Des del Diari de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat se’ns ofereix aquest espai d’opinió per parlar sobre els llibres sense mots amb motiu del curs «Sense paraules» que farem a la 58a Escola d’Estiu. En el curs, que condueixo amb la meva companya de departament Rosalía Clemente, es porten a la pràctica els sis tallers que es descriuen en el llibre Sense Paraules, sis tallers de lectura d’àlbums sense mots per a totes les edats (Bosch, 2020) guanyador del Premi Marta Mata de Pedagogia l’any 2019. Es tracta d’unes activitats que ajuden a conèixer millor sis modalitats d’àlbums sense mots (adaptacions de relats coneguts, relats circulars, històries basades en zooms, narracions sobre metamorfosis, àlbums corals i cròniques sobre el creixement de les ciutats) dutes a terme amb infants, joves i adults.
Aprofitarem aquest espai per aclarir quatre coses sobre els llibres sense paraules. Per fer-ho utilitzarem la típica estructura que s’usa per desmentir mites i falses creences, tot i que som conscients que aquesta fórmula pot ser un xic pretensiosa, ja que en l’àmbit de la teoria literària hi poden conviure diferents aproximacions.
NO TOTS ELS LLIBRES SENSE PARAULES EXPLIQUEN HISTÒRIES
Se sol emprar el terme àlbum com a sinònim de llibre profusament il·lustrat i s’aplica tant per relats il·lustrats, com llibres de poesia, imatgiaris, llibres de coneixements, llibres-joc… Nosaltres ens alineem amb aquells que qualifiquen d’àlbum només aquelles obres on la imatge és imprescindible per transmetre un missatge narratiu i la unitat de seqüenciació és la pàgina.
En l’àmbit dels sense mots sovint s’oblida que, a més a més dels llibres narratius (foliscopis, àlbums i còmics), també hi ha llibres no narratius (imatgiaris i llibres-joc). Els imatgiaris són catàlegs d’imatges que es reuneixen sota un mateix concepte i els llibres-joc proposen accions com cercar, deduir, percebre, combinar imatges o crear. No cal dir que hi ha llibres híbrids que combinen algunes d’aquestes modalitats, però el que és evident és que no tots els llibres sense paraules expliquen històries.
NO TOTS ELS ÀLBUMS SENSE PARAULES SÓN SILENCIOSOS/MUTS
Sovint s’utilitza les etiquetes d’àlbum silenciós o d’àlbum mut per designar els llibres que narren històries sense paraules. Qui les usa sol argumentar que no els agrada que es qualifiqui una obra per les seves carències. Aquesta qualificació és una traducció de l’anglès Silent Book que cada vegada es fa servir més en detriment de Wordless Book, que potser és menys poètica.
Quan afirmem que no tots els àlbums sense paraules són silenciosos o muts, ho fem després d’estudiar la veu dels personatges en les narracions gràfiques. N’hi ha que sí que ho són perquè els personatges no poden parlar o estan en silenci. Però, si s’observa la mímica facial i l’expressió corporal, hi trobem alguns que, malgrat que no podem sentir la seva veu perquè no hi ha paraules escrites que els acompanyin, sí que parlen (estarien silenciats). En altres casos, n’hi ha que s’expressen de forma gràfica (amb imatges icòniques o metàfores visuals). I també hi hauria àlbums on els personatges es comuniquen amb idiomes per a nosaltres inintel·ligibles. Per això defensem que no tots els àlbums són ni silenciosos ni muts.
EL LECTOR D’UN ÀLBUM SENSE MOTS NO HA D’INVENTAR CAP HISTÒRIA
Molts paratextos editorials, així com alguns educadors i mediadors de literatura infantil conviden els lectors d’àlbums sense paraules a inventar la seva pròpia història. Proposen aquesta activitat amb l’argument que aquests llibres són una eina excel·lent per desenvolupar la imaginació perquè, com que no tenen paraules, el lector té llibertat per crear el seu propi relat.
Exceptuant algunes poques obres més críptiques i enigmàtiques que es podrien classificar dins de la via introspectiva (Duran, 1993), la majoria d’autors d’àlbums sense paraules narren «una història». El lector pot narrar-la amb les seves pròpies paraules (en veu alta, per escrit…) i, com en qualsevol altra obra narrativa pot fer diferents interpretacions, però el lector no ha d’inventar-se una història d’un àlbum sense mots, simplement, l’ha de llegir.
NO TOTS ELS LLIBRES SENSE PARAULES SÓN PER A INFANTS
Encara hi ha qui entén la lectura com una escala gradual que començaria amb els llibres sense paraules i acabaria amb la lectura de novel·les. En aquesta escala, després dels llibres sense mots hi anirien els àlbums i còmics, a continuació els relats il·lustrats, després les novel·letes i, finalment, les novel·les. És a dir, s’anirien sumant paraules i restant imatges. Els àlbums sense paraules es destinarien a qui no sap llegir, perquè encara no n’ha après, o perquè no domina l’idioma (per això s’usen en l’aula d’acollida).
No hauria de ser sorprenent que els autors facin un ús exclusiu del llenguatge visual i del disseny editorial per transmetre informació, entretenir o narrar històries, ja que es tracta únicament d’una altra forma d’expressió que és totalment independent de l’edat i capacitats «lectores» del destinatari. Sortosament, la producció d’imatgiaris, llibres-joc, àlbums i còmics sense mots és cada vegada més prolífica i, ja sigui per la complexitat de la proposta, pel tema, o pels arguments en aquesta oferta no tots els llibres sense paraules són per a infants. I, com en altres expressions artístiques, n’hi ha que són exclusivament per a adults.
Per tot això, us convidem que exploreu tota la diversitat de llibres sense mots existents (no us centreu només en els àlbums), i si són àlbums, que aquests no siguin només silenciosos (n’hi ha de silenciats, imago-parlants i inintel·ligibles). Us animem també a què acompanyeu la lectura de les narracions gràfiques (i no la invenció d’històries) i que busqueu els llibres que puguin interessar els vostres alumnes (n’hi ha per a totes les edats).
EMMA BOSCH
Departament de Didàctiques Aplicades, Facultat d’Educació, Universitat de Barcelona
