Educar en temps de catàstrofes, una qüestió de responsabilitat
Travessem una profunda crisi climàtica que afecta tot allò que és viu; també els éssers humans, que la pateixen d’una forma asimètrica i desigual. La crisi no té solucions merament tecnològiques, sinó que requereix transformacions profundes en la manera de relacionar-nos amb la natura i entre les persones. L’educació té un paper fonamental en aquesta transformació. No es pot continuar educant com si no passés res.
El desafiament de l’emergència climàtica
Aquest any es compleix el cinquanta aniversari de la publicació de l’informe que va dirigir Donella Meadows i que va afavorir el Club de Roma sobre els límits del creixement. En aquest document es va advertir sobre la inviabilitat del creixement permanent de l’economia en un planeta que tenia límits físics. No es va escoltar. I la humanitat ha arribat al 2022 submergida en una crisi multidimensional i global que posa en risc el sosteniment dels ecosistemes que possibiliten la vida, dificulta la garantia dels drets humans per a amplis sectors de la població i la supervivència de molts éssers vius, inclosa una bona part dels humans.
Vivim una cruïlla històrica marcada per l’emergència climàtica, el declivi d’energia i minerals, l’empobriment generalitzat i la reculada generalitzada en matèria de drets humans, tant individuals com col·lectius.
D’entre els problemes que afrontem, el canvi climàtic és el desafiament amb més risc de transformar-se en incontrolable. El consens científic alerta des de fa dècades de les repercussions negatives que aquest escalfament té per a la vida tal com la coneixem. El canvi climàtic s’interconnecta amb la crisi de materials i energia, així com amb els importants conflictes ecològics distributius que s’associen a la seva extracció, la contaminació massiva d’aigües, aire i territoris, la pèrdua de biodiversitat, els esdeveniments climàtics extrems o les sequeres prolongades. Cal mitigar les seves causes, però també adaptar-se als seus efectes ja irreversibles. És un fenomen global i afecta a totes les comunitats, humanes i no humanes, i als ecosistemes.
L’economia i la societat són eco dependents, i per això la crisi ecològica s’ha convertit en un agent que condiciona els metabolismes socials, generant problemes i tensions: economies fràgils i dependents de sectors intensius en l’ús de recursos declinants i/o contaminants, pobresa energètica, hídrica i alimentària, explotació del treball de reproducció social realitzat majoritàriament per dones, generalització de la precarietat estructural, violències de diversa naturalesa, racisme estructural, migracions forçades, guerres i expulsions… En aquesta equació s’acostuma a dir que la humanitat és responsable i també víctima, si bé hem de recordar que no es tracta de tota la humanitat la que ha posat en marxa i s’ha beneficiat dels beneficis dels estils de vida més intensius en recursos i contaminants. Hi ha amplis sectors de la població que han contribuït en molta menys mesura, però que ara són els més afectats i desprotegits.
El 25 de setembre de 2015, els responsables dels governs mundials van adoptar un acord – els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) – que constituïa una crida universal a l’acció per posar fi a la pobresa, protegir el planeta, afrontar de manera decidida la mitigació i adaptació davant el canvi climàtic i millorar les vides de les persones d’arreu del món. Es tracta d’una agenda d’objectius i fites integrals que tenen com a horitzó l’any 2030. De moment, però, més enllà de declaracions i de l’indubtable esforç d’algunes institucions i dels moviments socials, no s’està donant una resposta que permeti tenir l’esperança d’assolir un futur que no deixi moltes persones enrere.
El problema de fons és que no es vol mirar el conflicte estructural que enfronta societats atrapades per la religió civil del creixement amb un planeta translimitat i en ple procés de canvi. Tot i la manifesta profunditat d’aquestes crisis, les seves causes estructurals i les solucions passen, políticament i socialment, inadvertides per a la majoria de les persones. Una societat analfabeta en l’àmbit ecològic, reacciona a algunes de les seves manifestacions puntuals – pandèmies, tempestes, incendis o inundacions – però es mostra incapaç d’explorar formes alternatives d’organitzar la reproducció social.
Si es considera la supervivència digna com un objectiu crucial per a la política, cal avançar en les transformacions profundes econòmiques i culturals que es necessiten. No tenim un problema que es pugui resoldre només amb tecnologia. Tenim un important problema cultural. Hem construït una manera d’entendre la vida que ha donat l’esquena a la natura i als vincles i les relacions humanes; que ignora que la vida humana se sosté a partir de relacions de ressò i interdependència.
Reconèixer les relacions d’ecodependència ens porta a prendre consciència de la naturalesa limitada de la biosfera. Hi ha nou límits planetaris en els processos biofísics que són fonamentals per garantir la continuïtat dels processos naturals. Aquests nou límits, interdependents entre ells, marquen el camp de joc dins dels quals la humanitat pot desenvolupar-se amb certa estabilitat. El fet de sobrepassar-los condueix a una situació de creixent incertesa, desencadena canvis a gran escala i velocitat que poden conduir a establir altres condicions naturals menys favorables per a la vida humana. Aquests límits fan referència al canvi climàtic, el ritme d’extinció de la biodiversitat, els cicles del nitrogen i el fòsfor, l’esgotament de l’ozó estratosfèric, l’acidificació dels oceans, la utilització d’aigua dolça, els canvis d’ús del sòl, a la contaminació atmosfèrica per aerosols i a la contaminació química (plàstics, metalls pesants, alteradors hormonals, residus radioactius, etc.,). Actualment, sis d’aquests nou límits estan globalment sobrepassats.
A més, cada ésser humà té una profunda dependència envers altres éssers humans i de les comunitats on s’insereixen. Aquesta segona dependència ve donada pel fet inevitable de ser éssers vulnerables, encarnats en cossos permanentment necessitats – sobretot en alguns moments del cicle vital com la infància, la vellesa, els moments de malaltia o tota la vida per a moltes persones diverses funcionals – de cures, atencions, afectes, aliments, energia, salut, educació o aigua. Sense satisfer aquestes necessitats –que històricament han estat ateses majoritàriament per dones– la vida no se sosté.
L’enfocament de la sostenibilitat de la vida fa referència a la profunda relació que existeix entre allò econòmic, allò social, allò quotidià i allò ecològic. Encara la política pública i l’economia des d’una perspectiva diferent, posant al centre de l’anàlisi les relacions d’ecodependència dels éssers humans i les societats en relació a la natura, i els vincles entre persones i entre persones i institucions que permeten garantir la reproducció quotidiana i generacional de la vida.
L’avenç cap a un model en què la vida humana digna es pugui sostenir ha de tenir en compte l’ecodependència i les necessitats humanes de manera simultània. Pel que fa a les polítiques públiques, es tracta de reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la petjada ecològica, alhora que es prioritza la satisfacció de les necessitats materials per a totes les persones. Sostenibilitat ecològica, cures i justícia social han d’anar de la mà.
No es pot continuar educant com si no passés res
Abordar l’emergència climàtica i energètica exigeix encoratjar comportaments efectius, coherents i proporcionals a la gravetat de la situació. Una acció que cal mantenir en el temps i que cal estar guiada per principis d’equitat, justícia i democràcia.
Els canvis que cal realitzar comprometen i afecten els estils de vida, els imaginaris sobre el benestar i el progrés i la manera com els pobles i les societats conceben la vida en comú. Aconseguir la involucració d’una part significativa de la població, i desenvolupar una cultura de responsabilitat, és a dia d’avui una tasca crítica. En aquest camí, les iniciatives de dalt a baix no són suficients. És fonamental comptar amb una ciutadania que comprengui la crisi en tota la seva dimensió, que vulgui participar i actuar coordinadament en aliances amb els sectors públic i privat cap a la transició ecosocial necessària.
És obvi que l’educació és un factor determinant per aconseguir-ho. Si la crisi és tan profunda i greu, no es pot continuar educant com si no passés res. Engegar canvis que estiguin a l’alçada dels desafiaments ecosocials comporta desenvolupar coneixements, hàbits i valors adequats sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències desiguals.
Cal emprendre processos d’educació, informació i capacitació en totes les etapes de la vida, que arribi al conjunt de la població, des de les institucions fins a les escoles, els barris i els pobles, orientat a l’adquisició de sabers i competències que permetin constituir una ciutadania corresponsable en la construcció de societats i comunitats resilients.
L’establiment d’aliances publicocomunitàries amb els moviments socials i organitzacions de la societat civil resulta fonamental. D’altra banda, facilitar la tasca de sensibilització, organització i experimentació que aquestes realitzen pot permetre que neixin iniciatives que funcionin com a laboratoris d’experiències i puguin involucrar la societat organitzada en el procés de transició. Per això, cal educar per a l’acció i capacitar per a participar i formar part activa de la construcció d’un present i futur que puguem mirar amb esperança.
L’educació ha de sensibilitzar i promoure nous imaginaris socials orientats a la sostenibilitat i dignitat de totes les formes de vida i la protecció de béns comuns, garantint-ne la conservació i l’accés universal.
Promoure l’emergència de relats culturals i imaginaris socials emancipatoris, que orientin les accions cap a la sostenibilitat, és d’una gran importància. Per això, l’estímul de creativitat i la imaginació han de ser, al nostre parer, un fita important en el procés educatiu. La imaginació no és un do que tenen algunes persones afortunades. La creativitat i la imaginació s’entrenen i es poden desenvolupar. Per tant, a més de ciències i humanitats, cal aprofundir en l’educació artística i connectar-se amb la resta d’àmbits de coneixement.
També cal tenir en compte que l’emergència de relats culturals i imaginaris socials emancipatoris que orientin les accions cap a la sostenibilitat requereix la construcció de comunitat i habilitats per al diàleg, la resolució de conflictes i la cerca de consensos que afavoreixin el bé comú.
En definitiva, creiem que l’educació ha de comprometre’s amb l’adquisició de sabers ecosocials (o una competència ciutadana ecosocial), que definiríem com el conjunt de coneixements, habilitats, pràctiques, motivació, valors ètics, actituds i emocions que permeten comprendre el moment de cruïlla històrica en la que es troba la humanitat, avaluar les opcions que hi ha per enfrontar-la i actuar en conseqüència de forma ètica i responsable, amb el propòsit últim d’avançar cap a societats segures per als éssers vius, resilients i capaços de sostenir el conjunt de la vida amb dignitat i drets.
Es tracta de fer de l’educació un lloc de responsabilitat.
Yayo Herrero és consultora, investigadora i professora en els àmbits de l’ecologia política i l’educació per a la sostenibilitat de la vida. És Llicenciada en Antropologia Social i Cultural, Diplomada en Educació Social i Enginyera Tècnica Agrícola. Les seves línies de recerca se centren en les transicions ecosocials i en el canvi cultural sota l’enfocament de la sostenibilitat de la vida.
És sòcia de Garúa Societat Cooperativa i autora o coautora de més d’una vintena de llibres. Col·labora habitualment amb diversos mitjans de comunicació.
Compagina des de fa dècades la seva activitat professional amb la participació activa en moviments socials, especialment a Ecologistes en Acció, i a les xarxes d’economia social i solidària.