El curs 24-25 comença a caminar, ho fa, novament, de forma precipitada. Constantment se’ns demana pausa, rigor i plantejaments ben raonats, amb sentit comú i qui ens dirigeix des de dalt, ens precipita a una organització descontrolada, amb poc temps i sense el rigor d’una plantilla ben coberta que garanteixi un temps de coneixement del centre i les seves característiques.
Aquest sentit comú no ens encaixa si volem iniciar un curs amb bones condicions i ben sostinguts per l’administració.
Em pregunto quin procés de familiarització han fet els nens i les nenes de I3 en algunes escoles on la plantilla d’infantil, a dos dies de començar el curs, no estava resolta, em pregunto com alguns mestres d’altres nivells han pogut comprendre quin és el tarannà de l’escola i quin grup els espera per iniciar unes tutories amb tota la informació necessària. Podem comprendre que l’adjudicació de places estigui desbordada, per una mala gestió, però sabent que això és així, no hauria estat més honest i raonable retardar l’inici de curs?
Quan plantejo aquesta solució, que per mi és de sentit comú, em responen que la conciliació familiar és necessària. Conciliem avançant cinc dies el calendari escolar? Em sembla absurd i poc sincer. Conciliar no és que les escoles estiguin obertes, ni més hores, ni més dies, conciliar és un compromís d’una política educativa valenta que pacta amb empresaris i que redueix o compacta horaris laborals per atendre amb temps de qualitat, els i les filles dels seus treballadors, l’escola no és aquell abocador de solucions quan les coses no funcionen.
Ens omplen de guies i bones pràctiques per atendre més i millor a les famílies i la seva conciliació, però no ens garanteixen ni temps ni prou recursos per atendre-les com es mereixen. Aquesta incoherència ens debilita en tots els sentits.
Venim d’un curs de càstig als docents, tot el que ha anat malament ha estat “per culpa dels mestres” els resultats PISA sense un anàlisi ben executada ha disparat als tertulians més conservadors i menys propers a una educació que pretén adaptar-se a una societat complexa amb unes necessitats diferents; no parlo d’innovació, parlo d’avançar, d’analitzar, de comprendre i de millorar. No cal quedar-se estancat en l’edat de pedra, quan el coneixement era instrucció i es valorava la quantitat del que se sabia, no la qualitat del que s’aprèn, tots estem d’acord en oferir qualitat, però aquest discurs tan instructiu que fomenta la segregació escolar em recorda a un classisme poc favorable per garantir una educació per a tothom.
Aconseguirem superar aquest discurs? Podrem acostar posicions entre mestres, respectant les opinions d’uns i altres i traslladar aquest respecte a les aules i evidentment als centres? Tornarem a parlar de democràcia als centres com una democràcia que escolta, reconeix i fa valdre la veu de tots els i les mestres de les escoles i els instituts? Aquí, tots tenim molt a fer.
L’entrada d’un nou govern ens situa en un lloc d’espera per saber si tot el que ja funcionava continuarà en curs o si es canviarà simplement perquè el color polític és diferent, allò de desmuntar per marcar territori. Esperem que no, visquem el nou govern com una oportunitat per aprendre dels errors de l’anterior i aprofitar tots els seus encerts, així ho desitgem.
Per això i per moltes coses més, estem d’acord que necessitem un pla d’educació que vagi més enllà dels quatre anys d’eleccions, que estigui representat per persones que creuen en una educació amb objectiu a llarg termini, que es consolidin els acords presos, s’avaluïn i es millorin amb el temps que requereixen. Així ho demanem.
Des de Rosa Sensat ens acostem a aquells mestres compromesos que lluiten per millores, que construeixen amb un discurs constructiu i que demanen ajuda quan sols no poden continuar, perquè és en el col·lectiu on trobaran la força.
