Feia temps que ho intentàvem, però el dia a dia, les vides, la pandèmia i els enormes malabarismes que hem de fer les escoles per visitar-ne d’altres ens ho havia posat difícil.
La perseverança, però, és una de les nostres virtuts, així que aquí estem: un matí qualsevol del mes de maig a les portes de l’Escola Francesc Aldea de Terrassa, mirant com la Lara, mestra i ara també directora, parla amb les famílies i els nens i les nenes a la vorera del carrer on hi ha l’escola. «Això ens ho ha portat la pandèmia, però ja ens ho quedem», ens dirà després.
Feia un temps que seguíem l’espectacular treball en educació literària que es fa en aquesta petita escola de l’extraradi de Terrassa. Havíem sentit parlar Lara Reyes algunes vegades (1), l’havíem llegida (2). A través de les xarxes també havíem pogut entrar una mica a l’escola i havíem conegut alguns projectes interessantíssims que estaven portant a terme en relació amb l’educació literària de la comunitat. I també l’havíem sentit parlant a Les Talpetes, un grup de nois i noies que actualment tenen vint-i-un anys i que representen l’inici de tot plegat (3).
L’escola Cesc Aldea és un centre d’una línia situat al barri de Can Parellada, a la ciutat de Terrassa. Un barri perifèric, envoltat d’indústries i grans magatzems, allunyat del centre de la ciutat. La situació geogràfica i la realitat immobiliària han fet que a la zona s’instal·lin majoritàriament famílies amb un nivell socioeconòmic i educatiu mitjà-baix. Al barri no hi ha cap biblioteca pública, i l’única opció de comprar llibres a la zona són uns coneguts grans magatzems.
Fa uns anys va arribar a l’escola una mestra que va creure que el més important que podia fer amb aquells nens i nenes, que després es dirienLes Talpetes, era llegir i compartir bones històries. I el seu entusiasme, el seu rigor acadèmic i professional, la seva constància i el que feien els nens i les nenes amb allò que els oferia van anar fent-se grans, contagiant-se… I de mica en mica, i com es fan les grans coses, entre tots i totes, aquesta escola de Terrassa s’ha anat convertint en «comunitat lectora».
No ha estat fàcil. Al darrere hi ha una història d’anys de treball constant, de complicitats, i també de gestionar resistències, algunes associades a les mateixes inèrcies del sistema. Anys també de moltes, moltíssimes, històries, llibres i converses.
«la defensa de la tradició consisteix en la preservació del foc, no en l’adoració de les cendres».
Passejar per l’escola amb la Lara i la Virtu, mestres i membres de l’actual equip directiu, és un plaer. Van teixint el relat de qui són i el que volen ser a partir de la materialitat dels detalls, dels racons, els gestos, les creacions, els llibres i les imatges que veiem a les parets. I, sobretot, a partir del que veiem en l’ecosistema viu de les aules: mestres llegint en veu alta sota la mirada embadalida d’uns infants mig endormiscats encara, dues nenes a una catifa mirant un àlbum il·lustrat mentre esclaten en una rialla compartida que inaugura el dia, altres regirant en les biblioteques d’aula, recomanant-se llibres amb una capacitat d’anàlisi i argumentació que meravella, i una nena de set anys que s’apropa amb un Ottolina (4) a les mans i em diu: «Saps què? El senyor Munroe s’assembla una mica al meu gos.»
A la porta de l’escola hi ha uns sofàs i una selecció de llibres per llegir que canvia mensualment. «Cada matí venien famílies voluntàries a llegir una estona als nens. No als seus, a altres. Però la pandèmia ens ho va trencar, això, i ara de mica en mica ho anem recuperant.»
Des de principis del 2019 el món s’ha vist sacsejat, i això ha representat un repte enorme per a la societat en general i per als centres educatius en particular, tant pel que fa a la gestió com a la concreció i el desenvolupament dels projectes educatius. En la primera fase de la pandèmia, els confinaments van posar en relleu el paper clau de l’escola com a palanca de transformació social i garantia d’equitat, i, dit sigui de passada, també es va posar de manifest la falta de recursos estructurals en molts àmbits. En recuperar la presencialitat, amb la subordinació a les excepcionals mesures sanitàries es corria el risc de retrocedir a una aproximació individual i individualista de l’aprenentatge i a fer seriosament malbé els vincles que ens uneixen com a comunitat. «L’escola no és el lloc on aprenem, és el lloc on aprenem junts», diu Meirieu, que també parla del «deure de resistir (5)». Escoltant la Lara i la Virtu, penso en tot això.
No tot el que passa al Cesc Aldea gira al voltant de la literatura, però en l’aire que es respira hi ha històries i l’enorme plaer de compartir-les. Cada matí comencen el dia llegint, i cada mestra fa lectura diària en veu alta. S’emprenen projectes literaris, i en cada aula hi ha una acuradíssima selecció de llibres il·lustrats, novel·les, llibres de coneixements, poesia…
Cada setmana, en cada grup, es dedica una estona a compartir els contes, els àlbums i les novel·les que s’han llegit, i nosaltres tenim l’enorme privilegi d’assistir a una d’aquestes converses, en què nois i noies de quart de primària presenten les seves lectures als companys i companyes amb una capacitat d’anàlisi que meravella, no únicament per com han après a analitzar les obres, a mirar-les, a dotar-les de sentit posant l’atenció en el tipus d’il·lustracions i el paper que juguen en la història, en la veu narrativa o el tipus de final, entre d’altres, sinó també per la cultura literària que demostren i les connexions que estableixen amb altres obres, autors i autores, i també amb el que han dit els seus companys i companyes respecte a aquestes i altres històries. Meravella també la capacitat de la Lara per fer de«jardinera i ser alhora garant dels drets del text (6)», creant l’espai i acompanyant els nens i les nenes perquè s’atreveixin a bussejar en els sentits dels textos i puguin fer interpretacions progressivament més complexes, més profundes, sobre allò que llegeixen. El fet de ser un lector cada cop més competent, i aprendre a ser-ho també a través del diàleg amb els altres, és imprescindible per desenvolupar la competència literària.
L’escena i l’absoluta admiració que em genera, que veig també als ulls de la resta de companyes de Les Vinyes, em porta a Llegir el món (7) de Michèle Petite i a aquella nit al Brasil en què ella no és capaç d’identificar cap estel, cap constel·lació que li permeti orientar-se en la immensitat de la nit a l’hemisferi sud, perquè no sap les històries que la diuen; i aleshores se sent perduda:
Hi ha diferents vídeos a la xarxa de la Lara parlant d’educació literària. Jo tinc una especial estima a la seva intervenció en les IV Jornades dels Laboratoris de Lectura (1 i 2 de juliol de 2016) que es van fer a la Biblioteca Roca Umbert de Granollers. La seva intervenció portava per títol «Discutir literatura, discutir el món» https://www.youtube.com/watch?v=zj3k2SIGq90
Colomer, T.; Manresa, M.; Ramada Prieto, L.; Reyes, L.(2018). Narrativas literarias en educación infantil y primaria. Ed. Síntesis.
Podeu escoltar el que diuen al primer Ciutat Maragda, un programa de ràdio molt recomanable dedicat a la literatura: «Com ens iniciem en la lectura?»
Riddell, C.(2008). Ottolina i la gata groga. Cruïlla.
Meirieu, P. Pedagogia, el deure de resistir. Rosa Sensat.
Munita, F. (2021) Yo mediador. Octaedro.
Petit, M. (2015). Leer el mundo. Experiencias actuales de transmisión cultural. Fondo de Cultura Económica.
Bonet, P. (2016). Tirant lo Blanch. Ed. Drassana.
Em sembla tristament significatiu que en el temari de les oposicions a professorat de secundària no hi hagi un sol tema dedicat a literatura infantil i juvenil.
Pennac, D. (1993). Com una novel·la. Empúries.
Rodari, G. (2017). Escola de fantasia. Blackie Books. Fa uns anys, partint del text de Rodari«Nou maneres de fer que els nens i les nenes odiïn la lectura», i després d’una conversa amb un grup de nois i noies, vaig escriure aquest llistat. Ara probablement canviaria algunes coses, però he volgut deixar l’original.
Petit, M. (2015). Leer el mundo. Experiencias actuales de transmisión cultural. Fondo de Cultura Económica.
En aquest sentit, la filòsofa Marina Garcés parla «de la doble experiencia de la impotencia y la estupidez que invaden y monopolizan nuestra relación con el mundo cada vez que sentimos que todo es posible pero que no podemos hacer nada» (Garcés, 1999: 15).
La cita és de Gustav Malher, però a mi me la va regalar la meva companya i amiga Marta Torelló.
Grup de Recerca de literatura infantil i juvenil i educació literària de la Universitat Autònoma de Barcelona (https://gretel.cat/presentacio/).
Algunes de les obres que a mi m’han resultat més interessants i útils: Chambers, A. (2015). Dime: los niños, la lectura y la conversación. Fondo de Cultura Económica. Munita, F. (2021). Yo mediador. Octaedro. Colomer, T.; Manresa, M.; Ramada Prieto, L.: Reyes, L.(2018). Narrativas literarias en educación infantil y primaria. Ed. Síntesis.
Alba Rico, S.(2015). Leer con niños. Random House.
