Avui en dia sabem que el fetus ja es mou dins la panxa de la mare. És capaç, per exemple, de canviar de posició o de portar-se el dit a la boca.
Sovint, quan hem deixat a un recent nascut posat còmodament al mig del cotxet o del bressol, al cap d’una estona, ens el trobem desplaçat amb el cap tocant a la vora. Això ens demostra, ja amb pocs dies de vida, que la necessitat de l’infant és moure’s. Sense que ningú li hagi ensenyat, el bebè té l’instint i la capacitat de posar en marxa els mecanismes que el fan desplaçar.
Arquegen l’esquena, mouen els braços i les cames, giren el cap. En definitiva, tots els nadons es mouen. Ara bé, ho fan tots de la mateixa manera? Les mateixes vegades? A la mateixa hora del dia? Ja sabem que no. I el motiu el trobem en els següents tres aspectes essencials:
- En primer lloc, cada infant té un cos diferent pel que fa a pes, mida, to muscular, etc. Això li atorga qualitats de flexibilitat i agilitat concretes i individuals.
- Segon, cal tenir en compte les variacions de caràcter de cadascú: bebès observadors, moguts, tranquils, persistents…
- Finalment, les circumstàncies particulars de l’entorn familiar i social fan que difereixi la manera de comportar-se i relacionar-se de cada bebè.
Així doncs, cada infant és únic i diferent. Per què aleshores ens entossudim en voler que els nens encaixin en unes gràfiques i esperem que tots aconsegueixin gatejar, seure o caminar en una data determinada? A què respon la comparativa o la competició?
Permetre al bebè i al nen petit triar de quina manera es vol moure i quin és el seu ritme per avançar, ja que ell està pendent de les sensacions del seu cos així com de seguir l’instint i la seva manera de fer.
És cert que hi ha una franja de normalitat d’adquisició de les diferents postures i desplaçaments del cos, igual que en la corba de creixement. I dins de la franja hi ha una mitjana, que significa únicament això, una mitjana, però no una data concreta i única per arribar a una postura.
Així, per exemple, els infants més precoços són capaços de seure per si sols als 9 mesos i els que triguen més ho aconsegueixen als 16 mesos. Nens que caminen sols sense ajuda ho poden arribar a aconseguir als 21 mesos d’edat i no tenen cap problemàtica en el seu desenvolupament. El que ha succeït és que s’han près més temps per a assolir-ho i així ho han pogut fer segons les seves capacitats.
Defenso la llibertat de moviment. Em refereixo a permetre al bebè i al nen petit triar de quina manera es vol moure i quin és el seu ritme per avançar, ja que ell està pendent de les sensacions del seu cos així com de seguir l’instint i la seva manera de fer.
Si pensem que cal asseure a l’infant abans que ho faci per ell sol, estem donant valor al resultat final i no pas al procés.
Un nadó que es guia per les seves pròpies sensacions, és capaç de sentir quan està cansat, quan se sent segur per a canviar de posició, quan es veu capaç d’afrontar un nou repte. Sap graduar els seus moviments i s’adapta a cada postura segons les seves possibilitats, de manera que aprèn a fer i desfer els moviments, a trobar per si sol l’equilibri en cada postura, a saber de què és capaç i també quins són els seus límits.
Si pensem que cal asseure a l’infant abans que ho faci per ell sol, estem donant valor al resultat final i no pas al procés. Ben segur que aconseguim que el bebè acabi aguantant-se assegut, però, malauradament, no és capaç d’arribar a seure per ell sol. Li hem privat d’aprendre com es fa, de manera que el fem depenent de l’adult per tornar-ho a aconseguir i, a més, hem impedit que se senti competent.
Aquest és un bon exemple que el podem traslladar a cadascuna de les diferents postures i desplaçaments que adquireix l’infant durant el seu procés d’aprenentatge del moviment.
Així doncs, per als infants és molt important que tinguin l’oportunitat de conèixer com és el seu cos, com es pot moure i quina habilitat va obtenint gradualment. Sense presses, sense forçar postures que el cos no sigui capaç de fer per si sol, sense demanar accions que el cos no està preparat per a fer i sense saltar-se etapes. Seguint el seu propi ritme, que és diferent per a cada persona, sense anar ni més de pressa ni més a poc a poc del que li és natural. D’aquesta manera, la riquesa de moviments és amplíssima, obtenen més recursos i habilitats corporals. En definitiva: són infants amb un bon equilibri, més àgils, segurs, forts i hàbils.
És necessari mantenir la flexibilitat de les articulacions, tan característica dels bebès.
És important no forçar les articulacions ni sobrecarregar-les de pes, cosa que passa si posem repetidament a un infant vertical amb el pes del cos sobre els seus peus, quan aquest té pocs mesos i ell no s’ha posat dret per iniciativa pròpia. Cal garantir la bona alineació de la columna vertebral, evitant seure a un infant abans que ell ho aconsegueixi per si mateix. Si ho fem, els músculs no tenen la força per mantenir la columna recta i aquesta es deforma per efecte de la gravetat.
És necessari mantenir la flexibilitat de les articulacions, tan característica dels bebès. Si els posem en una postura per a la qual no estan preparats, el seu cos es contreu per tal de poder mantenir l’equilibri i així es perd l’agilitat i la possibilitat de moviment fluid (una altra capacitat innata).
Reflexionem sobre si estem ajudant a l’infant a aconseguir aquell repte o si, en realitat, li estem privant que practiqui les vegades que li calgui.
És molt difícil per a l’adult, quedar-se sense intervenir. Sobretot quan veu a un infant que està provant de fer un moviment amb veritable esforç i concentració i amb uns resultats aparentment infructuosos. És tan fàcil ajudar només una mica i acabar el moviment per ell, per exemple, donant-li les mans perquè camini.
Reflexionem sobre si estem ajudant a l’infant a aconseguir aquell repte o si, en realitat, li estem privant que practiqui les vegades que li calgui per arribar a sentir que les seves cames tenen la força, la posició i l’estabilitat adequades per a decidir-se a fer el primer pas.
Uns adults que els regalin la possibilitat de sentir-se lliures, feliços i capaços amb allò que són i que desitgen.
Recordem com a referència que no hi ha cap nen sa que no camini per ell mateix. Així que, confiem en el fet que els infants poden aconseguir cada etapa del seu procés motriu. Només els cal a la vora, uns adults que hi siguin presents, que hi confiïn, que facin l’esforç de no avançar-los etapes i que els permetin assajar les vegades que els calgui. Uns adults que els regalin la possibilitat de sentir-se lliures, feliços i capaços amb allò que són i que desitgen. I sobretot, que els permetin gaudir del procés, ja que per als infants, moure’s, és un plaer.