L’abisme sempre fa por, navegar sense rumb, també. Però quedar-se quiet, sense un refugi, esperant que vinguin les tempestes encara més. No podem esperar, hem d’avançar amb uns eixos referencials, reprendre el rumb si el corrent ens ho posa difícil o si una tempesta, política, social o educativa, ens capgira tot el que havíem avançat o ancorat. Perquè les remogudes i les revoltes serveixen per desmuntar els nostres pensaments, accions i sentiments. Ens fa por perdre’ns, però encara és més vertiginós abandonar o, encara pitjor, mirar-nos al mirall i no reconèixer-nos.
Vols llegir aquest article? No esperis més i fes-te subscriptor de les nostres revistes!
