La formadora i educadora infantil, Àngela Bosch, ha dut a terme durant dos dies consecutius la formació “L’art urbà com a recurs educatiu”, que ha englobat totes les etapes educatives, i en la qual han assistit vint-i-quatre mestres i professors de totes les etapes educatives, des d’Infantil fins a cursos d’Educació Especial o Formació Professional.
El primer dia de formació sobre l’art urbà va combinar una part teòrica de conceptes d’art urbà i un espai de debat entre alumnes i formadora per tal de tractar qüestions importants en aquest àmbit. Així, es va tractar des de la figura femenina en l’art urbà –on, entre altres qüestions, es va parlar del fet que l’artista Bambi sigui considerada «la Banksy femenina», «cosa que ja diu molt de la situació d’aquest sector»– fins on és la frontera entre el que és art i el que és vandalisme, les lleis i normes no escrites que tenen els artistes urbans o l’impacte que suposen en el medi ambient. També es va qüestionar l’espai públic –actualment farcit de publicitat que «no hem donat el permís de rebre» i on els grafitis o murals són il·legals en segons quins llocs–, l’anonimat dels artistes o els límits entre fer art urbà en una propietat pública o privada.
Durant la part teòrica es va fer un breu repàs per la història de l’art urbà, des dels inicis –que es remunten a la prehistòria, amb les arts rupestres– fins a l’actualitat. I també es va parlar de moments àlgids com la Segona Guerra Mundial, de la qual es van explicar anècdotes d’allò més interessants, com la de Killroy was here, que va configurar-se com un veritable missatge entre soldats aliats. A més, es va parlar sobre les maneres de plasmar l’art urbà, les formes, l’estil, les tècniques, els llenguatges i els codis que hi ha. Els assistents van poder aprendre què és el tag –la signatura de cada artista–, en què consisteixen el throw-up o els flops, la problemàtica de fer grafitis en espais ferroviaris, els grups d’acció poètica, l’art de guerrilla o el fet que les persones que es coneixen com a grafiters en realitat són escriptors, ja que per ells dir grafiters és pejoratiu.
Foto: Camila Arigón
Un dels espais de debat més important es va centrar a tractar l’art urbà des d’un àmbit pedagògic. La classe es va dividir en grups de tres, que van posar en comú les seves opinions respecte al que l’art urbà pot aportar, quins riscos hi ha, quines propostes d’activitats es poden fer, etcètera. Les professores i mestres van arribar a la conclusió que s’ha d’apoderar els infants en l’art urbà, potenciar les seves habilitats socials, ampliar la seva visió que l’art no és només allò que es veu als quadres i que l’art urbà és una bona manera de tractar els aspectes de l’actualitat i de reflexionar i debatre sobre qüestions més crítiques, ja que «al darrere de la majoria de grafitis hi ha una forta crítica social», van comentar.
Un dels punts que també es van tractar són les maneres de generar l’art urbà, i Bosch va insistir que hi ha moltíssimes maneres de fer-ho, «no només amb grafitis o murals», sinó també agafant «una branca i fent un dibuix a la sorra», «fent circuits amb guix a terra» –vigilant que després es puguin esborrar–, anant a la platja i fent castells o penjant llufes al mobiliari urbà el Dia dels Sants Innocents, per exemple. Com a «deures», els participants havien de pintar unes pedres i escriure-hi l’etiqueta #pedrafeliç, amb l’objectiu de deixar-les en algun lloc i que vagin passant de mà en mà perquè altres puguin gaudir-la.
També, però, l’art urbà engloba, des de l’aspecte pedagògic, l’observació activa, per la qual cosa «es pot fer un exercici d’observació al llarg de tot el curs», va proposar Bosch: observar si aquest art canvia, què passa quan plou i observar des de l’immobilisme de la peça fins a l’evolució del missatge, per exemple. També podem fixar-nos en el color, en les formes, buscar patrons, elements que es repeteixin en diferents peces, observar tots els grafitis que hi ha a prop, tocar-los, fotografiar-los i comentar-los.
El que els alumnes van comentar, i consideren imprescindible, és que no s’han de jutjar les obres i reflexions dels nens i nenes, perquè «el que a un no li agrada, a un altre pot agradar-li». També van comentar que l’avaluació, en l’art, no hauria de fer-se, o, en tot cas, «s’hauria d’avaluar el procés que han seguit per aconseguir el resultat», però mai el resultat final.
Segon dia de formació
El segon dia de formació, més pràctic, va tenir lloc a prop del parc del Fòrum, en un wallspot, que és un sistema de gestió d’espais legals per poder fer art urbà, una zona habilitada on els alumnes van dur a la pràctica els conceptes que van treballar a classe el dia anterior i van poder començar a experimentar amb els esprais. En aquest sentit, Bosch va explicar que aquest sistema té unes normes a complir, com el respecte, que implica que no es poden fer pintades amb missatges racistes, xenòfobs, sexistes o que faltin al respecte a qualsevol col·lectiu, «cosa que fa que hi hagi una tranquil·litat a l’hora d’anar amb els nens a veure-ho», ha argumentat.
Foto: Camila Arigón
L’activitat va consistir en l’observació activa i a fer grafitis, per la qual cosa hi va assistir un escriptor professional, en Dani, que els va ensenyar les pautes i conceptes més bàsics –des de sacsejar l’esprai abans d’utilitzar-lo fins a col·locar les difusores– per començar a treballar, tot i que ha insistit que es deixessin endur pel que volguessin escriure i crear i que no se centressin tant en la tècnica.
A la tarda, els mestres i professors van posar en comú una de les activitats individuals que havien de fer: observar i reflexionar sobre els carrers de les seves respectives ciutats i les sensacions que aquests els provocaven. Així, una de les alumnes va explicar que mentre tornava amb tren podia observar un munt de grafitis, «alguns fins i tot desxifrables», va bromejar. Altres alumnes van fer referència als barris de Gràcia o el Clot o a la ciutat de Terrassa. En general, tots van comentar que l’activitat del dia anterior els va servir per fixar-s’hi i veure-ho tot d’una manera diferent.
