Font: Gorka Goitia
Parlar de drets és quelcom molt gran.
Implica una gran responsabilitat perquè darrere el compliment dels drets hi ha algú que hi vetlla i s’hi compromet.
Per tant, parlem de compromís i responsabilitat. Dos dels grans deures de la persona educadora.
On queden doncs frases del tipus “sóc mestra perquè m’agraden els infants” o “me’ls estimo molt”?
Educar és estimar?
Quan parlem d’educació hem de parlar d’amor?
Cal estimar molt per ser una bona mestra?
Si l’educació es mou a partir de l’amor, va condicionada a les expectatives.
Estimar pot ser quelcom senzill; les relacions humanes de proximitat ens acaben transportant moltes vegades, sense premeditació, a estimar. Estimem a la família, als amics, fins i tot als veïns o als companys de feina o fins i tot a aquells que coneixem únicament des de les xarxes socials.
La paraula amor està banalitzada; en alguns contextos educatius, fins i tot pervertida.
Educar únicament des de l’amor porta implícites les creences individuals de cada persona i totes les pràctiques que es duen a terme en la vida quotidiana de l’escola estan definides des de l’amor i fonamentades en un concepte íntim del qual significa estimar i, per tant, educar.
”… Potser perquè t’estimo molt faré que t’acabis tot el menjar del plat… no et deixaré aixecar de la cadira perquè et concentris en fer la feina… Hauràs de demanar perdó a qui molestis, hauràs de compartir les joguines o et faré fer un petó a qui jo digui en el pro de ‘has d’estimar als teus amics’…”
Ens van ensenyar que l’amor mou muntanyes, però en el context educatiu, hem de parlar d’amor?
Si l’amor mou l’escola, cal una mestra? O només una persona que estimi?
Si l’educació es mou a partir de l’amor, va condicionada a les expectatives. És l’amor líquid de Zygmunt Bauman el que es concentra en les expectatives de satisfacció per tot allò que l’altre ens proporciona.
Estimarem més o menys en funció d’allò que esperem de l’altre?
O potser d’allò que ens ofereixi?
Fonamentar l’escola i l’educació en l’amor comporta massa riscos.
L’amor només ens transporta a un enlluernament de les meravelles. El rigor, en canvi, ens genera interrogants per anar de les certeses a les incerteses i viceversa.
Si el rigor és un dels fonaments del projecte educatiu, la formació serà viva i permanent; i la responsabilitat i el compromís seran actituds de fermesa i de continuïtat dins la nostra tasca professional. Una mestra serena, propera i amable oferirà una educació respectuosa des del rigor i no des de l’amor.
Sense rigor no hi ha possibilitat de canvi, de transformació ni de millora educativa. Només el rigor ens portarà a la interrogació. I tenim el deure d’oferir una educació de qualitat, en un context planificat, dins un temps definit i amb un acompanyament concretat. Per tant, res és casual ni fruit de la casualitat o de l’estimació cap a la infància.
Arriba novembre i parlem de nou dels drets dels infants. Sabem que vetllar pels drets dels infants no és tasca senzilla i fer-ho únicament des de l’amor pot deixar la reflexió arraconada.
L’amor només abraça, el rigor embolcalla de responsabilitat. Fa del deure un compromís ferm i de la feina de mestra un valor educatiu indispensable.
No n’hi diem amor. Atrevim-nos i parlem del deure que ens pertoca.
L’escola ens trasllada aquesta responsabilitat d’educar als infants, per tant, en tenim el deure, no ho fem per amor!
Fem-ho perquè ho devem a la infància.
Eva Sargatal, novembre 2022
