Si haguéssim de comptar les vegades que s’ha escrit i parlat sobre els drets dels infants ens caldrien, probablement, els dits de les mans de tots els que ara mateix llegim aquest text.
Arriba novembre i tots parlem de drets, llegim sobre drets, escrivim al voltant dels drets, celebrem els drets…, com si tot plegat fos tan banal que tan sols mereixés una data concreta al calendari. I potser ens caldria revisar-ho els 365 dies de l’any.
Tots estem d’acord que, abans de res, caldria una revisió per part de l’Administració, que, quan s’apropa el 20 de novembre, omple de cartells i activitats la Commemoració dels Drets, però alhora gestiona polítiques que els vulneren per activa i per passiva, a les escoles, a les famílies i arreu.
Promoure polítiques familiars que passen per baixes de maternitat i paternitat irrisòries no és pensar en els drets dels infants. Considerar el primer cicle d’educació infantil com una etapa educativa, però amb preus a l’abast de pocs i amb places molt limitades, no és pensar en els drets dels infants. Pretendre que una sola educadora pugui donar resposta a les ràtios aprovades per decret no és pensar en els drets dels infants. Fer ulls cecs a l’increment d’infants amb necessitats educatives especials i obviar l’acompanyament que els cal no és pensar en els drets dels infants.
Però, quan parlem de drets, tots som part implicada. I els mestres també. I focalitzar la responsabilitat del respecte pels drets dels infants només en l’Administració i les lleis seria defugir la responsabilitat que també ens pertoca.
Reflexionar-hi és necessari i fer-ho lluny de dates assenyalades és omplir-ho de sentit. Per això, des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat hem volgut aturar-nos en el significat que tenen els drets dels infants dins la quotidianitat dels centres educatius, i ho hem fet gràcies a més de cinquanta mestres que han escrit el llibre Els drets dels infants en veu de mestres, el compromís amb la infància, que pretén reivindicar drets fonamentals que es viuen dia a dia a les escoles que, tot i tenir-los presents, sovint passem per alt: la manca de temps o de mans per atendre-ho tot mai hauria de comportar que un infant no es senti mirat, escoltat, acollit o reconegut.
Tot allò que fem a un infant deixa petjada. Fem que sigui una petjada amable, que en recordar-la faci somriure. Siguem aquell mestre que tots hem tingut i recordem perquè ens va acompanyar o perquè ens va obrir camí. Perquè ens va permetre ser nosaltres.
