar que s’hagi de moure una sola coma del projecte educatiu, abanderats per “abans aprenien més!”.
El temps que l’equip es regali, acabarà sent un dels factors determinants en la consolidació o no d’un canvi profund i consensuat a l’escola.
Possiblement, el que passa en aquests casos, és que no s’ha dedicat el temps suficient a contrastar evidències ni a compartir prou significats al voltant del canvi a debatre. De fet, el temps que l’equip es regali, acabarà sent un dels factors determinants en la consolidació o no d’un canvi profund i consensuat a l’escola.
És infinitament important que les persones i els equips siguin plenament conscients dels propis esquemes mentals previs a través dels quals interpreten i regulen les seves percepcions sobre un tema.
Generalment, els claustres o intercanvis pedagògics s’acaben convertint en una pluja d’opinions a favor o en contra de certs canvis i acaben desembocant en reunions de teràpia grupal on la culpa sempre és del sistema, de les famílies o de les “pantalles”.
És per això que és infinitament important que les persones i els equips siguin plenament conscients dels propis esquemes mentals previs a través dels quals interpreten i regulen les seves percepcions sobre un tema. Evidenciar-los, probablement els porti a una reflexió més crítica i significativa al voltant dels canvis que es volen realitzar (o no) a les escoles. En el fons, potser, el primer que ha de canviar un centre, no és pas cap pràctica metodològica ni cap manera d’organitzar-se, sinó justament, la cultura d’aprenentatge i avaluació amb la qual s’enfronten als canvis.
Però, i com fem possible una transformació cultural? Òbviament, un canvi cultural d’aquestes dimensions no passa d’un dia per l’altre i, accelerar-lo, pot ser de fet, contraproduent. En el fons estem parlant de que els equips han d’aprendre a viure en un procés d’indagació i aprenentatge constant que provoca, en algunes persones un desequilibri que no és sempre fàcil de portar.
A tall d’exemple, proposo algunes pràctiques portades a la pràctica en primera persona que han resultat prou eficients per mirar de sostenir aquesta sensació d’error en el sistema constant.
- Tenir clar el propòsit i “escoltar” bé el context: hem de saber, què, com i per a què fem els canvis, però a l’hora hem de saber contextualitzar-los a la nostra realitat educativa. No tot serveix a tot arreu. Si no ho fem, correm el perill de ser una escola “patchwork” (feta de retalls bonics però que no ens escalfa).
- Temps per a la presa de decisions reflexiva: els equips, en tant que aprenents en un ecosistema d’aprenentatge, han d’estar en el centre de control de la presa de decisions (també els infants i les famílies però no és el tema d’aquest article) i això requereix temps. No podem pensar que un canvi profund serà possible en un o dos cursos i cal dedicar temps a la “sincronització” dels rellotges vitals.
- Respecte pels “savis de la tribu”: Els claustres són plens de mestres amb molta experiència que fa anys van dissenyar escenaris d’aprenentatge a partir de la reflexió i carregats d’amor. Cal tenir-los en compte i fer-los partícips de la re-evolució que l’equip decideixi fer d’allò que ells i elles van teixir.
- Consciència i metacognició: Qualsevol canvi o transformació en uns centres constitueix un aprenentatge, i per tant, requereix de temps per a la metacognició i la recollida d’evidències, Això permetrà a l’equip allunyar-se de les falses aparences i de les opinions “barates” i “gratuïtes” que alimenten monstres i unicorns.
- Comunicació i diàleg: Crear un clima preventiu de treball en equip és fonamental per a que les idees de transformació es consolidin en realitats. El procés d’aprenentatge portarà a l’equip al desequilibri i a la dissonància cognitiva, i només un equip cohesionat amb cultura indagadora superarà aquesta sensació de desequilibri en el moment de prendre decisions.
- Mentalitat de creixement i indagació: el petit Austin ha de ser l’inspirador d’aquesta mentalitat. Treballar en versions millorades i pensar que “sempre és un bon començament”.
- Recollir evidències: Documentar els processos d’aprenentatge realitzats per l’equip de la mateixa manera que fem amb les carpetes d’aprenentatge a les aules, esdevindrà una constatació de si el canvi s’està produint o no. En aquest mateix sentit, fer servir documents com la PGA o la Memòria (que sovint convertim en tràmits burocràtics) poden ser una bona manera d’entrar en un espiral avaluatiu infinit.
- Intercanvis pedagògics dissenyats deliberadament: No qualsevol intercanvi pedagògic serveix per aprendre profundament (que en definitiva és el que volem). Cal dissenyar bé els escenaris pedagògics adreçats a l’equip docent, de la mateixa manera que tenim molta cura quan ho fem amb els infants. Cal dedicar temps a l’evocació (on ens havíem quedat?), a compartir significats (estem dient això?), a atendre les emocions (com ho esteu sentint?) i a la metacognició (què estem aprenent i perquè era important?). Modelar i oferir dinàmiques de feedback constructiu i honest (com els amics crítics, per exemple) també ajuden a que la regulació de percepcions (de vegades massa tensa) serveixi per aprendre i construir plegades.
Viure en el desequilibri és molt emocionant i és l’única manera d’aprendre amb sentit.
Malauradament, tot i tenir en compte tot això, el sistema, de vegades s’encarrega de posar molt difícil les coses als equips que volen aprendre (canvis en la plantilla, una avaluació docent revisable…) i els obliga a fer un sobreesforç que sovint és esgotador. Viure en el desequilibri que suposa passejar en un nomadisme etern (com els meus estimadíssims pingüins de l’iceberg de Kotter!) no és senzill, i sí, cansa, però és molt emocionant i és l’única manera d’aprendre amb sentit.
