Mestres catalans a Llatinoamèrica

L’exili de mestres republicans el 1939 va representar la marxa un estil d’educació que es resumeix en l’expressió «Nosaltres els ensenyàvem a pensar, no pas a emmagatzemar» que em va dir, fa uns quants anys, una mestra exiliada a Tijuana. Expressió que continua tenint validesa avui dia. Bona part d’aquells homes i dones que sortiren de Catalunya encalçats per les tropes rebels a la República continuaran ensenyant als països d’acollida amb el mateix esperit que ho havien fet aquí durant els anys republicans.

I ho faran amb un ventall d’aportacions variat. A Mèxic, treballant a les escoles creades a la capital federal pel Govern de la República a l’exili; en algunes ciutats fora de la capital federal, a través del Patronato Cervantes, que ajudava a la creació d’escoles; o en experiències educatives personals.

Alguns mestres arribaran a Amèrica el 1939; d’altres més tard, en sortir de la presó franquista o en no poder resistir el nou clima sociopolític de la dictadura. Alguns treballaran a diferents països abans d’establir-se definitivament. En el cas dels que van arribar primer a la República Dominicana, ben aviat van haver d’anar-se’n perquè havien caigut en mans del dictador Trujillo.

El país americà que acull més mestres és Mèxic, que els obre les portes de bat a bat. Veneçuela és el segon. A tots els altres països hi ha constància documental de mestres exiliats treballant en diferents camps de l’educació.

El govern de la República a l’exili crea, a la capital de l’Estat, l’Instituto Luis Vives, el Colegio Madrid, l’Academia Hispano-mexicana i l’Instituto Hispano-mexicano Ruiz de Alarcón. En aquests centres, hi ensenyen Modest Bargalló, Marcel Santaló, Alfons Boix, Enriqueta Ortega, Josefina Roure, Teresa Vilasetrú, Estrella Cortics, Pilar Santiago, Josefina Oliva, Elvira Godàs i molts més. En aquests centres on treballen els mestres exiliats la majoria dels alumnes són fills de republicans exiliats.

El full informatiu de l’Instituto Luis Vives explica amb aquestes paraules el clima pedagògic d’aquests centres:

Importa estructurar el pensamiento como órgano de la ciencia y de la libre investigación personal. No son sabios o atletas lo que corresponde a la escuela producir, sino hombres capaces de serlo, si su vocación lo reclama o sus necesidades lo exigen. Esta formación supone un trabajo intelectual intenso y riguroso, el juego corporal al aire libre, el trato largo y frecuente con la naturaleza y el arte, la íntima convivencia y la cooperación en un ambiente de amplia tolerancia humana, de relación familiar, de mútuo abandono y confianza, de íntima y constante acción personal entre alumnos y maestros.

Textos semblants es poden trobar en publicacions pedagògiques de la República. Traspua l’estil de la Institución Libre de la Enseñanza, de textos de l’Escola Activa, dels discursos i documents dels governs republicans i de la Generalitat.

I l’estil d’ensenyar dels mestres en aquestes escoles com és? Martí Soler em parlava de la seva mestra, Josefina Oliva, dient:

Era una dona extraordinària. Ens ensenyava geografia humana. Recordo haver treballat durant un o dos mesos un mapa d’Amèrica on es marcaven els llocs de totes les activitats humanes d’Amèrica… també vaig fer un treball sobre Mèxic, de tot el que passava al país. A mi em semblava exhaustiu. Ens feia treballar de valent, estudiar un tema i presentar-lo a classe i respondre les preguntes dels companys… per tant, ensenyament actiu.

A més d’aquests centres a la capital federal, el Govern de la República va crear el Patronato Cervantes, el qual va ajudar a la creació de col·legis a diferents ciutats, tots amb el nom de Colegio Cervantes. A Córdoba, Torreón, Tampico, Tapachula, Mérida, etc., mestres exiliats continuen ensenyant amb el mateix estil i entusiasme que ho han fet a Catalunya. Els germans Bargés, tres mestres gironins establerts a Córdoba (Veracruz), m’escrivien els seus records i em deien:

Encara trobem molts alumnes pel carrer que ens recorden i és que hem estat mestres diferents dels d’aquí. Jo els deia: Us heu d’interessar per la premsa de Mèxic, saber el que passa a Mèxic, quines relacions té Mèxic amb el món. I els altres mestres arribaven: Bé, anem a dictar la lliçó: bla, bla, bla. Jo sempre al voltant de la lliçó que explicava, sempre tenia alguna novetat per explicar.

Antics alumnes m’explicaven com eren les classes dels Bargés: feien projeccions a l’aula, l’any 1949! Al pati feien un relleu de l’Estat de Veracruz amb sorra; estudiaven geografia llegint el diari, que informava del viatge que el president de Mèxic estava fent per països d’Europa, etc. Encara avui funciona el Colegio Cervantes a Torreón (Cuahuila) dirigit pels germans Méndez Vigatà, nets del mestre lleidatà Josep Vigatà. Aquest col·legis, a diferència dels de la capital de l’Estat, eren molt més interclassistes, perquè hi anaven força més nois i noies mexicans i alguns indis que no podien pagar la quota. La majoria, a diferència de Mèxic DF, no eren fills de republicans exiliats.

Un tercer grup de mestres present a Mèxic el configuren els freinetistes, que creen les seves pròpies escoles. La presència de mestres seguidors de Freinet és molt notable en l’exili americà. Més de la meitat del grup Batec (mestres seguidors de Freinet, estimulats i animats per l’inspector Herminio Almendros) marxen a l’exili! S’hi destaquen tres noms propis.

Patricio Redondo arriba a Mèxic el 1940 després d’una fracassada estada a Santo Domingo. Establert a San Andrés Tuxtla (Veracruz), fa escola a l’aire lliure i, més tard, crea la seva pròpia escola que funciona fins a la seva mort el 1967. L’historiador J. L. Abellán, parlant de l’exili mexicà i de Redondo, escriu: «Se le considera en México como fundador de las llamadas escuelas activas, una de las cuales, en la capital de la República, lleva su nombre. Gracias a Redondo, San Andrés Tuxtla irradió a todo el país y al extranjero nuevos estilos pedagógicos de fuerte arraigo».

Pocs anys després arriba Ramon Costa Jou, procedent de Santo Domingo (1940-1943) i de Cuba (1943-1945). Tornarà a l’illa a l’època de Fidel Castro (1960-1967). Durant la seva primera etapa mexicana és cap del sector pedagògic del Centre Psicopedagògic d’Orientació, conegut amb el nom de «la Casa sin Rejas» (una escola primària per a infants amb pocs recursos econòmics). La seva feina consisteix a «demostrar en la práctica la validez de los métodos activos en la enseñanza, entre ellos, la técnica Freinet». En la seva segona estada a la capital mexicana treballa d’assessor pedagògic de l’escola Emilio Abreu i col·labora en diferents organismes de l’Estat: Secretaria d’Educació, Consell Nacional de Ciència i Tecnologia, la UNAM; a més, publica llibres de marcat to educatiu.

José de Tapia arriba a Mèxic el 1948, procedent de França i convidat per Redondo. Inicialment treballa a l’Institut Indigenista en un programa d’alfabetització basat en el mètode Freinet; després ho farà en una escola rural. El 1964, funda l’escola privada Manuel Bartolomé Cossio, un centre que funciona a partir del diari de classe, l’assemblea, la confecció de llibres, les conferències que fan els pares i els mateixos nois, els tallers que funcionen a la tarda, el diari mural, els quaderns de geometria, les visites i sortides fora de l’escola, etc., és a dir, aplicant aquelles metodologies que ja havia practicat a Catalunya abans d’anar a l’exili.

Un altre nom propi que mereix ser destacat per la seves aportacions és el de Maria Solà de Sellarés. A El Salvador havia dirigit l’única Escola Normal per a noies a la capital. També va treballar en el camp de la cultura indígena. Posteriorment va anar a Guatemala i el 1954 s’estableix a Mèxic on, a més d’ensenyar en diferents universitats, es dedica a publicar les seves obres pedagògiques i a difondre la pedagogia Waldorf i el pensament pedagògic de Rudolf Steiner. Des de Mèxic els treballs sobre Waldorf i Steiner es difonen per altres països desvetllant l’interès dels sectors renovadors de l’educació. Maria Solà és, sens dubte, la difusora d’aquesta nova proposta educativa i escolar.

A Caracas, on van a parar força exiliats, alguns mestres hi funden els seus propis col·legis. A diferència del que passa a Mèxic, on aquestes iniciatives tenen l’ajuda econòmica del govern republicà a l’exili, als altres països les iniciatives i les ajudes econòmiques són privades. L’Instituto-Escuela la Florida el crea Bartomeu Oliver el 1940. Pensador i home de profundes conviccions pedagògiques, orienta el centre entorn de les idees de la Institución Libre de Enseñanza. Aquestes són l’eix de l’educació que s’imparteix al centre on treballaran una bona colla de mestres exiliats, alguns dels quals, amb el pas del temps, crearan les seves pròpies escoles.

L’Instituto Montessori San Jorge el crea el matrimoni format per Joan Gols i Mercè Cavagliani el 1940. L’ensenyament actiu i renovador és l’eix de l’educació d’aquest col·legi, que acollirà a les seves aules fills de catalans exiliats.

El Colegio América el patrocinen un grup de famílies de la burgesia catalana i el posen en mans de mestres exiliats. En aquest col·legi, hi treballen Maria Gili, Joan Abadies, Tomàs Bartrolí, Harmonia Dalmau, Josep Pellisa, etc. També Luis Leal, que posteriorment crea el seu propi col·legi. Aquest asturià va ser director de l’Escola Normal de Girona durant els anys de guerra. Pedagògicament, el centre tenia una orientació horaciana i feia seu el lema d’Horaci «Educar gaudint».

També s’incorpora al centre Raimon Torroja quan arriba a Caracas, el 1948, després d’haver estat depurat i passar dos anys a la presó i no poder aguantar el clima sociopolític de l’Espanya franquista. L’esperaven companys mestres amb els braços oberts. Torroja és una de les personalitats pedagògiques destacades de la Catalunya republicana. Havia treballat al Colegio Cervantes de Madrid, un centre experimental. Becat per la Junta de Ampliación de Estudios viatjà per Europa visitant les anomenades «escoles noves». El 1933, passà a dirigir l’Escola Annexa a la Normal de la Generalitat; imparteix cursos a les Escoles d’Estiu i al Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, etc. Al mateix temps va publicant llibres escolars i educatius. Al Colegio América, de tradició republicana i laica, amb un ensenyament d’alta qualitat científica amb metodologies actives, hi serà vicedirector.

Joan Campà i Claverol és un mestre d’ideologia i militància anarquista. A Catalunya va ser educat en una escola racionalista. Va treballar a l’escola Ferrer i Guàrdia, de Terrassa. Una escola activa i respectuosa amb els infants, amb classes a l’aire lliure, amb excursions, correspondència escolar, etc. Aquest estil de mestre és el que aplica a les escoles on treballa a Veneçuela. El 1938, en plena guerra, va substituir Puig Elías en la ponència de l’ensenyament primari en el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada). Després de treballar a diferents escoles a Caracas crea, juntament amb la seva filla, el 1956, l’Instituto Einstein. Les bases educatives del centre són la tolerància, la cientificitat i el respecte a l’infant. A diferència d’altres mestres, que continuen mantenint-se republicans i antifranquistes però no militen en partits, Campà continua actiu en la lluita contra la dictadura des de la seva militància a la CNT i participant en congressos internacionals.

A Maracaibo el matrimoni Barrull-Zavala, ell català i ella basca, mestres tots dos, treballen en diferents àmbits educatius: en el camp de la formació inicial dels mestres, més tard amb infants abandonats i, finalment, creant el seu propi centre, el Colegio Cervantes, destinat a educar des del jardí d’infància fins a l’entrada a la universitat. Defensors acèrrims de l’educació democràtica treballen sense parar perquè la cultura no sigui un privilegi de les classes benestants, proposen la democratització de l’ensenyament en tots els graus. A més, proposen una millora econòmica del professorat com a primer pas per a la dignificació docent; insisteixen en la necessitat de crear escoles d’adults a les ciutats i al camp per aconseguir l’alfabetització del poble. Proposen incorporar l’escola veneçolana al moviment internacional de l’Escola Activa, l’establiment del Servei d’Higiene Escolar, etc.

Herminio Almendros, l’inspector que va ser una peça fonamental en el naixement i consolidació del moviment freinetista entre el magisteri lleidatà, animant-lo i engrescant-lo a practicar la metodologia Freinet, arriba a Cuba després de ser acollit a França pel mateix Freinet. Aquesta personalitat de primer ordre en el camp educatiu treballa en el camp de l’ensenyament tan bon punt arriba a Cuba. Primer durant el govern de Batista, amb el qual no ho tindrà fàcil per les seves idees pedagògiques i polítiques. A més de treballar a diferents centres, publica una bona colla de llibres escolars. Amb el triomf de la revolució castrista col•labora activament amb el nou govern i té diferents càrrecs de responsabilitat, sempre relacionats amb l’educació. Així és nomenat director general d’Educación Rural; director de l’Editorial Juvenil; delegat de la Dirección de Enseñanza Media del Ministerio de Fuerzas Armadas Revolucionarias; assessor del Ministerio de Educación per a la formació de mestres, etc.

Ramon Costa Jou, un altre mestre freinetista, arriba a Cuba des de la República Dominicana fugint de la dictadura de Trujillo. Al cap d’un parell d’anys se’n va a Mèxic i torna temporalment a Cuba convidat pel govern revolucionari cubà el 1960. Exerceix de professor de Teoria de l’Educació i és el cap del Departament de Pedagogia de la Universitat de l’Havana del 1961 al 1967, any en què torna a Mèxic per raons de salut. Resumeix l’objectiu del seu treball amb aquestes paraules: «formar maestros y profesores de acuerdo con las necesidades surgidas a raíz del triunfo de la revolución […] Se trataba de hacer un maestro nuevo que tuviera en cuenta esencialmente las condiciones peculiares de cada niño, de cada alumno, en función del medio social», un resum molt clar de la pedagogia freinetiana.

Dolors Piera, una de les fundadores de la Cooperativa de la Tècnica Freinet, arriba a Xile procedent de la República Dominicana. Treballa en l’ensenyament privat i durant uns anys és assessora al Ministeri d’Educació per a l’elaboració de programes educatius. L’esperit i les metodologies renovadores que havia practicat intensament a Catalunya continua aplicant-les a les escoles on treballa a Santiago de Xile. Primer en una escola per a nens difícils; més tard en una escola pilot privada de jueus, Balik; després, a l’escola Andersen, on aplica les metodologies freinetianes. El seu treball a favor d’una educació activa amb un marcat to social el comparteix amb l’activitat pública de marcat to social —no oblidem que va ser una de les fundadores del PSUC—, i igualment es compromet socialment tal com havia fet anteriorment i organitza el I Congreso de Mujeres de Santiago.

Podríem continuar aquesta relació d’escoles i mestres ampliant-la. Però amb el que hem escrit n’hi ha prou per fer-nos una idea de la presència positiva dels mestres republicans exiliats en terres americanes. Una presència que portà una millora escolar amb l’aplicació de les metodologies que aquests i aquestes mestres havien fet servir a l’escola a Catalunya durant els anys republicans —i també abans i amb la inculcació dels valors de democràcia, solidaritat, etc.— que s’inculcaven a les escoles del nostre país abans de la dictadura franquista.

Una dictadura que, pel que fa a l’escola, va representar una enorme reculada i l’establiment d’una escola basada en la por, la resignació, el silenci i les bases ideològiques del nacionalcatolicisme. El que va ser riquesa per a uns va comportar pobresa per a d’altres.

Professor de Pedagogia
Universitat de Girona