Als centres educatius parlem des de fa temps de la responsabilitat que tenim de respectar els ritmes de desenvolupament dels infants, una responsabilitat a la qual també ens obliga el currículum d’educació infantil –el nou i l’anterior–. Sabem que l’infant té dret que es respectin els seus ritmes i a un acompanyament curós que li permeti créixer amb harmonia, equilibri i una veritable autonomia de forma gradual i progressiva. Sabem tot això, però, quan apareix el tema del control d’esfínters, la cosa es complica i ens trobem davant d’una norma no escrita i estesa a molts centres educatius de segon cicle d’educació infantil que diu que «a l’escola no s’hi pot venir amb bolquer».
Hem de tenir en compte que respectar aquest temps no és simplement esperar que l’esfínter maduri per poder controlar quan retenir i quan deixar anar. Una autonomia real implica saber, poder i voler. Així que «poder» controlar els esfínters és una de les condicions de base, però no és suficient. Estar madur per controlar els esfínters implica també la voluntat de voler fer-ho, la voluntat de l’infant, no la de l’adult, i una maduresa psicosocial que no es pot desvincular de tot el procés. No és tan simple com que el cervell maduri, no és tan simple com asseure’ls a l’orinal o el vàter de forma regular –i extenuant en moltes ocasions– fins que per casualitat surti alguna cosa.
Si volem que sigui realment l’infant qui pugui controlar el propi cos, que prengui consciència de quan en té o no en té ganes (només ho pot saber l’infant) i que pugui ser el centre del seu procés, aleshores haurem de seguir, sense excuses, el seu ritme, sense posar dates, sense «estimular-lo» i possibilitant, de veritat, que pugui decidir quan i com, amb el nostre suport i en un ambient assegurador i facilitador.
Estem parlant d’un procés maduratiu d’àmbit fisiològic, neurològic i social amb profundes implicacions per al desenvolupament saludable de la persona. Tinguem en compte que cada cop més pediatres alerten de les conseqüències de forçar el procés de control d’esfínters: encopresis (retenció fecal), rebuig o por a l’orinal o vàter, enuresis nocturna prolongada o enuresis secundària davant de qualsevol alteració emocional, per no parlar dels efectes en la seva autoestima, en el seu sentiment de competència i la desconnexió amb el propi cos i les pròpies necessitats.
“Cada cop més pediatres alerten de les conseqüències de forçar el procés de control d’esfínters”
Tot i això, i amb tota la informació actualitzada que tenim a disposició, encara trobem centres educatius que segueixen amb aquest discurs d’«aquí respectem el ritme individual, però a l’escola han de venir sense bolquer». Una incongruència difícil de sostenir quan et pares a pensar en la implicació per a l’infant de tot aquest procés.
I la llei educativa, què hi diu?
Sabem que el currículum té tres nivells de concreció: en un primer nivell hi ha la lomloe, o llei vigent a escala estatal, que regula tots els cicles educatius. Després, hi ha un segon nivell on cada comunitat autònoma té un marge per adaptar els continguts al seu context propi i llengua pròpia, quan en té, i, finalment, hi ha un tercer nivell on cada centre educatiu, sobre la base d’aquests principis anteriors, elabora el seu propi projecte educatiu (pec) i la seva normativa, independentment que la titularitat sigui pública o privada. Aquests documents, en cap cas, no poden contradir la llei en el seu primer i segon nivell de concreció.
Així que començarem revisant la llei educativa vigent per aquest primer nivell. Vegem què diu la lomloe o Llei orgànica 3/2020 a escala estatal:
«La finalidad de la Educación Infantil es contribuir al desarrollo integral y armónico del alumnado en todas sus dimensiones: física, emocional, sexual, afectiva, social, cognitiva y artística, potenciando la autonomía personal y la creación progresiva de una imagen positiva y equilibrada de sí mismos, así como a la educación en valores cívicos para la convivencia.»
I en els principis pedagògics afegeix:
«En los dos ciclos de esta etapa, se atenderá progresivamente al desarrollo afectivo, a la gestión emocional, al movimiento y los hábitos de control corporal, a las manifestaciones de la comunicación y del lenguaje, y a las pautas elementales de convivencia y relación social, así como al descubrimiento del entorno, de los seres vivos que en él conviven y de las características físicas y sociales del medio en el que viven. También se incluirá la educación en valores.»
Com es pot llegir, fa referència al fet que s’atendrà progressivament els hàbits de control corporal, però en cap cas indica que hagin de ser «hàbits» ja adquirits o que calgui entrar a I3 sense bolquer o acabar I3 controlant els esfínters. Només fa referència al seu acompanyament entenent que, per l’edat dels infants, pertany a aquesta etapa educativa.
També, al Reial decret 95/2022, d’1 de febrer, i pel qual s’estableixen els ensenyaments mínims del segon cicle d’educació infantil, es pot llegir:
«El desarrollo de la afectividad es especialmente relevante en esta etapa, ya que es la base de los aprendizajes y conforma la personalidad infantil. Por ello, se debe incidir desde el primer momento con el reconocimiento, la expresión y el control progresivo de emociones y sentimientos. La expresión instintiva de las primeras emociones, asociada sobre todo a la satisfacción de las necesidades básicas, irá evolucionando hacia formas progresivamente complejas y sofisticadas, conscientes de las normas y valores sociales. La interacción con el entorno proporciona una información de uno mismo que contribuye, en gran medida, a la construcción de la propia imagen, ligada a su vez al desarrollo de sentimientos de seguridad, autoconfianza y autoestima.»
Ens podem preguntar, llegint aquest paràgraf, com es pot sentir un infant que ha d’anar a l’escola sense bolquer quan no està preparat ni madur per fer-ho, com afecta la seva autoestima i la imatge de si mateix que els adults que se’n cuiden no l’acceptin en el seu moment maduratiu, que li estiguin demanant i l’estiguin «entrenant» per fer una cosa que hauria de formar part d’un procés global d’adquisició d’autonomia. Com es pot sentir un infant que es fa pipí i caca a sobre sense poder-ho controlar (o que reté en excés) subjecte a una exigència de precocitat que l’allunya d’un sentiment real de competència.
Podem entrenar l’infant, però el volem entrenar? Quines conseqüències pot tenir aquest entrenament per a l’infant? Entrenar-lo té alguna cosa a veure amb respectar els seus ritmes de desenvolupament? Té a veure amb el benestar de l’infant i amb l’acompanyament cap a una veritable autonomia?
En cap punt del Reial decret s’estableix que el nen o la nena hagi d’anar sense bolquer a l’escola. Es parla d’idees com ara que s’atendrà al desenvolupament de l’adquisició d’hàbits de manera progressiva perquè l’infant pugui construir una imatge positiva de si mateix. Parla de l’acompanyament cap a una veritable autonomia.
En aquest sentit, al Decret 21/2023, de 7 de febrer, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació infantil (primer i segon cicle), de la Generalitat de Catalunya, i dins de l’Eix 1 (Un infant que creix amb autonomia i confiança), es pot llegir:
«L’autonomia és un procés particular de cada infant, una conquesta que assoleix desenvolupant les seves capacitats i estratègies personals. Per fer-ho, l’infant requereix una persona adulta que doni temps i espai, que garanteixi un ambient adequat i que ho faci des d’una mirada de respecte i escolta als diferents ritmes i moments evolutius de cadascú. L’autonomia té a veure amb les capacitats de cada infant, però també amb la voluntat i el plaer de voler fer les coses sense ajuda, i no amb la necessitat de respondre a un desig d’una persona adulta.»
“En cap punt del Reial decret s’estableix que el nen o la nena hagi d’anar sense bolquer a l’escola.”
Concretament a la Competència Específica 4 (Progressar en l’adquisició de normes i hàbits saludables i ecosocialment responsables, gua-nyant confiança en les pròpies possibilitats i capacitats per construir la pròpia identitat), ens diu:
«Cada infant té un ritme biològic i de desenvolupament de les capacitats diferent. Per això és fonamental trobar moments d’atenció personal per a cada un d’ells.
»Un acompanyament respectuós per part de la persona adulta porta l’infant a assolir petites o grans conquestes en la satisfacció de les seves necessitats de manera autònoma, així com a percebre que avança en l’assoliment d’alguns hàbits relacionats amb l’alimentació, la higiene i el descans.»
I com a sabers de segon cicle (estem parlant de sabers que són processos i s’esperen assolits a final d’etapa), apareix:
«Identificació, manifestació i regulació de les pròpies necessitats fisiològiques.»
Incloent com a necessitats fisiològiques la set, la gana o la son, però que en cap cas són una condició prèvia de principi d’etapa a segon cicle.
També a la pàgina 40 del document Currículum i orientacions, educació infantil, segon cicle, de la Generalitat de Catalunya, es fa referència a la diferència entre l’autonomia i la «falsa autonomia» que elabora Judit Falk (1922-2010), pediatra a l’Institut Loczy de Budapest i coautora d’una investigació coneguda sobre el control d’esfínters:
«Que els infants siguin independents i desenvolupin certa autonomia en les seves vides, dependrà molt de l’acompanyament que els fem. Els infants necessiten un acompanyament que els ha de permetre posar en pràctica, en diferents situacions, vivències que els facilitin exercitar la conquesta de la pròpia autonomia.
»Cal distingir l’autèntica autonomia del que Falk (2009) anomena “falsa autonomia”, que es tractaria d’una pràctica pedagògica que es pot donar en determinats centres d’educació infantil, que entenen que l’infant es fa autònom a través del condicionament en comptes d’acompanyar-lo en la seva evolució cap a l’autonomia o bé intentant avançar o forçar el procés autònom (que provoca que l’adult anticipi a les accions dels infants, o no els deixi actuar per si mateixos, visibilitzant una falta de confiança en el tipus de reacció o resposta dels infants). Indubtablement això succeeix perquè es confon precocitat amb qualitat educativa. En aquest sentit, subratllem la necessitat de valorar la qualitat de l’autonomia, com a procés i la necessària calidesa amb què s’aconsegueixen les fites vitals.»
I per a més claredat, al mateix document es cita a Beatriz Trueba, professora especialista en educació infantil, que fa una aportació molt necessària:
«Cal defugir la tendència de creure que un infant petit és més autònom en la mesura que arriba i supera habilitats d’ordre físic, com ara menjar sol, cordar-se les sabates, vestir-se sense ajuda, anar al lavabo i rentar-se les mans…»
Arribades a aquest punt, poca cosa més puc afegir, crec que hauria de ser suficient per reflexionar en profunditat sobre què esperem dels infants quan comencen el segon cicle d’infantil, com els volem acollir i com entenem el que vol dir acompanyar la seva autonomia i respectar els seus ritmes de desenvolupament.
I com a escola, què podem fer?
Acollir una altra manera d’acompanyar el control d’esfínters i l’autonomia de l’infant requereix en molts casos un canvi de mirada i de forma de fer. No vol dir més feina, vol dir ocupar el nostre temps de forma diferent, repensar l’organització quotidiana i, sobretot, els objectius educatius i les prioritats pedagògiques. Com volem acompanyar l’infant? Què volem que aprengui i què li volem ensenyar? Quina persona volem ajudar a créixer?
“Com volem acompanyar l’infant? Què volem que aprengui i què li volem ensenyar? Quina persona volem ajudar a créixer?”
Entenc que aquesta part és la més complicada, la de trencar amb allò que hem fet sempre de la manera en què ho hem fet sempre per donar temps i espai als infants i els seus processos de desenvolupament, aquells processos que formen part d’una veritable autonomia i un sentiment sòlid de competència.
En el terreny pràctic, no necessites gaire. No necessites un canviador a segon cicle d’infantil, es pot (i es recomana) canviar el bolquer dempeus. Només necessites un espai una mica íntim –bany, racó amb paravent o similar– que pot estar a l’estança. Adaptar l’espai és la part més fàcil.
També has de saber que acompanyar de forma progressiva el control d’esfínters sense entrenaments ni forçar els seus temps resulta molt més senzill i gratificant del que pot semblar: el vincle es construeix amb més facilitat, el coneixeràs amb més profunditat, l’infant es sentirà més segur i valorat, el podràs veure més a gust, participatiu i establint relacions molt més positives amb els companys i les companyes, i la resta d’adults. I, quan estigui preparat per deixar el bolquer, el procés es simplifica, l’infant en té ganes, té voluntat, es converteix en el propi guia. Seguirà necessitant el teu suport, l’infant no ho pot fer sol, però ho pot fer des de la seva autonomia i el desig de créixer, sense conflictes i tensions innecessàries que puguin afectar el seu sentiment de competència i una autoimatge positiva.
Es tracta d’assegurar el seu benestar perquè pugui desplegar les seves capacitats, es tracta de respectar l’infant com a persona de ple dret. Es tracta d’oferir una educació de qualitat.
Romina Perez Toldi, pedagoga especialitzada en educació infantil, formadora d’equips educatius i professionals, i professora associada al Departament
de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona.
Fotos: Associació Educativa Caliu Moianès.
