Aturar-se per fer reflexió és important. Cada parada, una reflexió àmplia per rectificar o reforçar actituds, metodologies o organitzacions establertes. El curs escolar no hauria de començar i acabar arrossegant problemes i dificultats detectades a l’inici, la revisió constant és necessària i saníssima.
Posar-hi remei abans de fer més grans els problemes hauria de ser part del protocol de tancament de trimestre.
Com reflexionem dins de les escoles quan les coses no ens agraden? Quins espais generem per vehicular el malestar? Com tractem allò que sentim als mitjans i ens interpel·la? Com arribem al consens necessari per rectificar accions? Com trobem plegats noves maneres d’encarar allò que no funciona o com ens permetem dir que per fi el que hem proposat està funcionant?
Segurament això és més important del que sembla i potser, ara més que mai, hem de saber-ho fer, perquè res del que sempre havia funcionat és garantia que ara funcioni.
Nosaltres, des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, també aturem i dediquem part del nostre temps a fer una anàlisi del que escoltem i observem que passa al nostre voltant per redreçar o reafirmar la nostra acció com a associació.
Aquests darrers mesos hem escoltat crítiques a una escola treballadora, que no abaixa la guàrdia, que davant mil problemàtiques que procedeixen d’una societat difícil les entoma i les encara tan bé com pot. Sembla com si parlar de valors als centres sigui poc important, com si construir des del col·lectiu estigui mal vist, es fa valdre el fer sense reflexió, es deixa de banda la utilització de la llengua catalana i se cedeix terreny a qualsevol llengua oblidant que a casa nostra el català és la llengua vehicular.
Potser una nova actuació per part nostra serà reprendre la bandera de la immersió lingüística i recordar a la docència què significa i com es porta a terme, n’haurem de parlar i no desviar el tema en debats absurds i efímers, centrem-nos i identifiquem el que realment enfosqueix la nostra escola.
Parlar de llengua és parlar d’identitat i ara més que mai no podem desdibuixar-la.
S’enlaira la cultura de l’esforç, aquella que suposava aprendre perquè toca, sense cap raonament, amb dolor i resignació, davant d’això nosaltres parlem de cultura del compromís, la que suposa fer les coses perquè formes part d’un engranatge on tu tens a guanyar perquè malgrat que et costi t’has compromès i algú espera que tu ho compleixis, li deus i et deus a fer-ho, un esforç que implica a tota una comunitat.
Preferim viure situacions de benestar perquè l’escola ha de ser un espai agradable on aprendre tingui connotacions positives, però defugim del concepte “fer feliços”. La felicitat satisfà necessitats efímeres i és justament el que no volem. No volem nens només feliços, volem el benestar dels nostres infants, pensem que el matís canvia considerablement el concepte.
Creiem en una escola democràtica, per això animem a permetre la participació de tots els que la conformen, sense distincions, també la d’ells i elles, si volem ciutadans democràtics han de viure i conviure en democràcia, és a l’escola on s’inicia la societat democràtica i, no és important vetllar perquè això sigui així? No és prou important que assegurem un futur on les bases democràtiques hagin estat tastades i acompanyades?
La participació comporta espais de debat i en conseqüència àgores on el coneixement es construeix en col·lectiu, sempre guiat per un adult que busca generar pensament, cal fer-los conscients que l’autonomia de pensament necessita el concepte de solidaritat i quin millor lloc que l’escola per aprendre-ho i començar a posar-ho en pràctica.
Desaprofitarem aquest espai social?
Aquesta defensa no suposa abandonar l’aprenentatge, tot el contrari, el considerem essencial, el podem planificar perfectament sense trair la participació, el benestar i el coneixement amb sentit.
I el vincle? Els nens i les nenes, les seves famílies i els joves cal que es vinculin als seus centres, perquè fer-ho garanteix sentir-se al lloc que vols i has d’estar, això incrementa el desig d’aprendre, un desig que obre i predisposa les ganes de continuar aprenent, les persones necessitem sentir-nos part d’un col·lectiu, som éssers socials per naturalesa, no limitem aquesta necessitat.
Vincular-se suposa establir connexions.
Com actuem perquè s’hi vinculin? Els escoltem? Els hi donem prou seguretat sent justos i coherents amb les decisions que prenem? Sabem posar límits, ens sabem guanyar prou bé l’autoritat per garantir un ordre necessari per conviure en harmonia?
Com sempre, preguntes que hem de saber respondre per centrar i prioritzar actuacions dins dels centres.
Benestar, compromís, democràcia, llengua, límits, vincles i aprenentatges sòlids, fem-ho mitjançant la metodologia que sigui més efectiva, però revisem-nos per saber si som prou coherents aplicant una o una altra.
Si ens sentim perduts, recuperem la lectura dels mestres de la república, aquells que varen ser els nostres referents i van ser els propulsors de la veritable innovació, cultivaven el respecte per l’infant amb l’objectiu principal de formar ciutadans lliures, amb sentit crític i cultes.
Fem-ho i preguntem-nos si allò que ens diuen que hem de fer respon a tot això, si no és així, sentim-nos lliures de desobeir perquè el nostre objectiu va més enllà de transmetre sabers, tenim el deure i la responsabilitat a construir des de l’escola una societat millor i més justa.
Bones festes, gaudiu d’un descans merescut i agafem forces per encarar un segon trimestre ple de nous reptes.
Mar Hurtado
Presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat
