Efemèrides com el 25 N contribueixen a què algunes persones prenguin consciència que la violència masclista continua i que és present a tota la societat. És fonamental fer un treball específic amb els homes, joves i nens perquè construeixin les seves identitats fora de la masculinitat hegemònica, i calen polítiques específiques, també en la judicatura, dotades dels recursos necessaris per acompanyar les dones, noies, nenes i nens que les pateixen.
Abordar la violència masclista des de les primeres edats és una necessitat. Arribem tard si volem revertir un mal ja consolidat.
Sabem que la violència masclista és estructural, que té un aprenentatge social, per tant, ens hem de qüestionar com, des de les primeres edats, promovem o reprovem les violències i els silencis.
Ens podem qüestionar si el ritual de foradar les orelles a una nena només néixer és una marca de gènere que comporta violència, si promoure joguines bèl·liques pot reforçar conductes violentes, si exercir pressions estètiques des de les primeres edats promou relacionar-se amb el propi cos de manera violenta (només cal veure les joguines). I podem qüestionar com, sabent tot això, es continua permetent i perpetuant.
A qui interessa que la societat canviï? I qui té por del canvi?
“Erradicar la violència masclista és inseparable de la mateixa reforma dels afectes constitutius de les relacions de gènere tal com les coneixem i en el seu aspecte percebut com a ‘normal’. I això, malauradament, no es pot modificar per decret, amb un cop de tinta, subscrivint el contracte de la llei”. Això deia l’eminent antropòloga Rita Segato el 2003 a “Las estructuras elementales de la violencia”. I uns anys més tard, el 2018 a “Contra-pedagogías de la crueldad”, continuava: “El patriarcat és la primera pedagogia de poder i expropiació de valor, tant en una escala filogenètica com a ontogenètica: és la primera lliçó de jerarquia, encara que l’estructura d’aquesta jerarquia hi hagi anat mutant a la història“.
Canviar els afectes constitutius de les relacions de gènere ens remet a l’origen, al començament, a l’aprenentatge dels codis relacionals i dels valors atribuïts a allò femení i a allò masculí. Oposar-se a la pedagogia del poder implica que la primera lliçó és des-jerarquitzar les relacions. Les educadores feministes posem en pràctica aquesta primera lliçó, alguns centres educatius construeixen escenaris que faciliten la identificació de l’exercici de poder i que propicien que la violència sigui impensable. Es tracta de generalitzar aquestes pràctiques emancipatòries i de generar una pedagogia de les cures.
Es tracta de trencar les estructures del silenci que deixen en la impunitat agressors en llocs de poder, on també hi són professors i directius de centre.
Es tracta d’incorporar la genealogia femenina en els currículums, mitjançant els contextos de creació femenina al llarg de la història, que ens permeten parlar de les antecessores, les contemporànies i les hereves de les dones que han contribuït a la construcció de coneixement en els diferents camps i disciplines que treballem en el sistema educatiu.
Una professora de secundària ens diu: “S’apropa el mes de novembre i a l’institut tornem a parlar i a pensar sobre totes les violències masclistes que ens posen tristes, que ens posen furioses, que ens oprimeixen el cor. Tornem a treure les energies per tal de visibilitzar tot allò que ens passa o que ens ha passat o que els hi ha passat a les nostres amigues, a les nostres mares o a les nostres àvies. Cada mes de novembre busquem noves estratègies per denunciar les violències que totes som susceptibles de patir pel fet de ser dones. Es crea una comunicació ràpida, àgil, ferotge. Totes sabem de què estem parlant, totes ho hem sentit. A la comissió de coeducació ens trobem alumnes i professores i, de vegades, quan una explica què proposa per al 25N i quines són les raons, totes entenem el que està dient, perquè totes sabem amb el nostre cos de què està parlant. Això m’empeny a sortir al carrer a exigir justícia, envoltada de tantes i tantes dones meravelloses”.
Per totes les assassinades pels feminicides, pels infants morts a mans dels seus pares per violència vicària, per les que pateixen maltractaments, per les agredides sexualment, per les discriminades i les “oblidades”, per les que no poden denunciar si volen evitar ser deportades, per les que denuncien i per les que no ho fan per no ser estigmatitzades, per les caigudes i les violades en conflictes bèl·lics i en societats fonamentalistes, treballem cada dia com a educadores feministes en la prevenció d’aquestes violències aspirant, ni més ni menys, que a despatriarcalitzar l’educació.