El mes de novembre és per a molts professionals de l’educació el mes en el que podem reivindicar, amb una mica més de rellevància, els drets dels infants. Aquest any, el proper dia onze, la XVI Jornada Marta Mata s’ocuparà de “Impulsors dels Drets dels Infants: Englantine Jebb i Jordi Cots”. La primera com a referència precursora (1923) de la Declaració dels Drets de l’Infant de Ginebra. El segon, com a figura clau de la seva defensa a casa nostra i, singularment, del seu impuls a la divulgació i pràctica entre els infants a les escoles.
Com que a aquesta Jornada hauré de parlar dels drets dels infants i d’en Jordi Cots, he pensat a escriure sobre els reptes encara pendents que van anar sorgint en la part de recorregut comú que han tingut les nostres vides, defensant els drets de la infància. De tot el que vàrem compartir, he escollit tres grups d’idees: allò que queda dels orígens; el que va ser la divulgació, singularment entre els infants; la reivindicació de l’existència de la Defensora o Defensor dels infants.
L’oblidat dret a la generositat
Jordi, cristià practicant, era molt deutor del text que va escriure i divulgar Englantine Jebb. De fet, bona part dels principals documents inicials reclamant drets per als infants tenen aquest to vital i, per exemple, el Bureau International Catholique de l’Enfance (BICE) en el que en Jordi va estar molt actiu va ser un important impulsor del seu reconeixement.
El punt cinc del text d’Englantine deia: “L’Infant ha de ser educat en el sentiment que haurà de posar les seves millors qualitats al servei dels seus germans”. Ni a la Declaració de 1959 ni a la Convenció de 1989 apareixerà després cap referència a aquesta idea. Potser el to de caritat cristiana (motes traduccions i versions parlen de proïsme i de talent) que semblava tenir el text, associat a l’egoisme com a condició en augment de les societats modernes, van fer que s’acabés oblidant. Es deixava, així, de reconèixer un dret tan bàsic o més com ser estimat o poder menjar. S’havia perdut un dret significatiu: el dret a la generositat.
Les Convencions de Drets miren de garantir que els Estats signants faran el possible per assegurar que els ciutadans i ciutadanes podran exercir un conjunt de drets que humanitzen, que estan associats a la condició humana. Implícitament, defineixen quina mena d’ésser humà cal protegir, cal fer possible. Així que, tot i que els textos no ho diguin, no es protegeix cap dret si aquest vulnera el d’un altre. D’aquesta manera, les Convencions remeten a l’acceptació que tothom és igual perquè forma part de la condició comuna que és la humanitat i que cap dels humans pot viure oblidant l’altre.
En Jordi i jo no oblidem que educar en la generositat no és una frase buida i que no és difícil posar-li contingut per protegir els infants del control adult. Significa, per exemple, que han de descobrir la diversitat, han de viure en diversitat i construir-se singularment entre persones diverses. Són educats per a no classificar, no sentir-se més, no menysprear, descobrir allò que cadascú dels seus iguals aporta. Tenen el dret a no haver de suportar només adults classistes, que ensenyen a segregar i marginar. Tenen dret a no estar condemnats a ser iguals que els seus adults. Tenen dret a conviure entre adults diversos, més enllà del nucli familiar.
El dret a ser pres seriosament
Jordi Cots publicava, en 1979, la que havia estat la seva tesi doctoral feta a partir de la Declaració Universal dels Drets dels Infants de 1959, deu anys abans que es fes realitat la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant. Abans i després que fos aprovat un text que deixava de ser una declaració d’intencions i passava a ser llei de compliment obligat per als estats firmants, Jordi Cots va dedicar els seus esforços a què el món adult tingués en compte l’existència dels infants i a què els infants prenguessin consciència de la seva condició i del seu dret a tenir un lloc al món.
Aquesta reflexió, però, es resistia i es resisteix a ser realitat. No es reconeix fàcilment que noies i nois són subjectes actius de drets. Calia oblidar la visió proteccionista dominant de les Declaracions anteriors (sempre concessions benèvoles del món adult) i cercar a contracorrent formes d’implicació activa i reconeguda dels infants, no només en les decisions que l’afecten sinó en el conjunt de la societat. A més, calia reconèixer el seu dret a ser infants, a tenir infància.
De fet, entre els documents més significatius per reconèixer els drets de la infància, sempre desapareix la figura de l’educador, pedagog polonès, jueu, Janusz Korczak (que va morir en 1942, als camps d’extermini, acompanyant el seu alumnat) i que havia fet una preciosa Declaració dels Drets dels Infants. Declaració que avui hem de recordar encara més quan a Palestina es maten sistemàticament nens amb el permís de països signataris de la Convenció. La Declaració de Janusz recorda drets com ara aquests: “l’Infant té dret a viure en el present”; “… té dret a ser ell mateix, ella mateixa”; “…té dret a ser pres seriosament”; “… té dret a desitjar, a demanar, a reclamar”; “… té dret a tenir secrets”; “… té dret a què hom li respecti la seva tristesa”… Era i és una forma d’entendre els drets sistemàticament oblidada, que comporta una altra mirada sobre la infància.
Les versions dels protagonistes i la perspectiva d’infància
Jordi que va dedicar bona part de la seva vida a la coordinació i direcció escolar i va estar entre el grup creador de Rosa Sensat, va provocar que el món de la renovació educativa fes seva la divulgació de la Convenció i l’aplicació als entorns educatius. Retornant, però, a Korczak, és des de visions com la seva que apareixen dues preocupacions per a la defensa que són claus en l’actualitat: que els infants poden tenir lectures diferents i noves dels drets definits pels adults i que la societat adulta ha d’entendre i reconèixer que existeix la perspectiva d’infància que, com també la de gènere, ha de ser reconeguda en l’organització de la societat.
Existeixen múltiples redaccions dels drets dels infants fetes per l’alumnat i que representen com, en cada moment històric i cada situació, identifiquen els seus drets. Encara recordo dels meus temps com a Adjunt la dels infants de “El Martinet”, a Ripollet, reclamant, per exemple, el seu dret a fer o no fer petons. Recupero aquesta idea perquè la Convenció no deixa de ser un text fet per adults que ja ha envellit molt (sense haver estat realitat encara en molts territoris) i que tendeix a oblidar que el món canvia acceleradament i infants i adolescents estan implicats i afectats significativament per aquests canvis. És més fàcil en l’actualitat aconseguir regular o prohibir l’ús de tecnologia que garantir el dret a interrogar-se, pensar, trobar respostes en l’univers digital. És més fàcil seguir en la lògica legal de la minoria que reconèixer el dret a desitjar i amar i a descobrir acompanyat els camins dels petons i les abraçades. És més fàcil censurar-los que ajudar-los a crear i difondre idees.
El Jordi Cots, jurista, dedicava esforços a l’aplicació del concepte “interès superior del menor”, que des del 1989 s’havia d’incloure en les legislacions, que afectessin una infància ja definida només en funció de l’edat: tenir entre 0 i 18 anys. El i jo topaven (discutíem) amb la realitat: sempre era un interès definit per un major. I continuem atrapats en el parany. En realitat, volem que tinguin infàncies que garanteixen al final una persona adulta com nosaltres (com la dels adults que són els seus propietaris). I, si posen professionals pel mig, volem fer prevenció de tots els suposats i futurs desastres, sense preocupar-nos de la necessària felicitat del present.
Esdevé odiós, però som capaços de posar en marxa un programa de prevenció infantil de la depressió en lloc de garantir les abraçades a les quals tenen dret, fer possible el temps de mare o pare al qual tenen dret per a tenir una infància feliç. Hem posat, per exemple, mesures per a pal·liar desnonaments quan a la llar hi ha infants i hem oblidat la perspectiva de l’infant, profundament afectat quan té una nova casa d’emergència, però que ha hagut de perdre tots els seus amics.
El món funciona (en el nostre territori ple de persones grans i en el que està una mica més lluny ple d’infants) sense considerar com veuen, senten, interpreten la vida els infants. Oblidem amb facilitat que empobrir una vida infantil és una il·legalitat. Oblidem que tenen dret a tenir present (omplir d’infància la seva infància), tenen dret a tenir algun futur (dret a tenir vides amb oportunitats múltiples que possibiliten ser en el present i imaginar-se en el futur). Tenen dret a descobrir que tothom, també els seus amics, tenen dret a tenir el que ells tenen. Tenen dret que sigui real que els altres infants, com el o ella, no estan condemnats a tenir vides empobrides.
No cal tenir a ningú que es dediqui a recordar-nos com oblidem la infància
Jordi Cots va ser, en 1997, el primer Adjunt del Síndic de Greuges per a la Defensa dels Drets dels Infants. En realitat va ser una victòria pírrica en la seva lluita per aconseguir un veritable Defensor de la Infància. Va formar part de la xarxa europea d’Ombudsmen de la Infància i, en diferents moments legislatius, va intentar aconseguir aquesta singularitat d’una figura de referència per una infància que veia com el món adult l’oblidava, encara més quan apareixia la més petita de les crisis.
En el 2004 em va tocar substituir-lo com a Adjunt i com a inconformista defensor de la necessitat de tenir una figura singular, no depenent de la lògica de les institucions adultes. Ni el ni jo vàrem tenir gaire èxit. Els parlaments tenen molt lluny la infància i els debats polítics sempre tenen la referència del votant adult. Per a mi era un patiment haver d’anar al Parlament de Catalunya. Sortia cada vegada més convençut que la veritable infància (no la que es dedicaven suposadament a “protegir”) no tindria mai cabuda en aquell habitacle de la democràcia.
No calia cercar gaire per descobrir la seva “preocupació”. En 1987 s’havia aprovat una resolució per crear el Defensor dels Drets de la Infància. Es va trigar dos anys a modificar la llei, creant un descafeïnat Adjunt al Síndic i nou anys més en anomenar el primer Adjunt (en Jordi Cots). Set anys després, quan el vaig substituir, no era possible ni tan sols presentar un informe separat de l’informe general del Síndic ni que l’Adjunt es pogués dirigir als parlamentaris. No cal investigar gaire per descobrir la permanent absència de perspectiva d’infància al Parlament.
Intentàvem sumar-nos a un significatiu moviment europeu. Seguint les recomanacions de la ONU i de la UNESCO, Noruega va ser la primera (1981) que va crear la primera institució de l’ombudsmen de la infància. Malfrid G. Flekkoy, la primera «defensora», «mediadora», relata la seva experiència dient que “es va crear amb la pretensió de satisfer les obligacions de la societat amb respecte als nens del país, triant una via inèdita, adoptant una llei que instituïa un delegat de la infància independent, encarregat d’afavorir els interessos de la infància en qualsevol sector de la vida social on aquests interessos estiguessin en joc o que, sense la seva intervenció, els desitjos, els drets i les opinions dels nens no trobarien mitjans d’expressió independents”
Aquí va ser, continua sent, una tasca inútil i, de la mateixa manera que durant molts anys la societat adulta deia que no calia la Convenció, que ja existia el reconeixement dels Drets de la Humanitat, avui encara es nega la singularitat d’uns ciutadans i ciutadanes que depenen dels seus adults, amb perspectives adultes, per poder exercir els seus drets.
Defensar els drets de la infància és una qüestió activa. Necessita algú que sempre està de part dels seus drets encara que puguin existir uns altres, que parteix sempre de les seves perspectives i les seves necessitats, que els presta la veu quan se’ls silencia, que es preocupa per fer possible que puguin exercir els seus drets, que recorda a la societat adulta la seva existència. De la mateixa manera que costa reconèixer que tenen veu, o necessitats i preocupacions diferents, costa acceptar que algú ens recordi singularment la seva existència i els seus drets.
