M’agrada en Jaume Funes

Ja sé que no sóc gota original, però m’agrada en Jaume Funes. Tinc el convenciment absolut que aquesta declaració d’amor la comparteixo amb molta gent. Ho torno a repetir: m’agrada en Funes, en Jaume II, com diu ell, perquè, i també ho diu ell, el Jaume I sóc jo.

I per què m’agrada en Funes? Doncs perquè és un home compromès amb el temps que li ha tocat viure. El conec des de fa molts anys i vull deixar clar que no pertanyo al seu cercle d’amistats íntimes. La nostra relació es va iniciar a les primeres Escoles d’Estiu de Rosa Sensat, quan feia tàndem amb Anna Maria Roig i preparaven cursos i escrivien llibres junts sobre educació. Inoblidables, aquelles sessions on suàvem pedagogia i suor, perquè acostumava a fer una calor de la bona. Vaja, com la que sempre acostuma a fer els estius però sempre trobem que cada estiu en fa més que mai.

M’agrada perquè creu en la força de l’adolescència tot i saber que no existeix l’adolescència, si no els adolescents i les adolescents, que no és ben bé el mateix, perquè l’educació, tot i tenir present allò general, singularitza l’acció educativa, l’experiència humana. Per això té tantes coses que l’emparenten amb les belles arts.

M’agrada perquè considera que els adolescents i les adolescents són persones interessants, molt interessants, que tenen un  munt de coses a dir, a dir-nos, sobretot a dir-nos però quan ells volen, no quan nosaltres volem. Per això convé estar al seu costat, a la distància precisa per saber-los escoltar sense cera a les orelles. Convé ser sensibles al seu context, perquè la pedagogia sempre ha de ser sensible al context i qui no ho vegi així li recomano que llegeixi Van Manen. I Funes, és clar.

En Funes sempre sorprèn, perquè et fa veure la realitat des de l’altre costat del mirall. L’escoltes i et dius: òndia, quina mirada més diferent a la que domina el discurs i el debat educatiu! D’aquesta sorpresa neix l’admiració i l’estima que li tinc i que avui, sense cap mena de vergonya, manifesto en públic.

Defensa els adolescents i les adolescents sense donar-los peixet, sense mirar-se’ls des de la trona o des de damunt del didal on ens situem molt sovint per semblar que ja estem de tornada de tot. En Funes afirma i dubta i és en aquests  moments quan és més interessant, quan veus que busca respostes a les preguntes que ens fan aquests nois i noies que viuen el dia a dia amb passió, però que al cap de ben poca estona el poden viure amb una mena d’indolència de sofà que provoca la desesperació dels seus grans.

Un Funes que sap que els adolescents i les adolescents ens retornen una mirada determinada que  no ens agrada, que ens incomoda perquè del retrat que ens fan en sortim ben retratats.

Un  Funes que molt sovint és un flagell contra el poder que es conforma a trobar solucions senzilles a problemes complexos i que sacseja les nostres seguretats com si estiguéssim dins d’una coctelera. Un Funes tan necessari que  no s’hauria d’acabar mai.

Barcelona, 1949. Mestre jubilat. Autor de diversos llibres publicats per Rosa Sensat. L’any 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi.