Parlem de cures, un concepte que ara ressona en diferents àmbits com a idea reivindicativa. Un concepte que sentim que ens allunya de la idea de productivitat i ens ajuda a recuperar quelcom important, humà i necessari per construir-nos com a persones. Tenir cura ens apropa a la idea de relació, relacionar-nos per habitar i habitar-nos. Per construir i créixer, per transformar, aportar, recollir, escoltar, dialogar.
Quan parlem de cures a la infància ens centrem en el benestar, però què implica aquest benestar? El benestar no té a veure només en què els infants tinguin les necessitats bàsiques cobertes. El benestar implica també que l’infant se senti segur i que pugui ser protagonista dels seus processos de desenvolupament i d’aprenentatge.
La seguretat, fora de l’àmbit familiar l’haurem de cultivar a través dels moments de cures, moments d’atenció individualitzada que ens permetran anar coneixent a la personeta que tenim davant i anar teixint un vincle de qualitat. A través del moviment lliure i del joc lliure l’infant s’anirà construint la imatge de si mateix i del món que l’envolta. Per tant benestar implica el desenvolupament global de l’infant. La seva experiència global.
Coneixent com són les etapes de desenvolupament i quines són les necessitats pròpies de cada etapa podrem oferir un entorn adequat on a cada moment l’infant pugui fer des de la pròpia iniciativa. Sabem que en el joc i el moviment el nostre paper és facilitar i proporcionar, pensant i organitzant temps, espais i materials, però no intervenir-hi de forma directa. On sí que hi tenim un paper actiu és en els moments d’atenció individuals i, per tant, serà en aquests moments on tindrem la possibilitat de crear aquest espai de trobada, confiança i diàleg.
L’infant ha de ser vist, tocat, escoltat i acompanyant per poder construir-se.
Des de la pedagogia pikler, parlem d’acompanyar a l’infant en la construcció de la seva persona, oferint-li espai per comunicar, per participar i per ser protagonista d’aquest procés. L’infant ha de ser vist, tocat, escoltat i acompanyant per poder construir-se. Winnicott deia “la pell és la membrana que separa el jo del no jo” Que volem explicar i com són les respostes que volem donar? En les primeres etapes de la vida, l’ésser humà neix amb múltiples capacitats. És una època transcendental on no només es generarà una imatge del món sinó que crearà una imatge de si mateix i es teixiran les primeres experiències de relació i socialització. Les primeres experiències de l’infant influiran en la construcció del seu jo i de la seva personalitat.
Emmi Pikler, l’any 79 ja escrivia “la competència del bebè” fent referència als estudis relacionats amb les capacitats dels nounats. En aquest article, que continua servint per al debat actual, llegim la reflexió de la pediatra sobre com la criatura modularà la seva resposta i, per tant, la seva experiència segons les possibilitats que li donem i segons quin sigui el tracte, la relació que li oferim. Les seves paraules ens conviden a reflexionar sobre si volem acompanyar a créixer a persones passives o actives, si ens hi volem relacionar des de la cooperació o des de l’obediència.
Com han de ser els moments d’atenció individualitzada?
Hem de comprendre que és en els moments de cura que tenim l’oportunitat per teixir una relació real amb les criatures. Una relació de respecte cap a la seva persona. Perquè així sigui, és necessari poder veure l’infant, escoltar-lo i donar resposta a les seves iniciatives i les seves demandes. Per això, els moments d’atenció individualitzada haurien de ser moments de calma on el ritme que ve marcat per la persona adulta doni l’oportunitat a l’infant a manifestar-se de forma autèntica.
Els moments d’atenció individualitzada haurien de ser moments de calma on el ritme que ve marcat per la persona adulta doni l’oportunitat a l’infant a manifestar-se de forma autèntica.
Una de les aportacions més significatives de la mirada pikleriana és precisament la importància de pensar bé aquests moments de cura, una organització acurada que tingui en compte cada detall ens permetrà gaudir d’aquest diàleg que establim amb l’infant durant aquestes estones, un diàleg que pretén assentar les bases d’una comunicació real i respectuosa i que explica a l’infant que ell és important i que se’l té en compte.
Les professionals de la Casa Pikler ens parlen d’aquesta organització que no pretén ser un mètode, sinó un guió que doni estructura perquè després puguem sentir-nos lliures per mirar i veure de veritat els infants. L’organització doncs donarà ordre i estructura als moments de cures, però, d’altra banda, cal entendre que durant aquests moments l’educadora procurarà establir la base d’una relació de seguretat i confiança amb l’infant.
A diferència dels moments de joc, activitat autònoma i moviments, els moments de cura requereixen una cooperació entre l’infant i l’adult. La persona adulta és qui convidarà a l’infant a aquesta relació i ho farà sol·licitant la seva col·laboració durant aquestes estones. Ho farà a través del llenguatge verbal, ho farà parlant amb ell, explicant què està fent, què farà i de quina manera ho farà. Posant paraules a les seves iniciatives, a on dirigeix la seva atenció i convidant a participar explicant què n’espera.
Navegar entre la seva voluntat i la nostra en un moment de trobada que volem que esdevingui un moment de diàleg, un moment de qualitat.
Però també hi ha una comunicació que no és verbal, un diàleg tònic. En aquest sentit, l’educadora acompanyarà l’infant en els moments de cura a través d’un gest respectuós i ferm alhora. Iniciant el gest i donant la possibilitat a l’infant d’acabar-lo si així ho vol, donant espai perquè aparegui la iniciativa, i acompanyant-la. Sense oblidar quin és l’objectiu del moment de cura, i procurant retornar l’infant sempre a aquest moment present. Per tal que aquests moments siguin de màxima qualitat, hem de donar valor a l’educadora referent, que és qui podrà conèixer amb profunditat a l’infant. Hem de donar valor a la claredat en el temps, que aquest doni seguretat a l’infant, per poder preveure i conèixer el que passarà i així ser agent actiu. Hem de tenir en compte que és molt important l’organització d’espais i de materials; de com són els passos i la dansa en el moment de la trobada, de quins són els indicadors que farem servir amb el gest i les paraules perquè puguin marcaran un principi i un final, ajudant l’infant a iniciar i tancar cadascun d’aquests moments cuidant els cicles i cuidant així, el que l’infant necessita. I no només això, sinó que, aquesta organització clara i aquestes eines apreses permetran a l’educadora sentir-se sostinguda i tranquil·la i poder focalitzar l’atenció en la persona que té al davant. L’estructura ens permetrà no caminar en la incertesa i el buit, no haver d’improvisar i poder gaudir del moment, donant-nos serenitat i claredat a nosaltres i als infants. Haurem de llegir entre línies, afinar la mirada i que aquesta aprengui a escoltar el que l’infant explica amb tot el seu cos. Haurem de navegar entre la seva voluntat i la nostra en un moment de trobada que volem que esdevingui un moment de diàleg, un moment de qualitat.
Allunyant-nos del corrent d’aquest món que gira cada vegada més depresa, oblidant-nos d’estimular, provocar, fer, arribar… parem, respirem i donem temps. Amb un principi i un final clars, amb un lideratge o guia que té clar cap a on va i dona seguretat. Però amb temps per trobar-nos amb els ulls de l’altre, escoltar i nodrir-nos d’un moment de trobada on dones, reps i sempre et pots sorprendre i aprendre.
La construcció del sentiment de competència també es crearà en aquests moments. I el que està a les nostres mans és reflexionar com volem que siguin i quin valor pedagògic li donem en aquests moments.
Fem d’aquests moments de cures la possibilitat d’oferir a l’infant el fet de construir-se capaç i competent, generem amb la nostra manera d’estar i actuar una imatge amable del món.
