«El sentit de la Fundació Artur Martorell és cercar recursos per ajudar a millorar l’ensenyament i donar suport a les activitats de l’Associació de Mestres Rosa Sensat»
Mestra, llicenciada en Filologia Romànica i en Pedagogia. Ha estat inspectora, primera cap del Servei d’Ensenyament del Català, regidora de l’Ajuntament de Barcelona, diputada provincial, delegada territorial d’Ensenyament a Barcelona, directora general d’Ensenyament Primari i presidenta del Consell Escolar de Catalunya. Actualment presideix la Fundació Artur Martorell. Forma part des de l’inici de la Societat Catalana de Pedagogia. És col·legiada d’honor del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya i té la Creu de Sant Jordi.
Text de David Pujol, mestre i pedagog
fotografies de Joan Juanola
Quan vaig començar a fer de mestre, als anys vuitanta, Sara Blasi era només, per a mi, un nom conegut que apareixia sovint a molts dels documents que rebíem a l’escola, ja que en aquella època era la directora general d’Ensenyament Primari de la Generalitat. En els últims anys, treballant plegats a la Fundació Artur Martorell, que dona suport a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, l’he pogut conèixer des de la proximitat, lluny dels documents oficials.
U n bon dia vaig proposar a Sara Blasi d’asseure’ns i conversar tranquil·lament. Afortunadament, i malgrat el seu posat tímid i discret, gens amant de protagonismes, va acceptar l’oferiment.
Quins són els teus orígens?
Vaig néixer a Barcelona el 17 d’abril del 1942 i soc la gran d’11 germans, juntament amb la meva germana bessona, que és farmacèutica. Els pares eren de Barcelona i es deien Ferran i Sara. El pare era enginyer industrial i la mare era inspectora d’Ensenyament i també tenia la carrera de piano. Vaig passar la infància a la plaça de Tetuan i anava a l’escola Infant Jesús, coneguda també amb el nom de les Dames Negres, a l’illa formada pels carrers d’Aribau, Travessera de Gràcia, Alfons XII i Avenir. Vaig tenir com a professor Joan Triadú. En aquest centre també hi vaig cursar el Batxillerat, on vaig coincidir amb Maria Teresa Codina i Maria Rosa Virós, tot i que eren més grans.
Has dit que la mare tocava el piano. Suposo que et va fer estudiar música…
Sí, tots els germans en vam estudiar. Jo tocava el piano i també vaig fer guitarra i violí, tot i que en un moment determinat vaig deixar de practicar-los.
Quins records tens, d’aquesta època?
Molt bons. A casa no ens faltava de res, però, amb tants germans, a vegades les passàvem una mica magres… Ens vam empeltar, això sí, de la cultura de l’estudi i de l’esforç. Amb disset anys vaig entrar a la Universitat de Barcelona i vaig estudiar les carreres de Filologia Romànica i de Pedagogia, on vaig tenir de professors Nicanor Ancochea i Lluís Folch i Camarasa, de qui guardo bon record. També vaig ser alumna d’Antoni Maria Badia i Margarit —un encant de persona—, de Martí de Riquer i de Francesc Marsà. A l’estiu vaig fer, per voluntat de la mare, els estudis de Mestre, igual que la resta de germans, que tots tenen diverses carreres però són també mestres. A mi m’agradava molt estudiar…
«Vaig estudiar Filologia Romànica i Pedagogia i, per voluntat de la mare, també els estudis de Mestre»
Vas participar en alguna entitat del lleure?
Sí, en el moviment escolta, a Guies Sant Jordi, tot i que hi vaig estar poc temps. En aquells anys era un moviment només de noies, encara no s’havia fusionat amb Minyons Escoltes. A l’escoltisme vaig viure en un ambient d’exigència i de valors positius.
Ets una persona d’església.
Sí, de ben petita vaig viure en un ambient religiós: a casa hi havia un oratori i un dia a la setmana s’hi deia missa. Tots els germans vam fer la primera comunió en aquest oratori i la meva germana bessona s’hi va casar. De jove vaig ser de la Joventut Estudiant Catòlica i sempre he estat una persona practicant. Vaig ser amiga de mossèn Modest Prats i durant una època, quan era inspectora a Girona, vaig estar-me a casa seva, a Medinyà. Era una persona encantadora. Vam fer un viatge plegats a Egipte, amb tota una colla, en el qual també hi havia Pilar Benejam.
Quina va ser la teva primera feina?
Durant uns anys vaig fer de mestra al Grup Escolar Ramon Llull. La mare em va fer anar a Tarragona a fer les oposicions perquè va dir que allà ningú no em coneixeria. Les vaig aprovar sense problemes. Després vaig anar a Madrid a fer-ne unes altres per optar a la inspecció i aquestes les vaig haver de preparar més bé. Hi havia una dotzena de places i s’hi van presentar 700 persones. Havies d’estudiar 500 temes i embastar una conferència. No vaig anar a cap acadèmia, sinó que me les vaig preparar tota sola, malgrat que el professor Octavi Fullat em va donar un cop de mà, i també vaig anar a classes d’anglès.
«Vaig anar a Madrid a fer les oposicions per optar
a la inspecció. Hi havia 12 places i 700 aspirants»
Quants idiomes parles?
A banda del català i del castellà, parlo —algunes més bé que d’altres— el francès, el portuguès, l’italià, l’anglès i el romanès.
Romanès?
Sí, perquè vaig viure durant més d’un any a Romania, amb el meu marit, en Joan, que hi va haver d’anar a treballar. Jo vaig aprofitar per començar a preparar una tesi doctoral sobre el sistema d’ensenyament del país, però no la vaig acabar de presentar mai. Me la dirigia el professor Miquel Siguan.
Aproves les oposicions i t’envien a Girona.
Sí, vaig ser inspectora de la zona de Ripoll, Camprodon, Setcases, Puigcerdà… En aquells moments érem set o vuit inspectors a tota la província. Hi havia Anna M. Oriol, Lluís M. Mestras, Artur Calsina, noms d’inspectors amb una llarga trajectòria i molt coneguts a Girona. Quan anava per aquests pobles i em presentava en català a vegades m’havia trobat algun mestre que plorava d’emoció. Va ser una època molt bonica. T’explicaré una anècdota: en una reunió que vaig tenir amb els mestres de la zona —jo tenia 24 anys— havien preparat una butaca per a mi i unes cadires per als mestres mirant cap a la butaca. Vaig arribar-hi i, en veure la disposició, vaig desfer el muntatge i vaig posar totes les cadires en cercle, suposo que moguda per la vergonya que sempre m’ha acompanyat, però també perquè vaig aprendre que si treballaves des de la proximitat tot anava més bé. A mi m’agradava que em tutegessin, però un dia l’inspector en cap em va dir: «Sarita, no deberías dejar que te llamen de tu». El respecte no té res a veure amb el tractament de tu o de vostè, i a mi sempre tothom em va respectar i em va tractar amb molta amabilitat.
Quan et trasllades a Barcelona?
El nomenament és de l’1 de gener del 1970. En aquells anys un dia visito l’escola de Sant Esteve de Palautordera i veig que la mestra escrivia a la pissarra amb faltes d’ortografia. Què fas, en aquesta situació? A mi sempre m’ha agradat més animar les persones que no pas burxar en les mancances, però, és clar, en aquest cas, havia d’actuar. Després de rumiar com l’hi plantejaria, li vaig dir: «Segurament hi ha algun alumne que ha sortit a la pissarra i ha escrit amb faltes d’ortografia. Això no es pot acceptar i se li haurien d’haver corregit…». També m’havia trobat d’anar a inspeccionar una escola privada i trobar-me algun professor que no tenia la titulació requerida per fer de mestre.
He llegit que vas tenir un paper important al Camp de la Bota…
Jo era inspectora d’aquesta zona, que és on ara hi ha el Parc del Fòrum, que en aquella època era un barri de barraques molt poblat. Jo hi estava a gust, perquè a mi sempre m’ha agradat «la marxa». El treball que vam fer de traslladar els nens i les nenes cap a les escoles del barri de la Mina no va ser fàcil, i la barreja de tanta gent diversa i desconeguda va generar alguns problemes. Però ens en vam anar sortint, amb la implicació dels mestres. També vaig aconseguir que hi hagués beques de menjador per a tots aquells infants. Cada conquesta era fruit d’una lluita i, quan s’aconseguia, jo estava ben contenta, era com si m’haguessin fet un regal a mi.
«Al Camp de la Bota vam aconseguir que hi hagués beques de menjador per a tots els infants»
Hi ha un moment, però, que deixes la inspecció…
Sí, el 1978 el conseller d’Ensenyament i Cultura, Pere Pi-Sunyer, em proposa dirigir el Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC), que vam iniciar amb una gran il·lusió. El conseller em tenia confiança i quan li volia explicar el que fèiem em deia: «No cal que es justifiqui. Tinc tanta confiança en vostè, senyora Blasi, que segur que el que faci estarà bé». El 1980, nomenada pel conseller Joan Guitart, passo a ser la directora general d’Ensenyament Primari, responsabilitat que vaig exercir durant vuit anys. En aquells moments Carme Laura Gil era la directora general de Batxillerat. Va ser una etapa apassionant perquè vam crear —fruit de la feina de molta gent— els Centres de Recursos Pedagògics, els Equips d’Assessorament Pedagògic, els Camps d’Aprenentatge… Més tard el conseller Josep Laporte em va suggerir que fos la delegada d’Ensenyament a Barcelona i, tot i que jo m’hi vaig resistir, com que va ser una mica pesat, al final vaig acceptar. Ho vaig haver de compaginar amb la tasca de regidora a l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, on vaig estar vuit anys. Formava part de la Comissió de Pobresa i també de la de Drogodependència. En aquesta època vaig coincidir amb Marta Mata i amb Eulàlia Vintró. Elles dues no s’entenien gaire i jo, allà al mig, a vegades suava una mica…
Has participat en diverses institucions, fins i tot vas ser diputada provincial, però sempre dius que no ets una persona de partit.
No he pagat mai una quota a cap partit polític ni he estat membre de cap comissió sectorial. Malgrat això, he d’estar agraïda que mai ningú em pressionés per ser militant de Convergència i Unió ni per obligar-me a dir això o allò… Sempre em vaig sentir lliure i tothom va ser molt correcte amb mi. Quan Carme Laura Gil va ser consellera em va proposar de presidir el Consell Escolar de Catalunya, en substitució de Jaume Serramona.
Ets la presidenta de la Fundació Artur Martorell.
Hi soc des de l’any 1969, quan hi vaig entrar com a patrona per la meva funció d’inspectora. Després d’anys de ser-ne la vicepresidenta, ara n’exerceixo la presidència, tot i que ja he demanat el relleu en diverses ocasions. L’activitat i el sentit de la Fundació Artur Martorell és cercar recursos per ajudar a la millora de l’ensenyament i especialment donar suport a les activitats de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. També soc a l’executiva de l’Associació Consell de Cent, que aplega alguns dels més de 100 exregidors de l’Ajuntament de Barcelona des del primer ajuntament democràtic. Ens trobem com a mínim una vegada al mes per parlar de temes d’interès de la ciutat.
Pocs mesos abans de fer els 82 anys, quin balanç en fas, de la teva trajectòria?
Em sento una privilegiada, he gaudit molt al llarg de tota la vida treballant sempre en el món de l’educació, que és una realitat apassionant, que no te l’acabes mai, i estic agraïda a tothom amb qui he compartit els diversos moments que he viscut. He rebut més del que jo he pogut donar. Tinc tres fills —l’Oriol, en Bernat i en Jordi— i quatre nets —en Martí, en Guillem, l’Arnau i en Quim—, amb qui, per desgràcia, no puc exercir gaire el paper d’àvia, perquè estic força ocupada. El meu marit Joan sí que pot estar més per ells i els ajuda amb tot el que pot.
