Nota per als lectors poc familiaritzats amb el terme “ecogastronomia”:
L’ecogastronomia o menjar lent (Slow Food) és un moviment que neix a Itàlia i té seguidors en altres parts del món. Va ser fundat per Carlo Petrini als anys 1980 en oposició al fenomen creixent del “menjar ràpid”. L’objectiu del moviment és protegir i promoure un patrimoni cultural d’una alimentació que sigui “bona, neta i justa”. És a dir, bona per menjar, conreada amb mètodes sostenibles, i produïda, del camp a la taula, per treballadors amb unes condicions laborals justes.
El que mengen els infants i el marc en què ho mengen
A Itàlia, molts serveis educatius han decidit orientar els seus programes d’àpats al voltant dels principis de l’ecogastronomia. Hi ha molta reflexió i debat entorn de la qualitat del que es dona als infants per menjar. Sempre que és possible, els productes són locals i ecològics. El menú varia d’acord amb la temporada.
El menjar sostenible, però, és només un aspecte de la pedagogia de l’alimentació. Un altre aspecte és el marc en què els infants mengen. Sobre aquest punt del menjar, encara no hi ha massa reflexió. Massa sovint els àpats se serveixen en menjadors d’estil tradicional: un espai gran i sorollós on mengen moltes criatures alhora i amb presses. La situació no és agradable, ni per als infants ni per als educadors. S’hi fa difícil gaudir del bon menjar o de la bona companyia.
A més de la qüestió d’uns aliments i una nutrició bons i sostenibles, el dinar pot ser (i hauria de ser) també una situació de convivència, una oportunitat d’estar junts, de compartir converses i experiències a més de menjar. Com creem un clima de convivència a l’hora de dinar? A continuació presentem alguns suggeriments pràctics:
- En lloc de llargues taules institucionals, utilitzem taules petites per a grups reduïts (com més petits els infants, més petits els grups). Per a les criatures més petites, hi hauria d’haver a cada grup un adult que mengi amb ells.
- Per reduir el soroll, en lloc d’un gran menjador, utilitzeu altres espais per menjar, com ara les classes, el vestíbul i, sobretot (quan el temps ho permeti), els espais exteriors.
- En lloc de racions estàndard preparades (que sovint no s’acaben i es malbaraten), oferiu racions personalitzades servides directament per l’adult de cada taula de safates de mida familiar.
“Amb el menjar no s’hi juga!”
Els principis de l’ecogastronomia (“bo, net i just”) s’apliquen també als materials que oferim.
Arròs per fer sonar dins una llauna, pasta per enfilar com si fossin perles, farina i aigua per combinar i manipular com el fang, assortiments de llegums per barrejar i disposar en un mosaic, un sorral interior ple de farina de blat de moro o mill: són alguns exemples de materials comestibles que sovint donem als infants perquè juguin.
Hi ha bones raons per triar materials de joc comestibles. No són tòxics, i per tant són segurs en el cas que algun infant se n’empassi una mica. Són estèticament atractius. Són agradables de tocar i manipular. I ofereixen una gran varietat de formes, colors, textures, consistències i aromes.
Això no obstant, també hi ha bones raons per NO donar als infants materials comestibles per jugar. Els mestres d’una escola infantil em van explicar la següent història. Un grup de mestres cubans havien anat a visitar la seva escola. Una de les atraccions que van mostrar als visitants va ser el “taller de manipulació”. En una sala petita, molt ben exposades en prestatges, hi havia nombroses gerres i capses, cada una de les quals contenia un material comestible diferent. Materials com els que hem mencionat en els exemples anteriors: arròs, pasta, farina, llegums, farina de blat de moro, mill. La sala semblava més un rebost que una zona de joc. Els convidats cubans estaven sorpresos. “Deixeu que les criatures juguin amb la farina?”, va preguntar un, “A Cuba, la farina és per menjar!”
Hem arribat al punt de donar per garantida l’abundància d’aliments. Molts materials comestibles són barats i ens podem permetre que els infants hi juguin. De fet, però, aquests materials només semblen barats perquè hi ha costos ocults que no reconeixem. Costos mediambientals i costos socials.
El menjar barat es basa en pràctiques agrícoles insostenibles, com l’ús de fertilitzants químics que destrueixen la terra i l’ús de pesticides que danyen la fauna. El menjar barat es basa, a més, en pràctiques laborals inacceptables, en l’explotació de treballadors mal pagats i desprotegits. El preu real dels nostres materials de joc comestibles el paguen el medi ambient i els treballadors de la cadena productiva. Sense voler-ho, quan oferim materials comestibles als infants per jugar, estem acceptant implícitament un model insostenible de producció alimentària.
Segurament les persones grans recorden quan se’ls renyava de petits si jugaven amb el menjar a taula. El menjar es considerava un bé preciós. Als infants se’ls deia: “Amb el menjar no s’hi juga!”. No es podia malbaratar el menjar, sovint no n’hi havia prou ni per alimentar-se. Aquesta és avui la situació de moltes persones, i no només a Cuba. “La farina només és per menjar”, i no per jugar.
Hi ha alternatives sostenibles als materials comestibles per al joc dels infants? Hi ha altres materials que, com els comestibles, siguin segurs alhora que estèticament atractius, agradables de manipular, rics en formes, colors, textures, consistències i aromes?
Sí, hi ha alternatives, sobretot als espais exteriors. A l’exterior, els materials per jugar són abundants i pràcticament sense cost. Varien segons els llocs i en funció de les estacions. A la tardor hi ha fulles caigudes; a la primavera, herba tallada; a l’hivern, neu i gel; bassals i fang quan plou, terra polsegós en períodes de sequera, còdols, branquillons, escorça, sorra i flors silvestres que broten fins i tot a través de les esquerdes del paviment…
Penny Ritscher
Filmografia: A tavola si cresce / Growing at lunchtime (“A taula, es creix”), produïda per l’Ajuntament de Florència, disponible en italià i anglès a Youtube.
Bibliografia: P. Ritscher: “La vita quotidiana al nido”, a A. Galardini (ed,): L’educazione al nido, Carocci Faber, 2020.
