L’economista Vicenç Navarro ha conversat amb el periodista i exdegà del Col·legi de Periodistes Josep M. Martí per desmuntar algunes de les teories i mites estesos sobre l’actual crisi econòmica i l’Estat del benestar.
El famós Yes we can del president Obama bé podria ser el lema de Vicenç Navarro, atès l’inconformisme que propugna l’economista. Una insígnia que vol contrarestar el discurs dels polítics que defensen l’absència d’alternativa davant les mesures adoptades per superar la crisi econòmica. Reconvertida en una classe magistral d’economia, la conversa «L’Estat del benestar: un dret inalienable», entre Navarro i l’exdegà del Col·legi de Periodistes Josep Maria Martí, ha evidenciat que l’economista té molt clars el diagnòstic i les causes de l’actual situació econòmica.
Per Navarro, dir que no hi ha alternativa a la situació actual no és acceptable, malgrat la manca d’informació rigorosa i contrastada que tenim, resultat del que ell anomena «la dictadura dels mitjans». Davant la tan repetida pregunta «Vam viure per sobre de les nostres possibilitats?», respon taxativament: no. Més aviat al contrari. En termes de PIB, Espanya és un país ric, però amb relació a la inversió social es troba molt per sota de la Unió Europea, ja que hi destina només un 72 per cent de la mitjana de despesa dels països membres.
D’altra banda, considera que les polítiques d’austeritat adoptades per superar la crisi econòmica mai són una garantia de recuperació econòmica a llarg termini. I doncs, quines solucions proposa Navarro per als problemes a què han de fer front Catalunya i Espanya?
Per a cada retallada, una alternativa
Amb relació a la congelació de pensions (1.200 milions d’euros), hi veu tres solucions: mantenir l’impost de patrimoni (2.100 milions d’euros), anul·lar les rebaixes de l’impost de successions (2.552 milions d’euros) o revertir la baixada d’impostos de les persones que ingressen més de 120.000 euros l’any (2.500 milions). Per evitar retallades en sanitat, educació i serveis socials (25.000 milions d’euros), proposa corregir el frau fiscal de les grans fortunes, la banca i les grans empreses, que representen el 71% de tot el frau fiscal (44.000 milions).
Un elevat nombre de funcionaris com a causa del problema?
En contra d’aquest argument, que sovint s’ha presentat com un dels grans mals del nostre país, Navarro ha presentat algunes dades que intenten contrarestar-lo. Ha situat Catalunya molt per sota de la mitjana europea en aquest àmbit, que és d’un 15% d’ocupació pública; a Catalunya era d’un 8,23% el 2007, seguida d’Espanya, on l’ocupació pública se situa en un 9%. El país amb més de funcionaris és Suècia, amb 1 de cada 4 persones (el 25%) treballant per a l’Estat. Per Navarro, els països on la classe treballadora és la classe dominant són més rics, estables i democràtics, i ha posat com a exemple el país escandinau, constantment citat com a model a seguir amb relació a aspectes econòmics.
Grècia té raó
«Syriza té raó de dir que, tal com s’ha acumulat el deute, no el podien pagar», ha explicat. Tot el contrari, opina que els veritables culpables de la situació grega són les institucions financeres internacionals, en especial l’FMI, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea. «Quan els bancs van estar en risc de perdre els seus beneficis, generats pels interessos que Grècia estava forçada a pagar, van ser els governs de l’Eurozona els qui van rescatar-los, amb la falsa excusa que intentaven ajudar Grècia.»
És Espanya el veritable problema de Catalunya?
Davant l’evidència dels problemes econòmics i socials a Catalunya, i deixant de banda l’aspecte del dèficit fiscal, una de les grans mancances de l’Estat del benestar, segons ell, té l’origen en les polítiques públiques fetes a Catalunya, i no a Espanya. Si bé l’actual despesa pública per habitant a Catalunya és de 5.475 euros, i en una hipotètica Catalunya independent aquesta arribaria als 6.236 euros, en l’actualitat el nivell de despesa a Catalunya segons la seva riquesa hauria de ser de més de 8.200 euros.
L’economista ha conclòs la seva intervenció criticant la concentració de mesures per estimular l’economia només durant l’últim any de legislatura, i ha apel·lat la ciutadania a confiar en les seves possibilitats per modificar i millorar els escenaris polítics i econòmics.
