El projecte Di.Co.Each d’un diàleg interdisciplinari per a la col·laboració entre famílies i serveis educatius
La història de la humanitat ha estat marcada per diverses revolucions comunicatives que han transformat la manera de relacionar-nos amb els altres i també la manera d’experimentar, transmetre i construir coneixement: la conquesta de la postura erigida, l’escriptura, la invenció de la impremta, l’electricitat i la revolució digital contemporània. La digitalització ha obert “autopistes de comunicació” que han produït noves oportunitats, però també nombrosos perills: al llarg de les dues darreres dècades, la presència digital ha comportat un creixement sostingut de la quantitat de temps que els infants estan exposats a pantalles. A banda de la televisió, que ha estat present a les llars des de la dècada de 1980, cada vegada hi ha hagut més aparells (sobretot tauletes i telèfons intel·ligents) a disposició de les criatures, malgrat les directrius pediàtriques que desaconsellen una exposició primerenca.
Revolució digital i infància
A causa de les seves característiques físiques, les pantalles són molt atractives: tenen llums, colors, imatges en moviment i sons que capten l’atenció del subjecte i generen una fascinació de la qual no estan exempts els infants. Conscients d’això, els adults sovint han identificat els aparells digitals com a aliats per introduir determinades conductes en la infància; això, però, es tradueix en certes actituds que, des de la perspectiva pedagògica, poden ser preocupants. Podem identificar dues actituds freqüents, per exemple, entre els pares i mares: la primera consisteix a delegar en l’aparell funcions que haurien de ser essencialment humanes; la segona és utilitzar l’aparell com si fos un anestèsic. Em “rendeixo” a l’aparell quan li confio assolir un objectiu que d’altra manera em sembla inabastable, com en els casos en què, considerant que el plor d’una criatura és inconsolable, encenem l’aparell o fins i tot li oferim; “anestesio” quan utilitzo l’aparell per distreure o calmar la criatura, per exemple, per poder sopar tranquil·lament en un restaurant. Aquestes dues actituds –que podríem anomenar “de rendició”– tendeixen a convergir en certs hàbits que desenvolupen molts pares i mares: per exemple, donar l’aparell a la criatura per convèncer-la que es quedi al cotxet, o encendre la pantalla per convèncer-la que mengi. A banda d’incrementar l’exposició a les pantalles, des d’un punt de vista pedagògic, aquests costums priven l’infant d’experiències directes valuoses: redueixen el diàleg i la conversa, submergeixen l’infant en un temps frenètic, neguen l’experiència de l’avorriment, atenuen les reaccions emocionals, etc.
En els anys 1960, Umberto Eco havia dividit els investigadors dels mitjans de comunicació en “apocalíptics” i “integrats”: els primers eren els que emfatitzaven els trets negatius de la presència dels mitjans, culpables de produir homologació i de reduir el pensament crític; els segons eren els que estaven fascinats pel seu potencial per fer circular la informació i construir democràcia. Ja aleshores, Eco assenyalava que era contraproduent triar una de les dues “faccions” i que era més desitjable concebre un joc d’anar i venir entre les dues posicions, obrint els ulls tant a les potencialitats com als perills i intentant considerar també els “riscos”, és a dir, les dimensions que, si s’encaren conscientment, poden esdevenir oportunitats.
Fins i tot pel que fa a la presència de la tecnologia digital, podem identificar tendències alarmants: amb tot, fent ús també del que aporta la recerca interdisciplinària sobre aquesta qüestió, el repte pedagògic és intentar identificar estratègies per fer-nos més conscients dels riscos i crear així estratègies per construir de mica en mica la competència digital que serà fonamental quan els infants es facin grans i inevitablement hagin d’utilitzar les tecnologies de manera autònoma. En aquest sentit, les estadístiques revelen que els infants fan un ús autònom de les pantalles a edats cada vegada més primerenques, no només de la televisió, sinó també d’aparells que poden connectar-se a la xarxa. Enfrontar-se a aquesta immersió als contextos digitals sense la competència adequada pot ser el principal perill per als infants, nenes i nens.
les estadístiques revelen que els infants fan un ús autònom de les pantalles a edats cada vegada més primerenques
Entre la pediatria i la pedagogia: visions sobre la construcció de la competència digital
En la dècada de 1990 ja hi havia molta recerca pediàtrica sobre la presència de pantalles a la infància: els estudis de l’Acadèmia Americana de Pediatria advertien contra l’exposició dels infants a la televisió abans dels tres anys. Aquests estudis s’ha actualitzat amb l’àmplia presència de les pantalles interactives: a mitjans de la dècada de 2010, alhora que mantenien la recomanació d’evitar l’exposició durant els primers anys de vida, els pediatres assenyalaven que entre la televisió i les pantalles interactives, eren preferibles aquestes últimes, ja que oferien una relació més activa entre el que es mostra i el moviment de dits i accions que es poden fer per modificar la superfície. Els mateixos informes de l’Acadèmia Americana de Pediatria han rebaixat l’edat mínima d’exposició a les pantalles als dos anys, i durant el període posterior a la covid-19 es va baixar encara més, fins als 18 mesos, sobretot pel que fa a l’ús de pantalles per fer videotrucades.
Paral·lelament als estudis de l’Acadèmia Americana de Pediatria, el 2012 l’Acadèmia Francesa de les Ciències va publicar un informe amb orientacions sobre els temps i les maneres: en aquest cas, l’edat mínima es rebaixa als 12 mesos, a partir dels quals, tanmateix, l’exposició hauria de ser extremadament limitada en el temps, acompanyada per un adult i amb continguts adequadament seleccionats. Recentment, fins i tot l’Organització Mundial de la Salut s’ha pronunciat sobre la necessitat de no exposar els infants a les pantalles en edats primerenques. Però malgrat aquestes indicacions, la recerca sociològica palesa que les pantalles són ben presents en les vides dels infants. Per exemple, hi ha un gran nombre de mares que utilitzen els telèfons intel·ligents mentre donen el pit als infants. Tot i que aquest costum no fa que la criatura interactuï directament amb la pantalla, és un gest que immediatament crea una barrera entre l’infant i l’adult i impedeix copsar plenament els senyals comunicatius que la criatura envia durant l’alletament. De manera similar, l’exposició a la televisió és freqüent fins i tot abans dels 12 mesos d’edat i, també abans de l’any, els infants utilitzen telèfons intel·ligents, primer amb una simple interacció amb la pantalla i després per veure continguts de diversos tipus. Abans dels dos anys, el temps d’exposició sovint supera l’hora i es produeix sense que l’adult tingui cap coneixement real del contingut que s’està veient. Una altra troballa important és que l’ús d’aparells tàctils i de pantalles interactives sovint es produeix sense que s’exploti el potencial interactiu real, com si es tractés d’un televisor portàtil: és recurrent, per exemple, l’ús de YouTube per veure pel·lícules amb temps d’exposició molt superiors als límits que aconsella la recerca pediàtrica.
Recentment, fins i tot l’Organització Mundial de la Salut s’ha pronunciat sobre la necessitat de no exposar els infants a les pantalles en edats primerenques
Hi ha, doncs, un desajust: d’una banda, el que defensa la recerca pediàtrica i pedagògica; d’altra banda, uns costums oposats arrelats en moltes famílies. Davant aquesta situació, cal una acció pedagògica, una acció que aconsegueixi actuar de manera transversal. Amb aquest objectiu, la pedagogia –sense centrar-se en prohibicions que són difícils de fer complir (entre altres coses perquè molts adults es veuen abocats, de manera voluntària o involuntària, a relacionar-se amb pantalles) i sense amagar el cap sota l’ala posposant així el problema– hauria de pensar estratègies per promoure una alfabetització digital adequada.
Una resposta educativa: un repte amb (almenys) tres actors protagonistes
La pedagogia, doncs, té la tasca de promoure aproximacions teòriques i pràctiques a la tecnologia digital sense caure en la temptació de la demonització (que duria a prohibicions categòriques) ni de la fascinació (que duria a ignorar les conseqüències de l’ús). Un possible senyal de rendició, freqüent en l’esfera educativa, és definir els infants actuals com a “nadius digitals”. Aquesta definició, encunyada per Marc Prensky el 2001, es basa en una metàfora: igual que els qui neixen en un context cultural determinat dominen la llengua local, de la mateixa manera els infants nascuts en una era marcada per la presència de les tecnologies haurien de saber com utilitzar-les de manera competent. Més tard, aquesta idea va ser complementada pel mateix Prensky, que considerava que les tecnologies acabarien canviant les arquitectures neurològiques dels cervells dels joves, fent-los més flexibles, més plàstics i més eficients. Els nadius serien així “competents” de manera innata en referència a les tecnologies, a diferència dels “immigrants” que han de “perseguir” la innovació tecnologia i que mai dominaran els llenguatges de les noves tecnologies com els “parlants nadius”.
Les tesis de Prensky han estat refutades per diverses disciplines: per exemple, en l’àmbit neurocientífic, no és cert que les estructures neuronals hagin canviat. Els cervells de les generacions més joves actuals són idèntics als dels seus pares i avis; el que canvia són més aviat algunes actituds i predisposicions. D’altra banda, és capciós pensar que tothom que ha nascut en un moment temporal concret, més enllà del context geogràfic, social i cultura, és “nadiu”. A més, els infants actuals no són “competents” pel que fa a la tecnologia, sinó més aviat “confiats”. És erroni pensar que saben com utilitzar la tecnologia digital millor que els adults: simplement hi estan més acostumats i s’hi mouen en un nivell intuïtiu i no tant en el nivell del raonament. La mediació adulta hauria de convertir la “confiança” en competència.
Els infants actuals no són “competents” pel que fa a la tecnologia, sinó més aviat “confiats”. És erroni pensar que saben com utilitzar la tecnologia digital millor que els adults
Sobre aquesta qüestió, són clarificadores les reflexions de Serge Tisseron: assenyala que calen tres accions per educar contra les pantalles que comencen des de la infantesa. Si bé és desitjable limitar l’exposició a les pantalles abans dels tres anys, és complicat pensar a prohibir-les totalment. Així doncs, seria bo promoure l’autoregulació (assegurant que la norma no ve imposada de dalt, sinó que és interioritzada), l’alternança (de manera que la digital sigui un tipus d’experiència que complementa però no substitueix les altres) i l’acompanyament (essent al costat de l’infant durant l’experiència i convidant-lo a verbalitzar el que veu). Per construir un model educatiu digital efectiu en la nostra societat actual, cal recórrer a tres actors: les famílies, el personal dels serveis educatius (educadors i mestres) i els pediatres. És justament en la triangulació entre aquests tres actors on es poden establir a casa unes accions destinades a construir de mica en mica una relació sana amb la tecnologia, entendre els seus límits i valors, utilitzar-la sense ser utilitzats per ella i considerar-la un canal més d’experiència.
El projecte Di.Co.Each
L’octubre de 2023, es va iniciar a Itàlia un PRIN (Projecte de Recerca d’Interès Nacional) en què participen tres universitats: la Universitat de Florència, la Universitat de Bolonya Alma Mater Studiorum i la Universitat de Roma La Sapienza. També estan implicats en la recerca l’Ajuntament de Florència i algunes cooperatives que operen a la Toscana i a l’Emilia Romagna, així com l’Associació Cultural dels Pediatres. El projecte es va iniciar amb una anàlisi sistemàtica per recopilar contribucions científiques de diverses disciplines sobre el tema de la competència digital en la primera infància i per reunir bones pràctiques en educació digital. Seguidament, es va iniciar un estudi qualitatiu i quantitatiu sobre la presència de pantalles en la vida dels infants. L’estudi qualitatiu es va realitzar mitjançant reunions de grup organitzades amb famílies i amb personal dels serveis educatius 0-6 (escoles infantils) de la zona de Florència i Bolonya; en concret, l’objectiu era detectar les percepcions (preocupacions, però també recursos potencials) dels adults de referència de la infància. També es van organitzar reunions de grup amb pediatres per entendre el fenomen des del seu punt de vista i veure si aquest tema s’aborda en els pressupostos sanitaris i en quina mesura.
La part quantitativa preveu l’administració d’un doble qüestionari a gran escala, a tot el territori nacional italià. Anàlogament a la part qualitativa, el qüestionari s’adreça tant a famílies com a educadors i mestres per obtenir dades significatives. En primer lloc, la intenció és obtenir dades a escala nacional (per analogia amb la recerca realitzada als Estats Units per Common Sense Media) sobre l’abast de l’ús dels aparells digitals: a quina edat, amb quina freqüència, a quines hores del dia i amb quines motivacions; la intenció és esbrinar com s’utilitzen (si de manera “passiva” o “activa”) i quins tipus de continguts s’utilitzen, però també quines normes i quines estratègies s’adopten per acompanyar els infants en la seva interacció amb les pantalles. El qüestionari adreçat al personal educatiu, a més d’investigar el punt de vista dels professionals de l’educació, aspira també a esbrinar quines percepcions tenen els educadors i els mestres sobre les possibilitats d’utilitzar la tecnologia digital en els serveis educatius per tal de construir la competència digital.
Sobre la base de les dades recollides durant el primer any, en el segon any es planteja organitzar un projecte de recerca-formació que implicarà una mostra d’educadors i mestres de les zones de Florència i Bolonya: a partir de les aportacions interdisciplinàries que puguin fer neurocientífics, pedagogs, pediatres, psicòlegs, sociòlegs i també operadors del sector, es crearà un lèxic compartit que durà el personal dels serveis educatius a planificar activitats centrades en la construcció de la competència digital. En algunes experiències, l’ús de l’expressió “educació en mitjans” s’ha traduït simplement com la introducció de la tecnologia digital en els serveis; en canvi, l’objectiu del projecte serà avaluar la rellevància dels usos digitals que, cada vegada més, a partir dels dos anys, els permeten experimentar la realitat d’una manera crítica i reflexiva i de mica en mica els du a madurar la consciència que els mitjans no són la realitat, sinó la representació de la realitat. Els serveis educatius 0-6 poden, doncs, tenir una funció “homeostàtica” (tal com va assenyalar Postman en la dècada de 1980, tot i que referint-se a l’escola primària en oposició a la televisió) per reequilibrar la situació en la cultura contemporània.
L’objectiu del projecte serà avaluar la rellevància dels usos digitals que, cada vegada més, a partir dels dos anys, els permeten experimentar la realitat d’una manera crítica i reflexiva
Es pot, per exemple, utilitzar les tecnologies digitals en espais exteriors perquè l’infant els documenti i després, en tornar als espais interiors, fer una relectura col·lectiva (utilitzant el projector) de les imatges creades; una altra possibilitat està vinculada a jocs de llum i projecció, així com a la creació de contextos immersius en què es produeix una contaminació entre el que és analògic i el que és digital. Cada cosa s’hauria d’avaluar no només com una experiència de fascinació, sinó amb l’objectiu de plantar llavors per impulsar, amb el temps, una relació més conscient, més crítica i més creativa amb les eines. Una part essencial de la recerca/formació, que implicarà el personal dels serveis educatius, fa referència a l’organització de tallers per a famílies: fins i tot on es considera que la tecnologia digital no hauria d’entrar a les escoles infantils, continua sent necessari oferir moments d’informació adreçats a les famílies. Aquests moments s’organitzaran amb format de taller per tal que les famílies puguin prendre consciència de la importància d’establir accions d’autoregulació, alternança i acompanyament, de filtrar els continguts i de promoure un ús actiu, responsable i creatiu.
Com a part del diàleg interdisciplinari, el projecte pretén finalment crear unes directrius pediàtriques i pedagògiques adreçades a les famílies, els educadors i els mestres per comprendre els límits i les possibilitats de l’ús de pantalles durant la primera infància; aquestes indicacions també resultaran útils per als pediatres que decideixin proporcionar més informació a les famílies, sobretot aquelles que no són usuàries dels serveis educatius 0-6.
Cosimo Di Bari. Investigador de pedagogia general i social – Universitat de Florència
Referències
Antoniazzi A.: Dai Puffi a Peppa Pig, Roma: Carocci, 2015.
Aroldi P. (ed.): Piccolo schermo, Milà: Guerini, 2015.
Bonaccini S. (ed.): Bambini e tecnologie, Parma: Junior, 2015.
Buckingham D.: Un manifesto per la Media Education, Milà: Mondadori, 2020.
Cambi F. (ed.): Media Education tra formazione e scuola, Pisa: ETS, 2010.
Ciotoli E., Floria F. (ed.): Piccoli passi, Roma: Anicia, 2018.
Di Bari C.: I nativi digitali non esistono, Roma: Uppa, 2023.
Eco U.: Apocalittici e integrati, Milà: Bompiani, 1964.
Genta M. L.: Bambini digitali?, Milà: Franco Angeli, 2020.
McLuhan M.: Gli strumenti del comunicare, Milà: Il Saggiatore, 1967.
Metastasio R.: La media education nella prima infanzia (0-6), Milà: Franco Angeli, 2021.
Oliverio Ferraris A.: Tv per un figlio, Roma-Bari: Laterza, 1997.
Postman N.: Ecologia dei media, Roma: Armando, 1981.
Riva G.: Nativi digitali, Bolonya: Il Mulino, 2019.
Tisseron S.: 3-6-9-12, Brescia: La Scuola, 2016.
Volpi B.: Genitori digitali, Bolonya: Il Mulino, 2017.
